Al jardí de la tia Rosa neixen flors mortes

Vam trucar a la porta de casa la tia Rosa cap a quarts de cinc de la tarda. La seva filla, la cosina Tina, ens l’obrí i no per esperar-nos l’abraçada fou menor: “Pugeu! Que la mare està impacient des que vau arribar ahir vespre al poble”. La Tia Rosa, una senyora d’uns vuitanta-cinc anys, alta, prima, negre de dol perenne, ens esperava al capdamunt de l’escala; el somriure de felicitat li vessava radiant de la cara. Érem colla: La meva dona, el meu fill, la meva filla i jo feia un parell d’estius que l’havíem visitada; el meu pare un cop l’any es deixava caure pel poble on, a més d’ella, hi vivia una altra germana i un munt de nebots. En canvi, el meu germà petit, la seva dona i els seus dos fills era el primer cop que visitaven aquelles contrades i coneixien, per primera vegada, tieta i cosins; el poble és a més de vuit-cents quilòmetres de casa i no ve de camí per anar enlloc. La tia Rosa ens omplí generosament de petons i estimades i enlairà, encara amb forces, el fill petit del meu germà; el darrer nouvingut a la família tres mesos enrere. “Passeu al jardí! Vinga! No us quedeu a qui palplantats!  He preparat arròs amb llet, merengues i la meva especialitat: Llaços de Sant Guillem”.

El jardí, situat al darrera de la casa, encarat cap la majestuosa muntanya de Penya Corada, orgullosa dels seus quasi dos mil metres d’altitud i folrada d’avets, estava mimosament cuidat, ombrejat per quatre o cinc pomeres, un cirerer i banyat per un acolorit mar de flors d’estiu per damunt de les quals, com vaixells, sobreeixien els esplendorosos rosers; aquell jardí era un acollidor niu de pau, de glòria i de felicitat.

La tia Rosa no cabia de joia i, malgrat tenir set germans –ella era la gran, com també  en sóc jo de dos-, nou fills i una munió de nets, s’escarrassava per nosaltres. Tot eren preguntes: com ha anat el llarg viatge; com està la vostra mare, si ja té parella; què fa l’altre germà que no conec, com us va la feina, els estudis, si sou feliços si…Tia Rosa volia condensar en un petit pot impossible molts anys de vida.

Ens asseguérem al voltant de tres tauletes curosament guarnides de dolçor i cobertes per uns finíssims tuls per aturar mosquetes, abelles i demés habitants fixes del jardí. La Tia Rosa era com una capitana, no parava de donar ordres a la Tina: “Mira que no els hi manqui res; que no quedin buits els plats. Nens, voleu suc de poma? Tina, posa-lis”. I no podies dir que no, als seus ulls devíem estar tots tant secs com ella. La vella dona seguí amb el protocol no escrit i tragué els vells àlbums familiars.

Per davant dels nostres encuriosits ulls sorgiren, rejovenits, tietes, oncles i cosins, ressuscitaren els avis i coneguérem, per fi, els besavis. Una fotografia desconeguda del pare, amb sis o set anys, ens picà l’ullet; la cara de murri ens era ben familiar…

Un oratge fresc davallà de la muntanya, creuà el jardí i sacsejà, suaument, la màgica i fràgil immobilitat de l’aire, i la tia Rosa, sense alçar el cap d’unes llunyanes imatges, i com qui no vol la cosa, preguntà al pare: ”Es deia Xavier el teu primer fill, oi Fèlix?”. I el silenci de les fotos ens cobrí a tots com subtil boira. “Sí”, respongué amb un fil de veu. “I es morí a la clínica als onze dies després de tenir-lo a casa, oi?”. “Sí”, llaviejà quasi inaudiblement el pare.

El meu germà i jo ens mirarem estorats; les nostres dones ens miraren perplexes a nosaltres i tots plegats esguardarem interrogativament al pare. “Papa!, La mama i tu vau tenir un fill abans que…?” “Hem tingut un altre germà?”. Els llavis del pare esdevingueren muts però el seu rostre delatava un esbós d’afirmació. “I com és que mai no ens heu dit res?, De què parla la tia ara?”. Aquell home fort, jactanciós -el qual sempre havíem respectat i admirat alhora- tremia més que les roses del jardí: “Coses de la vostre mare, li heu de preguntar a ella…”. “Com a ella? Què no hi eres tu també?”

El pare, per primera vegada als seus vuitanta anys, evitava les nostres mirades, els seus llavis es negaven a obrir la presó dels secrets; en mala hora sa germana havia badat boca. “És que hereu petits i no calia…”. “Sí, papa, érem petits, però d’això ja fa una pila d’anys i ara ja voregem a banda i banda dels cinquanta. Explica’t, papa! Que ja no som criatures, home!” Però el pare s’arraulia a la mateixa velocitat que s’esquerdava el mirall de la confiança dipositada en ell; així ens era impossible trobar la clau per obrir aquella, fins ara, desconeguda garjola.

La meva cunyada s’alçà i es dirigí cap al banc que hi havia sota el cirerer a donar el pit al seu fill; aquella no era la seva croada. Els grans seguien encerclant la tia Rosa i rient-li les gràcies que explicava de llur avi quan era com ells. El meu germà es llevà per ajudar la Tina a portar les llaçades de Sant Guillem; aquella història, de sobte, ja no l’interessava. Què més li donava tenir per davant dos germans que tres? La meva ment començà a rebobinar pel seu compte: Ara recordava una insinuació que un dia xiuxiuà l’àvia materna: “Fill, ta mare va tenir un nen abans que tu”. La resposta de la mare fou contundent: “T’àvia sí que desvarieja! Va ser ella la que tingué una nena abans que jo i que morí en el part quan la treien amb els fòrceps!”. “I, mama, com és que en el llibre de família jo estic inscrit com a segon fill i la pàgina del primer està en blanc?”. “Perquè… es devia equivocar l’inepte funcionari del registre…”. “Però, mama, si les dues pàgines estan encarades, bé havia de veure que la del costat esquerre era buida”. “I a mi, què carai m’expliques, fill! Devia ser un ruc i…prou!”. I en algú fosc i apartat recó de la memòria devia deixar desada aquella conversa fins avui.

Per primer cop vaig recelar del pare. Els seus ulls vidriosos, la seva trencada veu no suavitzaren la sensació d’enuig. “Per què mostres tant d’interès? –em preguntà. Per què ho vols saber? No canviarà en res la teva vida“.Perquè no vull sentir-me tractat com una criatura! –vaig respondre-li amb aspror. Perquè vull saber on és enterrat; perquè vull dur-li flors, caram! Perquè…-el pensament ja no es verbalitzà- perquè, potser, vull omplir el buit que m’ha produït el rebuig del meu germà mitjà des que em vaig casar amb la millor amiga de la seva joventut”. I les amoroses mans de la meva dona, com si em llegissin el cor, es posaren suament sobre el meu braç i a través dels dits sentí que em deia: “No remoguis el seu dolor, prou que haurà patit, pobre home! Ara no ve a tomb, Carinyo, deixa-ho estar”. El pare també s’alçà agraint, amb la mirada entristida, les mudes paraules de la meva dona; semblava que a la cuina mancaven braços…

Vaig atansar els ulls al boirós jardí, als rosers, el velam dels quals se l’havia endut aquell oratge. De menut ja sabia que les roses, a més de belles, eren plenes de punxes però, aquella tarda d’estiu, era la meva ànima la que restava esgarrapada davant d’un mirall trencat.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació