Algunes reflexions sobre el Fòrum Edita

El Fòrum va naufragar en els seus objectius. Dels principals reptes tan sols se’n parlà de manera superficial.

Els dies 7 i 8 de juliol se celebrà a Barcelona la primera edició del Fòrum Edita Barcelona organitzat pel Gremi d’Editors de Catalunya i el Màster en Edició de la Universitat Pompeu Fabra.

Richard Charkin al Fòrum Edita Barcelona

El fòrum el va obrir la conferència que el President del Grup Planeta, José Crehueras, pronuncià a l’Ajuntament de Barcelona la tarda del dia 6 però prefereixo excloure aquest acte del que considero que sí que fou el fòrum que, en les seves pròpies paraules, vol ser: “[…] Una trobada anual internacional d’editors amb l’objectiu de servir de plataforma regular per debatre els principals reptes del sector; de fomentar l’intercanvi d’idees i la relació entre professionals de l’àmbit editorial; i de consolidar el paper de Barcelona com a capital internacional del llibre i de l’edició, després de la seva designació com a Ciutat de la Literatura UNESCO”.

El Fòrum fou un èxit organitzatiu. Impressionant fou la feina del moderador de totes les taules, el periodista i escriptor Antonio Iturbe; conduí els debats amb agilitat, controlà el temps i va repartir joc sense arribar a ser-ne el protagonista.

El Fòrum va naufragar en els seus objectius. Dels principals reptes tan sols se’n parlà de manera superficial. Gairebé totes les xerrades podrien haver tingut lloc fa 15 anys sense gaires diferències. La majoria de convidats eren de primera i les seves aportacions foren de gran interès però dubto que aportessin res inspirador per afrontar el futur.

Es va fomentar cert intercanvi d’idees però al final de cada xerrada amb algunes excepcions tothom estava molt d’acord amb tot el que havien dit tots els participants. Gairebé tots es coneixien, molts formen part de l’escuderia del Màster i, és clar, els bombers miren de no trepitjar-se la mànega; la vehemència i la cortesia poden anar juntes però el Fòrum pecà de cortesia. Mancà valentia. Tensió dialèctica, si ho preferiu.

Objectius

El Fòrum vol ser d’àmbit internacional posant el focus a Hispanoamèrica però els únics convidats estrangers eren britànics. No hi havia cap representant de l’Amèrica Llatina. Estrany si tenim en compte que és un mercat natural.

El Fòrum parla de revolució al sector i diu: “Del sector del llibre se’n pot dir que en els últims cinc segles ha viscut en transformació permanent. Però el canvi que està vivint en l’actualitat és una autèntica revolució. Els avenços tecnològics, especialment al terreny digital; les noves formes de lectura o els canvis al terreny de la distribució, marquen un camí tan ple de formidables expectatives com d’incerteses. El Fòrum Edita Barcelona serà un marc idoni i atractiu perquè els professionals comparteixin totes aquestes experiències.”

Amb les honroses excepcions habituals, del fet digital se’n parlà com a amenaça i relacionat amb la pirateria. Ningú pogué amagar el canvi d’hàbits dels lectors, Internet és un desafiament però en realitat no es passà de la fase de diagnosi en la qual els editors del nostre país han estat atrapats els últims deu o quinze anys. Tothom va sortir molt convençut dels mateixos problemes que abans. Espero que les properes edicions del Fòrum siguin el marc idoni per parlar de futur, en aquest cas no va ser així.

El Fòrum al·ludeix a les ‘ciutats i la pluriculturalitat’: “L’ingrés de Barcelona a la Xarxa de Ciutats de la Literatura UNESCO permet insistir en el caràcter decisiu que les ciutats ocupen en el desenvolupament actual de la cultura. El Fòrum Edita Barcelona vol impulsar contactes, col·laboracions i estímuls que pot establir la nostra ciutat amb altres localitats afins que pertanyen a la xarxa. A més, la xarxa UNESCO permetrà al sector del llibre en català establir vincles amb sectors editorials afins que treballen per a mercats similars en dimensió.”

Què pinta la literatura en un fòrum editorial? Ja sé que hi ha una relació evident però l’autoajuda dóna milions d’euros als editors i no se la va tenir en compte. Identificar literatura i edició de manera tan inextricable és com identificar el vi i l’ampolla. L’editor és fabricant d’envasos o productor de continguts? Es tracta de parlar de la producció de continguts, és a dir, de la cadena xarxa, cada cop més de valor que permet que l’autor i la seva obra arribin al lector i viceversa. La confusió entre l’alta cultura i la indústria és en l’origen de molts dels mals que afecten el llibre a casa nostra. La tendència a embolicar-se amb el més sublim de la literatura acaba acomplexant molts professionals, la primera preocupació dels quals hauria de ser mantenir l’empresa oberta, si és possible fent una feina culturalment digna; compte! el contrari, editar escombraries, també és legítim; aquesta indústria se sosté perquè una part molt important de lectors llegeix porqueria. Del que opino de Barcelona com a Ciutat de la Literatura en vaig parlar fa temps al meu bloc i de moment no hi vull insistir més.

