Albert Roig: “Avui ja no té sentit parlar del paradís”

Albert Roig ha recollit una vida dedicada a la poesia a Els ulls de la gossa 1979-2019 (Edicions 62), un volum que s’acompanya d’un autoretrat literari de l’autor, un epíleg lluminós de Xavier Lloveras i un apartat final on el poeta consigna tots els deutes i homenatges que hi ha amagats als seus versos.

Ja vas recollir els teus poemes fa uns anys a Córrer la taronja. D’on surt aquesta necessitat de fer una nova recopilació, que no és ben bé una obra completa, perquè has deixat molts poemes fora?

Surt d’aquell moment en què veiem que ho hem perdut tot i ens agenollem davant el noi que vam ser i escrivim encara com aquell noi que vam ser. Com diu Blai Bonet soc, o vull ser, “un poeta que té la joventut com a estil d’escriure”. Com Blai Bonet, J. V. Foix també  és una poeta d’aquesta mena. Als 55 anys em pregunto qui era jo als 16 anys, quan escric el primer poema i intento recuperar aquell moment en què de joves comencem a creure en la poesia i en l’art. Això és el més bonic que hi ha, perquè no escrius per diners, sinó per necessitat. Tampoc no saps per què ho fas. Després passes per la vida prostituint-te, perdent-te, retrobant-te, fins que arriba un moment que et preguntes: “I tu qui ets?”

I has arribat a alguna conclusió?

Gil de Biedma i Gabriel Ferrater diuen que són en aquest món per fer-se poema. I jo em pregunto: he fet cap poema bo? J.V. Foix ha fet  sonets molt bons i ha escrit Les irreals omegues, Riba ha escrit Salvatge cor i alguna elegia i poca cosa més. Arriba una edat en què t’adones que fa anys que fas una feina i et preguntes per què l’has feta, et mires a l’espill i t’enfrontes al teu destí. El teu destí de poeta. Durant quatre o cinc anys he anat repassant tota la meua obra. L’he cremat o l’he corregida, que és allò molt important i més difícil i delicat. Cal que estem inspirats quan corregim i reescrivim.

Carles Santos sempre em deia: tens el dret a equivocar-te per poder arribar on sigui. El camí és llarguíssim perquè et passes la vida equivocant-te i reculant i refent.

T’has passat la vida reescrivint els teus versos.

Carles Santos sempre em deia: tens el dret a equivocar-te per poder arribar on sigui. El camí és llarguíssim perquè et passes la vida equivocant-te i reculant i refent. Aquest llibre el necessitava fer com vaig necessitar fer el meu primer llibre, Córrer la taronja, als 30 anys.

Els ulls de la gossa s’obre amb un pròleg on fas un recorregut per la teva vida i obra, i l’escrius en tercera persona. Per què?

Perquè és la manera de ser sincer. Quan parles de tu en tercera persona, dius la veritat. Si m’hagués cenyit al jo, m’hauria enganyat més.

Parlem del títol. Els ulls de la gossa. Per què aquest títol?

Quan vaig acabar el llibre em vaig adonar que no tenia títol, perquè el meu títol és Córrer la taronja, però el Jordi Cornudella em va fer veure que no podia ser. No trobàvem títol. Jo sempre estic amb els gossos, te’n podria parlar durant hores. El gos és un semidéu, està entre l’home i els déus, és l’animal que està més a prop de nosaltres, és el nostre animal, nosaltres som gossos. Ja en vaig parlar al llibre que vaig dedicar a Rilke, Gos. Rilke s’entenia més amb els gossos que amb les persones… Els gossos no hi veuen bé, els seus ulls són lo flat, les olors. La meua és una poesia plena d’olors, una visió de la vida que és sensualitat, erotisme i tot això és al nas dels  gossos. Els gossos s’ensumen els culs, follen… Anne Sexton i Dolors Miquel parlen amb els gossos. Els gossos saben mirar, saben seduir-te perquè els tinguis compassió o perquè riguis i parlis amb ells. Hi ha Els ulls de Blai Bonet. Ha tingut mil títols aquest llibre i no vaig trobar el definitiu fins una setmana abans de lliurar-lo a l’editor. En Lloveras em va dir: l’has clavat. I jo sempre escolto els seus consells, i els del Jordi Cornudella i els de Perejaume. Abans quan era jove buscava primer el títol i després, els poemes. Ara em passa a l’inrevés. Acabo el llibre i no tinc cap títol.

Els teus versos són plens d’olors, l’olor de terra regada, de calç, que és la pell de les cases, de fulles i flors que tremolen al vent, d’oli de cedre i de llet de fonoll, d’algues, d’esperma i de marihuana, l’olor del taronger…

Sí, i no sóc l’únic. Ara he descobert que Blai Bonet també tenia aquesta obsessió per les olors. Ell era fill d’un porquer, el seu pare cuidava cavalls i porcs. Aprèn de menut a distingir les flors. El taronger, l’olor del taronger. Stendhal diu que si no coneixes l’olor del taronger no pots sentir ni fer l’amor de debò. L’Estellés té un poema sobre la flor del taronger, que és excitant, diu que la flor del taronger és l’olor dels casaments. Si ets de Tortosa o de València o de Sóller, saps de què parlo: arriba la primavera i tot fa olor de tarongers i t’arriba ben endins, fins a l’ànima.

Xavier Folch creia en els poetes joves i pobres. Si un poeta jove escrivia un bon llibre o un llibre agosarat o rar o obscur, però ple de vida, ell l’editava.

Parles d’olors que són evanescents i de dolors, que ens lliguen a aquest món.

Faig el joc fònic de fondre “d’olors” i “dolors”, per dir l’obertura al món de les dones. El meu primer llibre, Nós el vaig escriure en veu femenina. Aquí porta el títol de La primera pell. La primera pell és la primera muda de pell, la de l’adolescent, la descoberta d’Eros, la mort de la infància. En aquests versos era una dona qui parlava. Jo tenia aquella edat en què no hi veia diferència entre un home i una dona i volia experimentar… Aleshores la bisexualitat era moda. Tampoc no hi havia gaires dones poetes. La Zoraida Burgos, la meua primera mestra, i la Maria Mercè Marçal. Quan mon iaio els va llegir, em va mirar i va callar, va pensar que jo era homosexual. Jo també vaig callar.

I arriba un dia que el teu amic Lloveras porta els teus versos a l’editor Xavier Folch, que acaba de morir.

Sí, estic molt trist per la mort de Xavier Folch. Ens trobàvem sovint pel carrer, a Sarrià. Aquest darrer any van ajudar-me, ell i el Jordi Cornudella, a trobar les cartes i els poemes inèdits i els llibres de poemes corregits pels autors de qui parlo a Posseït, que aviat editarà Eugènia Broggi, a L’Altra. A Posseït el seu nom: Xavier Folch, es repeteix aquí i allà, perquè és l’editor i l’amic de Joan Vinyoli, Joan Brossa, Miquel Bauçà, Blai Bonet. Era un home molt tímid, somreia tímid, estimava tímid, parlava just el necessari i sempre a fi de bé. Els que havíem nascut a la perifèria de la perifèria, a Tortosa o a Felanitx o a Sueca, i érem només poetes descobríem aviat que tots els camins feien cap a porta del Xavier Folch. Escriptors i companys del PSUC. El músic Carles Santos, el professor de literatura de l’institut de batxillerat de Tortosa, Manuel Pérez Bonfill, el dissenyador gràfic i escultor Ferran Cartes i, després, el meu company de pis, Xavier Lloveras, i en Blai Bonet van ser les vies que em van dur a la porta del Xavier i d’editorial Empúries. Xavier Folch creia en els poetes joves i pobres. Si un poeta jove escrivia un bon llibre o un llibre agosarat o rar o obscur, però ple de vida, ell l’editava. És el cas d’Ad vivum d’Andreu Vidal, d’Han rebentat l’hospici de Carles Hac Mor o del meu primer llibre, Córrer la taronja. Fins i tot va atrevir-se a publicar el meu libel contra “els poetes de l’experiència” i postmoderns, L’estiu de les paparres. Xavier Floch no només és l’editor i mentor d’Enric Casasses i Dolors Miquel i dels grans poetes de finals del XX, Joan Vinyoli, Blai Bonet, Miquel Bauçà.

Córrer la taronja és el teu llibre fundacional. Hi ha molt d’alcohol, marihuana, cocaïna, mescalina, heroïna, la pols d’àngel.

Córrer la taronja és un llibre que retrata la Barcelona de finals de segle. Aquí parlo de pintors i pintores i fotògrafs i de ballarines i actrius, que hem estat amants, hi surten les olors dels sexes, l’esperma, la menstruació. Està ple de trempades. A cada poema hi ha una droga diferent, tota mena de drogues. Eren els batecs del temps, de la modernitat, de Barcelona. Són poemes barrocs. També hi ha poemes ambientats al Brasil i el Carnaval on prenc èter. Aquelles ampolles plenes d’èter, que en diuen loló…

A l’apartat Mar i altres imitacions fas un homenatge a Robert Lowell, Josep Carner, Carles Riba.

Aquí he recollit poemes, experiències, que em tocaven, i a partir dels quals faig variacions, recreacions. Com que la traducció de la poesia és impossible, l’únic que puc fer com a poeta és fer-me meua la poesia dels altres. Com fan els músics de jazz o com fa Picasso amb els grans mestres de la pintura. Jo no ho faig perquè siguin grans mestres, sinó perquè aquests poemes em parlen del mar i del desig d’una manera especial. No em considero l’autor d’aquests poemes, però parlen més de mi i de la meua vida que els altres poemes del llibre. A Mar i altres imitacions em poso una màscara, em despullo. Vicent Andrés Estellés fa el mateix quan es posa a escriure Horacianes, Les acaballes de Catul i les èglogues.

Sempre és la mateixa experiència, el mateix sentiment i amb les repeticions acabes entenent-la i escrius “el” poema d’amor i de desig.

I arribem a Vedat, el llibre amb què vas guanyar el premi Carles Riba l’any 1994.

Vedat és el mite, el paradís, un lloc prohibit amb nimfes despullades, on el poeta, al veure-les, és devorat per elles. L’amor, follar, al final, no acaba sent una invenció, un somni? En aquests poemes vaig intentar explorar ritmes diferents i fins contraris al vers català. Els vaig escriure quan em vaig enamorar d’una ballarina, una història que em va obsessionar i que va durar el que va durar. Kavafis deia que els poemes d’amor que ell escrivia no els feia només a partir d’una sola persona, sinó que totes les experiències d’amor i de desig n’acaben fent una sola. Sempre és la mateixa experiència, el mateix sentiment i amb les repeticions acabes entenent-la i escrius “el” poema d’amor i de desig. Això mateix ha fet Dolors Miquel a El guant de plàstic, on es fonen i confonen els seus amants. 

Cada lloc té el seu color, olors i mots, i els seus morts.

I també has salvat un grapat de poemes del recull A l’encesa, que estan datats en indrets molt diferents, des del Brasil a Nova York, de Tortosa a Djerba.

A l’encesa, bàsicament, és un treball de poeta plàstic. És el que Blai Bonet anomena retrat i autoretrat. En aquests retrats i autoretats jo o ell, qui sigue ell, es despulla en un gorg o en una cala o en un riu, i és lo riu, la cala o el gorg que em dicta o li dicta el poema. Cada lloc té el seu color, olors i mots, i els seus morts. Vaig estar tres anys tornant als mateixos llocs tot sol, escrivint, no sé si vaig trobar res, potser només un espill d’aigües. Un espill on només em reflectia jo o ell. Són uns poemes molt personals. Vivia tan lluny de tothom. Drogat.

Quina droga?

Marihuana, des que et lleves. Cada dia. És el moment en què passo la segona hepatitis. Acabava de tornar del Brasil. Allà havia passat una setmana a Bahia suant estirat en una cabana, tot sol, potser era dengue, recordo xàfecs, goteres… Vaig tornar del Brasil amb el fetge destruït. No havia fet encara els trenta anys. Estava fart de tot i anava tot el dia col·locat. Són versos plens de visions, supuren una sensualitat pura, travessats per la contemplació de la natura, rius, gorgs, cossos.

Ara has reescrit molts d’aquests versos que vas escriure sota l’efecte de la marihuana. El dia que un editor faci l’edició crítica dels teus versos, tindrà feina, perquè després tantes revisions…

L’essència d’aquests versos re-cordats, re-visitats, és la mateixa: parlen dels sentits i parlen als sentits. Són com una pintura expressionista d’un riu, d’una muntanya, un nu. Vaig estar mesos pujant cada dia al mateix gorg, a la Caramella, al Port, per veure si trobava el poema…  

Parlem del Brasil. Ha estat per a tu un refugi i una inspiració. Com hi vas anar a parar?

Brasil és una experiència més. Vaig fer unes amigues brasileres a Barcelona, que després em van convidar a anar a Saô Paulo. Vaig descobrir el paradís. I vaig fer cap a Preá, a Jericoacoara, al nord-est del Brasil, quan encara era un lloc verge. Durant uns anys hi anava i tornava, m’hi estava tres mesos i tornava, i al final em vaig poder construir una cabana a la platja, davant del mar. En aquella època per arribar a Preá havies de fer un viatge d’hores i hores en autobús. Avui d’aquell paradís ja no en queda pràcticament res. Hi han construït un aeroport, s’hi arriba amb avió. Abans anaven amb ruc. Ara tot són cotxes 4×4 i motos, kitesurfistes, hotels. Avui parlar del paradís ja no té sentit, tant és si és el Delta de l’Ebre de quan era menut o el nord-est brasiler. L’home és capaç de carregar-se un espai verge en quinze o vint anys.

La literatura brasilera també ha estat una font per a tu.

Sí. És una llàstima i un escàndol que la literatura brasilera no estigui prou valorada enlloc. A casa nostra Sergi Pàmies és un dels pocs que l’ha sabut llegir. És un bon lector de Machado de Assis, un mulato, un home savi. Manuel Bandeira, per exemple, és el fundador de la poesia moderna al Brasil, un poeta d’una categoria equivalent a Antonio Machado. Bandeira ho tenia tot: era lleig, esquifit, tísic, i en ell hi ha tanta barreja de sangs i de llets! Té una sensibilitat molt diferent a la que pot tenir un poeta argentí o europeu. Els brasilers tenen una mirada molt pura, molt senzilla, que nosaltres, acostumats com estem a la retòrica europea i al barroc, no sabem valorar. Parlen d’una natura que encara els és molt present, molt viva. Parlen de la nuesa del cos i de la natura, però sempre des de la pobresa i la música popular. La bossa nova naix del vers de Manuel Bandeira, que era cosí de Joao Cabral de Melo, l’altre gran poeta brasiler.

Seguint l’ordre d’Els ulls de la gossa, hi ha un bloc de proses poètiques que ja havies publicat dins La tempesta, sota el títol ‘Una música de cavalls negres’, una referència a un vers de Cants jubilosos de Miquel Bauçà.

Aquestes proses havien de ser una novel·la, però no me’n vaig sortir. La seua escriptura va coincidir en el temps amb la traducció que vaig fer de la poeta kurda Bejan Matur, Al seu desert, que es va publicar a La Breu. Traduir em va distreure de fer la novel·la. La novel·la ha acabat sent un conte.  

La poesia és una religió, una pregària, que t’acompanya i et prepara per al suïcidi. Per quan arribi i truqui a la porta de casa.

Després ve La vestidora i el dol, que també és el títol d’un llibre anterior, del qual només salves alguns poemes. La vestidora és la poesia?

Tinc un record de quan era menut. Era al poble, s’havia mort un veí, i vaig sentir que algú cridava: “Ja ve la vestidora, ja ve la vestidora!”. Era una dona viuda que rentava i vestia els morts. Els poemes d’aquest apartat són tots rèquiems, versos escrits per a amics morts. Jo els rento i els dic adeu. Són poemes escrits a raig. Comença amb un poema titulat justament La vestidora i el dol, dedicat a Francesc Prat i Garriga, nebot del poeta Francesc Garriga, i acaba amb el poeta ‘Cel’, a la memòria del meu pare.

Després d’aquest poema dedicat a Francesc Prat, escrius: “L’ànima aviat enverina el cos i pren formes malaltisses. No suporta ser mirada. Uns la porten als dintres. Dels altres, n’és l’ombra. Ningú no camina al seu devora”.

La meua experiència em diu que és l’ànima qui enverina el cos, i no a l’inrevés, i que així ens fem poetes. Els malalts desitgem viure i alhora desitgem morir, acabar. Ja ho explico al pròleg que vaig ser un xiquet que sempre estava malalt. Sembla que n’hi ha tants de poetes que comencen a escriure com jo, malalts!

A La vestidora i el dol també hi és present el tema del suïcidi, que s’imposa molt.

L’adolescent és el suïcida. Si no et suïcides als quinze anys… Era a més un tema del que no en podies parlar amb ningú. I bevies. La poesia és una religió, una pregària, que t’acompanya i et prepara per al suïcidi. Per quan arribi i truqui a la porta de casa. N’hi ha tants de poetes suïcides! El suïcida no sempre se suïcida…L’obra de Rilke no es pot entendre sense el suïcida que duia a dins. Als 15 anys es vol suïcidar… i escriu. Ni la de Mercè Rodoreda. Ni la d’Andreu Vidal. Rilke del suïcidi en diu “la flor del comiat”. Al poema que dedico a Mercè Rodoreda, a La mort i la primavera, hi poso aquest vers de Manuel Bandeira: “La passió dels suïcides és que es maten sense explicar-se”.

Els ulls de la gossa desemboca en Shakespeare, amb dues seccions finals titulades ‘La tempesta’ i ‘Entra Caliban’. La tempesta ja és el títol d’un recull teu anterior.

Sí, La tempesta és el llibre més ambiciós, fet des de la maduresa. És un llibre que parteix de Rilke, de quan vaig començar a comprendre la seua poesia, però hi acabo parlant de mi. 

Com has llegit Rilke?

No sé alemany. Faig la meua lectura de Rilke a partir de l’anglès, francès, castellà, català. És un poeta essencial i universal.

A ‘La tempesta’ hi ha un poema que parteix del ‘Narcisse’ de Rilke, un poema que també comentes al llibre Gos. Vida de Rainer Maria Rilke.

“Narcisse” no parla de narcisisme. Narcís és un mite mal entès. Narcís s’hi veu ell mateix reflectit a l’aigua, a l’espill, al poema, però no s’hi reconeix, no sap que aquella cara tan bonica és la seua pròpia cara i per això es mira i tornar a mirar-se a l’espill i escriu i escriu. És la llavor de l’art.

Soc un salvatge: soc el fill d’aquells conqueridors assassins i salvatges. Només he heredat d’ells l’or. Cap cor tendre. Cap esperança. 

Al final de l’edició original de La tempesta recollies un poema de Xavier Lloveras, titulat ‘Narcís fa cinquanta anys’, que comença dient: “Els versos mai no són tan clars com l’aigua / ni el fons opac sabrà fer-ne mirall”. I acaba dient: “Hauràs pogut imaginar-te / sense coneixe’t mai”.

Xavier Lloveras i jo som temperaments totalment diferents i, en canvi, tenim exactament els mateixos gustos i passions poètiques. Potser perquè ell ha sigut el meu mestre. I això que és un any més jove que jo! Tots dos som pobres i de poble. Ens vam trobar a Barcelona als vint anys. Teníem tota la vida i tota la poesia per endavant! Ara sabem que l’una i l’altra són molt breus. El Xavier és un poeta i un novel·lista malaguanyat. En una cultura normal hauria escrit molts i molt bons llibres. Si jo he escrit més que ell, és perquè a mi em costa molt més que a ell i soc molt tossut.

Els ulls de la gossa acaba amb la figura de Caliban, que tu reivindiques davant del que representa Ariel.

Quan els poetes s’acosten a La tempesta de Shakespeare s’emmirallen en el personatge d’Ariel. Joan Vinyoli pren Ariel com a  símbol de la poesia. Per mi, però, la poesia és esperit (Ariel) i és cos (Caliban). En aquests poemes parlo del cos i del dolor, perquè Caliban treballa i treballa i envelleix, fa pudor, renega… Jo volia fer un poema sobre Caliban i no me’n sortia. Fins que vaig descobrir que Caliban és un pescador del Brasil. Parteixo d’una història de fa molts anys, quan un vaixell portuguès carregat d’or va naufragar al delta de l’Amozones i els soldats van haver de sobreviure en un lloc ple de crancs i mosquits i homes i dones salvatges. El meu Caliban s’ha fet vell: el seu cor és un cranc. Jo ja no soc un home pur. Ja tinc mitja cara cremada, com la lluna. L’altra mitja brilla molt, i què? Soc un salvatge: soc el fill d’aquells conqueridors assassins i salvatges. Només he heredat d’ells l’or. Cap cor tendre. Cap esperança.