Alzamora i la ràbia del segle

Sebastià Alzamora tenia un gos que es deia Cooper. Un mal dia algú el va enverinar i no va ser a temps de salvar-lo. A partir d’aquesta vivència traumàtica, l’autor ha escrit un dels relats més personals de la seva carrera. Ràbia és la desena novel·la d’Alzamora, i arriba just dos anys després de la publicació de Reis del món, que va ser, de lluny, la millor novel·la d’aquell estrany 2020, diguin el que diguin els jurats de premis a obra publicada. Després de l’esforç que va suposar posar-se en la pell de dos homenots de la talla de Joan March i Joan Mascaró, Alzamora ha optat per explicar una història que no li demanava cap mena de documentació i que sembla escrita tal com raja, dictada pel record i el pensament, amb aquella facilitat de paraula que té l’autor de Llucmajor. Algú ha notat amb encert que si Reis del món era una novel·la del segle XX, Ràbia defineix el nostre segle.

Aquí Cooper es converteix en una entranyable gossa, na Taylor, un animal simpàtic i feliç que gaudeix de totes les atencions del seu amo. El protagonista i narrador de la novel·la és un home amb una certa cultura, que tant pot escoltar música de Telemann com citar Miquel Bauçà o Vargas Llosa. És, això sí, un home descol·locat, sense família ni un ofici que puguem identificar, i que ha renunciat a la il·lusió de ser escriptor. Ell i la gossa viuen en una casa adossada a Bellavista, un poble turístic de la costa, que podria ser una transposició de Magaluf o S’Arenal, un lloc que rere la primera línia de mar acumula hotels pretensiosos i adotzenats, però també camps de pastura, boscos, poblats gitanos i un polvorí antiaeri del temps de la guerra civil que s’ha convertit en un cau de fornicació. Rere la façana de paradís, Bellavista se’ns descriu com un lloc de vici i perdició, on “tothom hi construïa i hi mercadejava, hi delinquia i hi entrava i en sortia com li venia de gust. Si algú arribava a Bellavista i tenia problemes amb la policia, volia dir només que no era prou ric per subornar-los amb diners, amb droga o amb prostitutes”.

Ràbia és més fàcil de definir pel que no és. No és una novel·la negra on s’investiga un homicidi, perquè el protagonista no té cap esperança de descobrir el malvat que ha enverinat el seu gos, ni pretén tampoc ser un manifest encobert en defensa del benestar animal. La mort de na Taylor per enverinament ens és presentat com un fet lamentable però incomprensible, que no es tradueix en cap explosió sentimental ni d’indignació, ni infon en el seu amo cap ànim de venjança. Ràbia consigna només una violència latent que aflora de manera aleatòria, gratuïta i incontrolable en molts moments de la novel·la i que amenaça d’esclatar tant en rampells individuals com en onades col·lectives de barbàrie. 

Vet aquí, doncs, un relat peripatètic, que ens convida a deambular pel pensament d’un home solitari, però prou curiós i sociable per conversar amb personatges pintorescos, com ara un pastor, un veterinari o un expresidiari, que troben el seu lloc en un món tan desencaixat com el de Bellavista. Dic que és un relat peripatètic perquè el protagonista es fa un fart de caminar, primer amb el gos i després tot sol, mentre va descabdellant el fil de la història amb un discurs que, sent precís en la descripció dels llocs i alhora divagatori en la seqüència dels fets, va discorrent mentre ens arrossega sense esforç amb la seva frase ondulant.

Alzamora podria haver fet com altres vegades, i construir una trama ben lligada amb escenes, com fan avui la majoria de novel·listes que emmotllen les seves intrigues en la seqüencialitat d’un esquema televisiu, amb salts endavant i endarrere, cops d’efecte i suspens, i una calculada dosificació d’informació. O fer el que ha fet, i que demana un talent especial, que consisteix a tenir una veu i ser capaç d’entretenir-nos amb un discurs que ens va embolcallant amb la mateixa fatalitat del món que ens descriu i que sense fer cap declaració òbvia es presta també a una profunda lectura política.