La mesura del govern del llibre

Tot el que he comentat fins aquí serveix per totes les xerrades. Ara en destacaré dues. La primera del dia 7 va reunir Richard Charkin, president de la International Publishers Association i Daniel Fernández, president de la Federación de Gremios de Editores de España. Fernández va tornar a mostrar-se molt gustós d’haver-se conegut i a exhibir aquella actitud tan seva que cantava Aute, “pasaba por aquí, ningún teléfono cerca y no lo pude resistir’” És una llàstima que, si més no de moment, no estiguin disponibles els vídeos de les jornades perquè m’estalviaria més apel·latius tristos.

Richard Charkin afirmà encertadament que “els editors hem de recuperar la confiança dels autors” en clara al·lusió a l’autoedició. La seva intervenció fou en clau positiva, de repte, d’oportunitat. Tal com recull el blog del Fòrum: Charkin destacó que las tres normas del buen editor son: mantenerse activo en el negocio, cuidar a los autores y cuidar a los lectores. También señaló que el buen editor no toma sus decisiones a partir de los éxitos del pasado, sino que se arriesga. ‘De otro modo, nadie hubiera imaginado que una novela sobre una escuela de magia inglesa se convirtiera en un éxito mundial’.”

El més rellevant de la intervenció de Fernández, segons el mateix bloc, fou que: “[…] La edición española se halla en un momento ‘estable, dentro de la gravedad’, y lamentó que los sucesivos gobiernos de Zapatero y Rajoy no hayan conseguido tirar adelante una Ley de Propiedad Intelectual, ‘sino solo parches’”.

L’enfonsament de l’edició espanyola s’ha frenat però no detingut. Alguns subsectors semblen estabilitzats però en general les xifres són tristes. La literatura, que gràcies a la seva popularitat i la venda de drets és el principal múscul de l’edició comercial, segueix en una atonia preocupant. Seguir atribuint els problemes a factors externs com la pirateria o el mal govern sona massa a “el gos se m’ha menjat els deures”. Una frase de Fernández que passarà a l’antologia del disbarat fou la seva definició d’Internet: “Ese invento del Pentágono al servicio de los pornógrafos”. A la barra del bar i amb dues cerveses tots hauríemm rigut molt però en la xerrada d’obertura del Fòrum vaig quedar parat. Suposo que la vergonya aliena va sorgir en funció de la sensibilitat de cadascú.

Davant seu Charkin mantenia l’afable to institucional amb què va començar. A més de president d’una institució de rang mundial és el director executiu de Bloomsbury des del 2007 i gràcies als colossals beneficis de Harry Potter està donant una volta molt atrevida al grup editorial. Quan Charkin parla de risc ho fa per pròpia convicció i experiència, no és un mantra après. Quina diferència!

La xerrada amb el britànic la podria haver mantingut Patrici Tixis, president del Gremi d’Editors de Catalunya, entitat coorganitzadora. Algú va fer passar els galons per davant del sentit comú oblidant expressament, suposo, que Tixis és director de comunicació del Grup Planeta i hauria fet un paper molt més digne.

Una altra de les xerrades a destacar la protagonitzaren Jesús Badenes (director general de la Divisió Editorial del Grup Planeta), Núria Cabutí (CEO de Penguin Random House a Espanya), i Luis Collado (Google Espanya). S’ha de tenir un gran sentit de l’humor o treballar per a un gegant com Google per acceptar l’ensarronada en què es ficà Collado. Sabia on es ficava, és clar. Si hi ha un esdeveniment clàssic a la fira Liber és la xerrada entre Badenes i Cabutí, a la qual molts hi van per morbo, per veure si hi diuen res de nou; no és el cas i en aquesta ocasió tampoc ho va ser. La xerrada amb Luis Collado fou com la de Liber però contra Google. Cabutí afirmà que: “El 98% de acceso digital pirata a nuestros libros se ha hecho a través de Google”.

I jo vaig pensar que havíem d’il·legalitzar els carrers perquè és per on els lladres i atracadors accedeixen a bancs, botigues i domicilis. O tancar el metro i els autobusos perquè també els usen delinqüents. I així fins a l’infinit però sense riure perquè ser consellera delegada de Penguin Random House a Espanya i deixar anar aquestes i altres perles és, en paraules d’una divertida ministra de Cultura, asustante.

Badenes, l’altra meitat del duet fantàstic, es va posar estupend a la seva manera: “Entrar en esquemas de salvajismo liberal, a la industria del libro española no le va nada bien”. Que traduït a l’idioma comú dels mortals significa que competir i innovar, a la gran indústria editorial espanyola, li fa una mandra còsmica. Quan s’hi posa ho fa fatal.

Badenes i Cabutí van treure pit pel gran esforç que la indústria ha fet per adaptar-se. Cabutí va remarcar que ja s’han digitalitzat 77.000 títols; és una xifra un xic alta però realista, l’any passat vaig calcular-ne uns 60.000. El problema és que assolir aquesta xifra els ha costat vuit anys i tan sols és una mica més de la setena part dels més de 580.000 títols vius, és a dir, en catàleg. La majoria són novetats, gairebé ningú digitalitza fons.

Un exemple de fracàs estrepitós és el distribuïdor de llibres digitals Libranda, amb seu a Barcelona i creada pels grans grups amb presència a Espanya. És una bona idea, mal executada i pèssimament gestionada; a Libranda mai li ha mancat el talent però li han negat els recursos necessaris per ser allò que hauria d’haver estat des del principi, una empresa tecnològica. Varen haver de vendre el 25% per accedir a millor tecnologia, Bookwire distribuïdora alemanya li està menjant terreny, ara que el gegant dels EUA OverDrive ha posat els ulls en els continguts en castellà, riurem i del desastre d’eBiblio causat per la miopia de la gran edició en parlarem un altre dia. A mig gas funciona Casa del Libro, un exemple que copiar és una bona idea només si ho fas bé, és a dir, amb els recursos necessaris per no traspassar la subtil diferència entre barat i cutre. Lamentable és el vodevil entre 24symbols i Nubico; a d’altres latituds els grans grups haurien comprat el primer on hi havia el talent posant-hi el nom del segon qui paga mana i haguessin donat una oportunitat a la lectura al núvol en castellà i, de retruc, en català. Ni viuen, ni deixen viure.

Badenes i Cabutí no perderen l’ocasió d’agitar el ninot de la pirateria. En la seva conferència del dia 6 el president del Grup Planeta, José Creuheras, esmentà que la pirateria causa 200 milions d’euros de pèrdues anuals. Fa tres anys Javier Cortés, el president de la FGEE de l’època, digué que les pèrdues ascendien “entre 350 i 400 milions d’euros”. Deixant de banda que les dades les cuinen ells mateixos mitjançant una enquesta de la Coalición de Creadores, és molt poc seriós donar forquilles que ballen 50 milions i al cap de dos anys en baixen 200. Si posem aquests números en perspectiva veiem que són un disbarat:

200 milions d’euros = 13,7 milions de llibres de paper

O bé:

200 milions d’euros = 21,9 milions de llibres digitals

El càlcul d’exemplars de paper es basa en un preu mitjà de 14,52€ per exemplar i el de còpia digital en un preu mitjà de 9,1. Aquestes dades, com la resta de les d’aquest article, provenen de l’Avance del Informe de Comercio Interior del Libro en España 2015.

Tot plegat convida a algunes reflexions:

Com es passa de 350 o 400 milions a 200 en tres anys? Si fos cert les mesures contra la pirateria estarien funcionant molt bé. A la ministra González-Sinde l’hauríem de condecorar i això no ho dic de broma, però la queixa recurrent dels grans editors és que el govern és inoperant.

Si seguim acceptant que totes aquestes xifres són bones tenim la comunitat pirata més il·lustrada del món.

22 milions de llibres digitals pirata expliquen una història més relacionada amb un mercat mal cobert que amb la pirateria. Fora d’Amazon, Kobo i les grans plataformes comprar i autoritzar un llibre digital encara és un suplici; els usuaris d’e-reader que han intentat i aconseguit fer servir eBiblio ho saben prou bé. Els bibliotecaris, també. A cada cop més països el DRM el sistema anticòpia d’Adobe s’està deixant de fer servir perquè castiga l’usuari legal.

Creuheras digué en el seu discurs que les vendes de llibres digitals ascendiren a 115 milions d’euros l’any passat. Si això és cert i les xifres de pirateria també ho són cosa que jo no crec algú a Planeta, Penguin Random House i RBA per esmentar tres dels sospitosos habituals estan fent algunes coses malament.

Luis Collado se’n sortí prou bé perquè està força acostumat a la manca de consistència argumental. Reconegué que Google, com a gegant d’Internet, té una responsabilitat no confondre amb culpabilitat i afegí que en els últims 30 dies havien deixat d’indexar és a dir, deixat de mostrar als resultats del cercador més de 87 milions de pàgines per reclamacions de drets; també va assenyalar que els primers interessats a combatre la pirateria són ells perquè, a diferència dels editors, a Google Play tots els productes són digitals. Finalment afegí que més del 10% de la xifra de negoci de Google ja prové de la venda de continguts digitals.

No m’hi estendré més. Suposo que altres assistents tindran punts de vista diferents però hi ha dades que no permeten gaire més interpretació. La realitat és molt tossuda. Una part de la realitat inclou el Fòrum Edita Barcelona. És una trobada necessària i és necessari que funcioni. Per aconseguir-ho es poden millorar moltes coses però el més important, que és posar-lo en marxa i comptar amb la complicitat d’una part important de l’edició catalana i espanyola, ja ho han aconseguit. Això ho hem d’agrair als seus organitzadors: el Gremi d’Editors de Catalunya i el Màster en Edició de la Universitat Pompeu Fabra. També compten amb la meva complicitat, encara que no ho sembli.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació