Aina Fullana: “La drogoaddicció encara és un tabú”

Els dies bons és una novel·la trasbalsadora que il·lumina els estralls de la drogodependència amb una intensitat que no havíem vist des que Jordi Cussà va publicar Cavalls salvatges. Fullana basteix un tríptic, donant veu a Xavier, drogoaddicte, la seva dona Martina i finalment la seva filla Ariadna, que trasllada a les relacions sexo afectives la dependència patològica del pare. La novel·la arrenca amb el monòleg de Xavier, un tour de force amb una convicent barreja d’argot i dialecte mallorquí. Un text que talla l’alè. Com ja lamentàvem en aquest article, la recepció d’Els dies bons al Principat no ha estat condigna a la qualitat del llibre, que mereix tota la nostra atenció. Hem pogut seure una estona amb Aina Fullana per parlar de la seva opera prima.  

La veu del Xavier, el primer narrador d’Els dies bons, m’ha fet pensar en el jove Holden de J.D. Salinger.

Sí, El vigilant en el camp de sègol segurament m’ha influït en el procés de redacció de la novel·la. Quan la vaig llegir als divuit anys vaig pensar que el protagonista era un cínic irreverent. Diu autèntiques barbaritats, però això no impedeix que la novel·la sigui boníssima. Em va fer veure la llibertat que tenia a l’hora d’escriure i crear un personatge. Temps després, quan vaig començar a escriure Els dies bons, amb 22 anys, vaig recordar molt el personatge de Holden, volia que fos obertament cínic, impulsiu, incorrecte, col·loquial, amb aquesta personalitat tan intensa. Sense aquest referent, potser ho hauria escrit en un registre més estàndard.

La gràcia és sortir de la llengua estàndard per crear l’idiolecte d’un personatge que parla en dialecte mallorquí i amb l’argot d’un drogoaddicte. Com et vas documentar?

Hi ha coses que  ja les sabia per les circumstàncies que he viscut o per l’entorn en què m’havia mogut, però no em va costar tant trobar el parlar dels drogoaddictes com, sobretot, recuperar l’argot específic dels anys 80, perquè no havia nascut encara. Vaig fer moltes preguntes, però moltes de les paraules que em deien eren en castellà, i vaig haver de treballar en això. He posat algunes paraules en castellà, però moltes d’altres me les he inventat o les he cercat ales xarxes….

Un drogoaddicte afecta de manera brutal a tots els que l’envolten. Hi ha gent que creu que no cal parlar-ne, però jo crec que sí, perquè hi ha moltes famílies que ho pateixen i ho viuen en silenci.

Hauries pogut escriure una nouvelle de cent pàgines centrada només en la vida del Xavier, però vas decidir que aquesta obra havia de tenir tres parts. Què t’aportava aquesta estructura de tríptic que desplegues a la novel·la?

De fet va ser al revés. Vaig començar escrivint la part de l’Ariadna, que és la part més autobiogràfica, perquè jo aleshores era molt jove i escrivia sobre el que jo sentia. Però de poc a poc em vaig anar adonant que la veu de l’Ariadna es podia entendre molt millor a partir de les altres dues, la de la mare, la Martina, i la del pare, el Xavier. I a la vegada em servia per mirar de cara una realitat que jo havia volgut defugir. Volia explorar d’on venien els meus traumes però també tenia una intenció molt concreta: mostrar la realitat de la drogoaddicció, que està amagada o silenciada o que es considera tabú. Volia fer entendre que una persona drogoaddicta no compleix sempre amb un estereotip: un ionqui pot ser un pare de família que té una feina i viu una vida normal i al vespre s’està punxant a casa. Un drogoaddicte afecta de manera brutal a tots els que l’envolten. Hi ha gent que creu que no cal parlar-ne, però jo crec que sí, perquè hi ha moltes famílies que ho pateixen i ho viuen en silenci. Tal vegada una novel·la com Els dies bons no els servirà per saber què han de fer, però sí que se sentiran acompanyats.

La Martina, la dona del Xavier, té una paciència i una capacitat de resistència enorme. Com és que aguanta tant?

