Alba Dalmau: “Vull reivindicar l’amistat entre dones i homes sense que hi hagi sexe”

Després del recull de contes El camí dels esbarzers, Alba Dalmau publica aquest febrer Amor i no (Angle Editorial), una novel·la que explora una relació poc convencional entre una catalana i un suec, que havent viscut un amor de joventut, mantenen un vincle molt especial al llarg de la seva vida.

Anna Hernàndez: Quin lloc ocupa Amor i no en la teva obra?

Alba Dalmau: El llibre Estàndards, de 2017, és exclusivament de contes. En canvi, El camí dels esbarzers és una mescla de contes que, junts, acabaven formant una novel·la. L’evolució natural ha estat, ara, fer una novel·la de debò, sense plantejar-me si son contes o si és una novel·la. La novel·la és un format que el necessites quan tens una història que saps que et donarà per molt. No és una petita anècdota, no és un caprici, sinó que realment hi veus un univers on desenvolupar-te i on viure-hi una temporada llarga. La història d’Amor i no m’atrapava prou per decidir que podia ser una novel·la, encara que no deixo de veure els capítols com petits contes.

Les novel·les són com els meus àlbums de fotografies però amb paraules

En aquesta novel·la tornes a Nova York. Què té aquesta ciutat que sigui recurrent a la teva obra?

Vaig viure a Nova York durant tres anys, justament en aquell moment en què et desenvolupes més com a persona. Va ser un moment molt ric i sempre tinc el record i la idea molt platònica i idealitzada de Nova York, com un lloc on hi pot passar tot, com una capsa màgica. A més, després d’aquest període de tres anys, l’estiu del 2019 hi vaig tornar per escriure. Hi vaig anar amb la meva parella i tots dos vam escriure una novel·la allà. Per això volia que aquesta última obra tingués algun matís d’aquesta ciutat que estimo tant i que sempre és un motor d’il·lusió per a mi. A Amor i no, tots els llocs que apareixen hi he estat recentment. Una novel·la no s’escriu en quatre dies. Aquesta la vaig començar a escriure fa dos anys. Les novel·les són com els meus àlbums de fotografies però amb paraules perquè hi poso tots els llocs on he estat, he viscut, tot allò que he après i molts dels records que tinc dels últim temps. Les novel·les són com un còctel de mi durant el temps que he trigat a escriure-les.

Amor i no. Parla’m d’aquest títol.

El llibre Estàndards parla precisament de coses molt estàndard. Aquest, en canvi, és el de no estàndards. Per això hi ha el no en el títol, perquè el que viuen la Carme i l’Yngve no és ben bé l’amor que tenim establert i estandarditzat però, alhora, són el gran amor de la vida l’un de l’altre.

La Carme i l’Yngve trenquen una relació amorosa de joventut, però mai no deixen de retrobar-se i d’estimar-se. Viuen vides paral·leles.

Els paral·lelismes són la causa perquè hi hagi tanta connexió entre ells. M’agradava molt la idea que fossin molt semblants, però alhora molt diferents. A ell el veig molt introvertit i ella és més segura. És veritat que tots dos tenen situacions familiars complicades, però m’agradava que tinguessin mons interiors molt potents. Busco que al lector li puguin interessar aquests personatges independentment de l’amor. Per això hi ha tanta presència del món artístic. I, de fet, totes les referències artístiques tant per part d’ell com per part d’ella serveixen per reforçar la situació amorosa en què es troben. Són personatges una mica frikkis, però que alhora volia que fossin molt tendres, amb qui és fàcil tenir-hi empatia.

Yngve segurament és el nom suec més difícil de pronunciar.

La veritat és que ni jo sé com es pronuncia. Volia que els noms tinguessin una personalitat. Hi ha un moment de la novel·la en què s’explica que Yngve vol dir “primer home” i ell és el primer home de la Carme i això ja va cobrar tot el sentit. Potser no és el nom més agradable del món per pronunciar, però em va semblar adient.

Hi ha relacions que són perfectes perquè no tenen el format estàndard

En l’imaginari de l’amor romàntic diríem que estan fets l’un per l’altre. Què impedeix que es pugui materialitzar aquest amor i desig mutu que es tenen?

Em sembla molt bonica la idea que una persona és perfecta fins que la coneixes de debò o fins que hi convius les 24 hores del dia. En el moment en què mantens aquesta persona de forma platònica no deixes que la quotidianitat et faci malbé. És per això que ells dos tenen una relació perfecta, perquè no deixen que vagi més enllà de la ruptura que van tenir quan tenien vint-i-pocs anys. De fet, hi ha un moment a la novel·la en què es pregunten: “com hauria estat si haguéssim seguit junts?” i ells mateixos preveuen la desgràcia. Hi ha relacions que són perfectes perquè no tenen el format estàndard. És per això que Carme i Yngve es poden estimar tant, perquè segueixen sent molt purs i es mantenen en l’ideal que tenien l’un de l’altre i que mai no han acabat de descobrir.

És una reivindicació de la renúncia a enamorar-se?

Sí, és la reivindicació d’unes relacions en què no calgui viure junts ni tan sols sortir junts per viure l’amor. A més, volia donar molta importància als ‘ex’,  les ex-parelles. És curiós que aquesta partícula coincideixi amb l’expressió col·loquial per dir “quin fàstic”. Per què els ex els hem de posar en un apartat de negativitat quan és algú amb qui has compartit una intimitat molt important? Si els conduíssim cap al terreny positiu, podríem tenir moltes persones al voltant interessants amb qui poder tenir una relació d’una manera més distant, però, alhora, íntima per tot el que s’ha compartit. La Carme passa per moltes relacions i té fills amb diversos homes, però mai té una mala relació com a tal amb ells. Hi ha la tensió necessària i evident però volia deixar veure que és possible desfer-te dels records dolents i quedar-te amb els bons. Que es pot ser un “bon ex”, vaja.

L’amor romàntic cada vegada està més qüestionat. El teu relat també intenta defugir d’aquest romanticisme holliwoodià: parles de les parelles a distància, de la renúncia a la vida en parella per encarar la vida professional, del speed dating… És tot això un mirall de la deriva de l’amor en la societat actual?

Si, totalment. És una representació de les relacions líquides que tenim avui en dia. És a dir, deixar enrere les relacions impostades i la idea del “res és per sempre” que està més al dia que mai. Crec que tot funciona si a tu et funciona i tant se val el que et diguin. Cada cop es casa menys gent, cada cop hi ha més tipus de relacions. Es creen noves expressions com el Living apart together (LAT), que consisteix en què les parelles no arriben a anar a viure junts i consensuar el matrimoni, per exemple. Si a la gent li funciona, endavant. Hem d’evolucionar.

Allò que veus i vius és allò que escrius

I la literatura quin paper té en aquesta evolució?

Per una banda, la funció de la novel·la és representar què passa en el món actual. Allò que veus i vius és allò que escrius.  I potser la gent que no viu directament aquestes realitats, podran descobrir que hi ha nous tipus de relacions i que no passa res. Sense sentir-me responsable de fer bandera de res, ho escric perquè per mi és natural. No penso que estigui escrivint res revolucionari.

No obstant això, els dos refan les seves vides i troben noves parelles al llarg del llibre. Tot i trencar amb els estàndards de l’amor, les persones, com els teus protagonistes, encara ens movem pel desig de trobar “la persona”.

Ells dos troben nous “algú”, però per mi d’una manera molt independent i convenient. Viuen relacions molt respectuoses, de manera que les parelles respectives entenen que la Carme i l’Yngve tinguin, una vegada de tant en tant, la necessitat d’estar junts. El fet que es puguin trobar i les parelles ho acceptin, parla molt del respecte i la no gelosia. Per mi l’enveja i el ser gelós és una cosa que no puc arribar a entendre perquè vol dir que no confies en l’altre i que el problema és molt més de fons. S’ha de poder entendre que, si tens una necessitat i tens confiança en l’altre, has de poder satisfer-la sense que això sigui un problema per la parella.

De fet, entre l’Yngve i la Carme no hi ha sexe ni contacte afectuós en totes aquestes trobades.

Per mi era el gran repte d’aquesta novel·la. Em vaig preguntar moltes vegades si seria capaç de mantenir l’atenció del lector sense que hi hagi ni una escena de sexe explícit en tot el llibre. Pensava que en el moment en què hi hagués sexe entre els dos protagonistes aquesta novel·la passaria a ser una història d’amor convencional amb tots els tòpics. Una relació d’ara si i ara no. Hi ha molta tensió entre ells, però el fet que mai es materialitzi fa que sigui una relació neta i pura. També volia reivindicar l’amistat entre dones i homes sense que hi hagi sexe. Per què no? Això és molt banal. Pot existir un amor intel·lectual, que és el que tenen els dos personatges. A més, aquí també hi entra el tema de les formes de l’amor. Quan pensava en aquesta novel·la volia explorar formes d’amor de les quals potser no se’n parla tant. La que hi ha entre els ex és una relació d’amor que està en els llimbs entre l’amor i l’amistat.

A Amor i no també veiem models de famílies no del tot estructurades, un element que es repeteix en altres llibres teus. Per què?

Costa molt trobar famílies perfectes. Només fa falta mirar al teu voltant. A tot arreu hi acabes trobant fissures. Veure que a tothom li passen coses deu tranquil·litzar a la gent. També em sembla interessant aprendre a viure i a ser feliç en el caos.

Quan un llibre o una pel·lícula ens presenta una dona de més de 40 anys soltera que té aventures sexuals en pubs de mala mort ens la fan imaginar com una persona desmillorada físicament i amb desesperada mala sort. No és el cas de la Carme, que decideix en tot moment els passos que fa a la seva vida. Quin paper ha de tenir la literatura en l’apoderament femení?

De la Carme tenia molt clar que en volia fer una dona molt forta i independent. Una dona a qui res li ve imposat, tot i que no té massa sort a la vida. Em sembla una responsabilitat que les dones que dibuixo siguin dones del temps que vivim, dones que han entès que tenen poder de decisió en qualsevol moment. Si la vida no li va com voldria ja és una altra cosa, però ella no necessita viure en parella. Si les busca és perquè és una dona alliberada sexualment i té ganes de conèixer gent, però en cap cas és una necessitat de seguir amb un estàndard de vida adulta en parella. Ella és molt inquieta, no com l’Yngve, que li venen les coses sense buscar-les, és molt més passiu. Tot i això, la Carme en el fons té moltes inseguretats i això també és la representació que a les dones ens fan ser insegures: que si et fas gran, que si no trobaràs ningú, que si se’t passa l’arròs…

En l’àmbit més tècnic, optes per un enfocament de narració múltiple, una manera d’explicar una història de manera polièdrica a través de diversos punts de vista en primera persona.

Normalment prefereixo escriure en tercera persona perquè m’agrada descriure les coses com si fos una càmera de cinema que pot ensenyar tots els plans, vestuaris, pentinats… Quan escrius t’has d’anar posant reptes per evolucionar i part del repte en aquesta novel·la era sortir d’aquesta zona de confort. Aquesta història és molt més íntima i per això gairebé sempre, quan es parla de la Carme, la narradora és ella mateixa en primera persona i el mateix passa amb l’Yngve. És per una qüestió d’intimitat. En canvi, en els capítols en què apareixen junts, sí que parla una tercera persona per donar una veu més objectiva.

Quan escrius un llibre en el fons estàs parlant de tu

També has seguit el camí tan comú darrerament dels capítols molt curts. En el teu cas, a més, cada capítol és un any i va del 1987 fins al 2020. 33 anys. Exactament la teva edat.

Hi té molt a veure. Quan escrius un llibre en el fons estàs parlant de tu. Em semblava bonic que la relació d’ells fos al llarg dels meus 33 anys de vida. També ho vaig fer per un tema històric de documentació. Em costa molt pensar com eren les relacions, les persones de 20 anys als anys 70. En canvi, si podia col·locar-los en uns anys en què jo m’hi trobés còmoda, m’hi sentia molt més a prop. A més a més, a nivell de referents em va bé. Els artistes que surten son actuals i n’he vist personalment les seves obres. Això, per mi, fa la història més creïble i versemblant.

Sense desvelar el final, parla’m d’aquest acabament tan apoteòsic.

El final és una metàfora de la relació de la Carme i l’Yngve i el seu amor. Volia que fos un final atípic en comparació al que et podries esperar d’una història d’amor. Va ser el més difícil. Normalment, soc molt racional quan escric. M’encanta saber com acabarà la novel·la des del moment que la començo a escriure. Però en aquest cas, sabia més o menys com volia que acabés la seva relació, però no sabia gens de quina manera acabaria. Mentre escrivia jo m’anava imaginant què volia. I va sortir això.