Andreu Claret: “Quan escrius sobre el pare reflexiones sobre tu mateix”

París érem nosaltres, guardonada amb el premi Ramon Llull 2023, és una novel·la històrica que narra les vivències del pare de l’autor en un període que va des de la dictadura de Primo de Rivera fins als anys a l’exili. Amb la comarca del Bages i la Catalunya del Nord com a escenaris principals, Andreu Claret retorna al tema de la guerra, recurrent en la seva obra, però aquest cop ho fa posant el focus en els rabassaires, les condicions laborals, el catalanisme polític o la crueltat de l’exili. Ho fa a partir de la història d’un jove de família humil de Súria que escala socialment fins a mantenir relació amb personalitats tan destacades del catalanisme com Lluís Companys o Pau Casals. I al centre de tot, l’amistat, l’amor i la perseverança.

París érem nosaltres no és la primera novel·la que escriu sobre la Guerra Civil; de fet és un tema que travessa la seva obra. El secret del brigadista, El cònsol de Barcelona o 1939 en són exemples. Per què?

Soc fill de l’exili. El final la Guerra Civil és una temàtica que va en la meva pròpia naturalesa. A l’exili, les històries mitificades sobre la guerra són el pa de cada dia. Així com en la literatura espanyola autores com Almudena Grandes han dedicat diverses obres a la Guerra Civil, a Catalunya tinc la sensació que no li hem prestat l’atenció que es mereix. Més enllà de Mercè Rodoreda o Joan Sales tenim poques obres en català que tractin aquesta temàtica. Hi ha una reserva generalitzada a parlar sobre la guerra, segurament perquè aquí la Guerra Civil va ser doble. Per una banda, contra Franco, i per altra, la guerra interna entre les diferents faccions republicanes. Com diu Sergi Pàmies, “fa de mal curar això”.

Quines diferències hi ha entre París érem nosaltres i les altres obres que ha escrit sobre la Guerra Civil?

Havia escrit tres novel·les sobre la guerra i la retirada, però volia cloure aquesta etapa amb una història més personal. Volia transmetre al lector el patiment de la gent durant tot aquest període. En aquesta etapa hi ha gent que havia estat combatent tres anys a la Guerra Civil, i un cop refugiats a França enganxen la II Guerra Mundial. És gairebé una dècada de sofriment constant que acaba per trencar-te la vida. Volia personalitzar totes aquestes experiències, fer una novel·la més íntima i humana. Aquesta és una novel·la més de sentiments i emocions que d’èpica bèl·lica.

Per què decideix personalitzar totes aquestes experiències en el seu pare?

Hauria pogut fer-ho amb personatges de ficció, però em va semblar que la figura del meu pare encarnava totes aquestes experiències i sentiments que volia transmetre. Hi ha molta tradició en novel·les basades en el pare, des de Kafka fins a Philip Roth o Paul Auster. A l’inici em va produir cert respecte, però a mesura que m’hi vaig anar posant vaig adonar-me que era la figura ideal per protagonitzar la novel·la.

Tira de memòria familiar però també hi ha tot un procés de documentació… 

És un procés llarg. Vaig començar a recopilar la informació poc abans que morís el meu pare. Tenia unes gravacions amb ell sobre la seva vida de més de 25 hores. La investigació m’ha permès conèixer coses que havia fet que no tenia del tot clares, però sobretot comprendre per què les havia fet. I he descobert que era una persona molt fidel als seus orígens.

La novel·la gira entorn de dos valors: la perseverança i la superació. 

El pare és un personatge estrambòtic que demostra una gran capacitat de superació. La guerra és una cosa molt bèstia. N’hi ha molts que es van quedar pel camí, altres que es convertien en monstres, però ell va aconseguir sempre sortir-se’n. La història de superació no està basada en cap gesta, sinó en l’amistat i l’amor. Aquest gran esforç és el que realment m’ha fascinat.

Les oportunitats i el valor de la paraula també marquen la seva trajectòria.

Sí, el pare sempre aconseguia trobar l’oportunitat. A Súria, la gent va rebre l’arribada de la potassa amb un cert temor. Ell és tot el contrari, hi veu una oportunitat. A partir d’aquí la vida del pare estarà marcada per aprofitar cada una de les oportunitats que se li presenten. La paraula serà la fórmula que utilitzarà per aprofitar aquestes oportunitats. Durant les entrevistes que manteníem li vaig preguntar com havia aconseguit tot el que havia fet. Ell em va contestar que parlant aconseguia el que volia. El valor de la paraula al llarg de la novel·la és immens.

A Catalunya no li hem prestat l’atenció que es mereix a la Guerra Civil

El títol de la novel·la és París érem nosaltres, però París no és en cap moment l’escenari de la novel·la. 

París no és el centre de la història, però és el deslliurador de la novel·la. Des que vivia a Súria tenia una obsessió per París. En aquella època la capital francesa era el centre cultural mundial, sinònim d’esplendor, en definitiva, una ciutat màgica. Tant el pare com la mare tenen aquesta fascinació per París com a metàfora. No era el simple fet d’anar allà i passar-hi un o dos dies; París era l’objectiu final després d’un llarg camí recorregut. A casa sempre recordaven el seu viatge a París. 

Com ha estat l’experiència d’escriure sobre el pare?

Quan escrius sobre el pare en el fons reflexiones sobre tu mateix. Et preguntes si tu haguessis actuat igual o faries una altra cosa. Busques arribar a conclusions definitives sobre fins a quin punt soc fill seu pel que fa als valors o els comportaments. M’he sentit molt reflectit en ell mentre escrivia la novel·la. 

Quins trets que fan que el seu pare pugui convertir-se en el protagonista d’una novel·la?

Ell no era un home d’una sola peça. El fet que hi hagi zones d’ombra en la seva vida m’ha permès mantenir la distància. Els personatges que són blancs o negres no funcionen en les novel·les. Els protagonistes han de ser contradictoris i el meu pare ho era. 

On acaba la biografia i on comença la ficció en aquesta història del seu pare?

Els fets són tots reals, i en la mesura del possible, contrastats. Els amics del pare són personatges de ficció, serveixen per lligar les diferents posicions polítiques de l’època. A la vegada els diàlegs que té amb els seus amics ajuden a comprendre com pensa ell. Alguns diàlegs són inventats, però no tots. Les cartes del Pau Casals són totes reals, començant per la carta que envia el meu pare quan jo neixo.

Quina part de la història ha gaudit més recreant?

Sens dubte la relació entre el pare i la mare. Segurament és de les menys èpiques al llarg de la novel·la, però recuperar informació sobre ells m’ha ajudat a comprendre la relació que mantenien. La mare va jugar un paper fonamental en la vida del meu pare, el va humanitzar després de tants anys de guerra. La gent que els coneixia sempre veia a la mare com l’acompanyant del meu pare, com si jugués un rol secundari, però no era així, ella va ser decisiva a l’inici de la relació. Al final l’obra m’ha permès reivindicar el paper de la meva mare.

L’obra navega per diverses etapes històriques com el període previ a la guerra, la Guerra Civil Espanyola o l’exili. Quina etapa històrica de la novel·la reivindicaria? 

Sobre la Guerra Civil ja havia parlat molt en altres novel·les. En aquesta he posat el focus en la fase prèvia de la guerra. He volgut retratar un període de la societat rural catalana que és poc conegut. No hi ha gaires obres sobre els rabassaires i els conflictes que dividien sectors com la mina i el camp. Els rabassaires són un col·lectiu molt interessant, representen la manera de ser de la societat catalana, el seny i la rauxa. El meu pare s’hi sentia identificat.

L’entorn en què neix el seu pare determina la seva personalitat?

Sens dubte, el Bages és una comarca única a la Catalunya de principis de segle XX. Hi ha la confluència de la pagesia, encapçalada pels rabassaires, i de la classe obrera que treballa a les colònies tèxtils del Llobregat. Aquest entorn li permet comprendre al meu pare les dures condicions de treball que vivien aquests col·lectius. A més a més, aquest lligam entre la cultura rabassaire i la proletària genera un tipus de catalanisme particular, que és el que defensarà ell. El meu pare seria un altre home si hagués nascut en un altre context.

La mare va jugar un paper fonamental en la vida del meu pare, el va humanitzar després de tants anys de guerra

La novel·la també permet comprendre com van viure l’exili els catalans. 

L’exili és un període molt dur. Hi ha poca literatura sobre aquesta etapa. És una etapa de molta frustració pels catalans. Primer per haver perdut la guerra; després, perquè un cop arriben a França, que era el paradigma de la llibertat, es troben que són desprestigiats per la comunitat francesa que els acusa de robar-los les feines; i finalment, perquè un cop aconsegueixen instal·lar-se en territori francès, els nazis envaeixen França. Era insuportable pels exiliats. Molts van optar per suïcidar-se i els que no es van deshumanitzar.

Com descriuria la relació del seu pare amb els intel·lectuals?

És una relació d’atracció. El meu pare no tenia estudis i venia d’un origen molt humil. Ell és la definició de self-made man. Posa els intel·lectuals en un pedestal, inclús adopta un llenguatge refinat quan conversa amb ells per intentar estar a la seva altura.

A quin altre personatge de la novel·la s’assembla el seu pare? 

Sent dos personatges diferents, que coexisteixen, però que es desenvolupen en diferents camps, possiblement amb el que comparteixi més trets sigui amb Pau Casals. Ambdós tenen aquesta capacitat de resistència que tant els caracteritza. Casals, com el meu pare, és un personatge radical. No ideològicament, ell no era comunista ni anarquista, era un radicalisme moral en l’escala de valors. Quan acaba la II Guerra Mundial i els aliats donen suport a Franco, Casals es nega a tocar. Aquestes actituds tenen meravellat al meu pare, ell s’hi sent molt identificat.

Tot i sentir una fascinació per Casals, hi ha algun altre col·lectiu amb el qual també se senti identificat? 

En finalitzar la II Guerra Mundial ell té molt respecte pels maquis. Pensa que són un col·lectiu admirable. Durant un temps els donarà suport en la idea que tenien d’entrar per la Vall d’Aran i vèncer a Franco. Però més tard s’adonarà que aquesta és una idea de bojos. Moralment, era una idea molt forta, però el meu pare a vegades pecava d’ingenu. És un home amb grans ideals, però políticament a vegades és força desencertat.

És, per tant, una persona més idealista que realista?

Sí que era un gran idealista. Ell era humanista i aquest humanisme el porta a l’idealisme. Per això no és un home de partits. Els partits serveixen per transformar les idees i els valors en programes; però el meu pare posa els valors per davant dels programes. Al final són els homes els que el marquen, inclús per sobre de les tendències ideològiques. Ell és amic de comunistes, socialistes o independentistes. El meu pare no triava els amics pel carnet, els triava en funció de si compartien la mateixa escala de valors.