Molta gent m’ho pregunta: per què la Martina s’està tant temps amb el Xavier? És molt més fàcil i senzill del que sembla, i de fet, el més normal en una relació d’aquest tipus és que no s’hagués acabat com s’acaba, que acabés d’una manera pitjor o que no acabés mai. És una relació de maltractament psicològic. La Martina ve d’una família molt tradicional, que no li ha donat les eines per reconèixer el seu entorn ni per detectar el perill ni les banderes vermelles. Ella no les veu perquè a casa seva sempre hi ha hagut silenci al voltant de les drogues o les relacions sexo afectives.

No li han explicat res.

Per tant, ella comença ingènua i manipulable, i a la recerca d’una adrenalina que no ha tingut mai i que el Xavier li dona. Després, sense que ella sigui capaç d’adonar-se’n, la seva relació es torna molt tòxica. La Martina té un entorn que l’ajuda psicològicament i això li permet sortir del pou i recomençar a viure la seva vida, però moltes vegades la persona no se n’arriba a sortir. La Martina aguanta perquè les relacions de maltractament tenen etapes diferents, n’hi ha una en què el mal tractador promet el cel: que canviarà i que tot tornarà a ser com al principi. I una persona que es considera dependent de l’altre, amb fills en comú pel mig, tendeix a aferrar-se a les promeses fins que, per una banda o per l’altra, ha de caure.

L’Ariadna, en canvi, trasllada aquesta drogodependència a l’addició del pare a les relacions sexo afectives.

Tots els personatges intenten omplir els buits que s’han trobat a la seva vida i ho fan a través de les diferents addicions o manies que tenen. El Xavier ho fa a partir de les drogues i l’Ariadna amb el sexe. Són personatges que sobreviuen més que res, no prenen decisions en funció del que volen, sinó guiats per l’instint de sobreviure i això els duu a evadir-se i a aferrar-se a aquelles coses que omplen les seves manques emocionals … L’Ariadna té problemes amb el seu pare i cerca una evasió que també li doni l’aprovació dels homes.

He trobat fascinant les entrades i sortides del Xavier del Projecte, centre de rehabilitació que té uns protocols molt severs. Expliques molt bé la traïció del Xavier a tota aquesta institució..

Això sempre és així: una persona addicta al final deixa de ser-ho quan ella vol, no perquè l’ajudin. Per molt que l’ajudin, si aquesta persona no vol deixar de ser addicta, no ho deixarà de ser. Això no vol dir que li agradi, ser addicte, però implica molt més que anar a un programa de rehabilitació. Implica que si hi vas sigui per decisió pròpia i sabent que sortiràs d’allà sense poder tornar a entrar mai més a un bar ni sortir a prendre cerveses amb els amics.

L’Ariadna té un projecte que és posar per escrit la història del seu pare, però no és ben bé una novel·la el que es proposa d’escriure.

Aquesta és la part més d’autoficció d’Els dies bons, que l’Ariadna escrigui la història de la seva pròpia família. Ella quan escriu una novel.la, a diferència del que m’ha passat a mi, cerca més aviat una redempció, poder entendre el seu pare. Jo sempre he tingut clar que volia escriure una novel.la, també m’ha servit de teràpia, però en el personatge de l’Ariadna això és molt més marcat. I al final de tot, ella entén per fi son pare, i és el que havia volgut fer durant tota la tercera part.

Una persona addicta al final deixa de ser-ho quan ella vol, no perquè l’ajudin. Per molt que l’ajudin, si aquesta persona no vol deixar de ser addicta, no ho deixarà de ser.

El final és emocionant. El vas haver d’escriure gaires vegades?

No. Mai sé com acabarà el que escric, però a vegades escric una cosa i em dic, això ja és el final. I aquí sabia que havia arribat al final, tot i que tenia un paràgraf més. Vaig mostrar l’obra al Bernat Nadal i ell em va dir que li havia agradat molt, però em va recomanar que suprimís el darrer paràgraf. M’ho vaig tornar a llegir i li vaig fer cas.

Per què? No hauria quedat un final tan obert?

No, més aviat perquè no hauria quedat tan colpidor. No canviava el sentit, però hi havia un paràgraf que li llevava força.

A vegades menys és més. Ara que parles del Bernat Nadal, a Mallorca continuen sortint autors interessants. Tens relació amb la comunitat literària de l’illa?

No gaire. Vaig una mica per lliure, realment l’únic que m’uneix a aquets món és que m’agrada llegir i que he estudiat filologia, però no tinc un cercle d’amistats que siguin escriptors, ni vinc d’una família d’artistes que em regalés llibres quan era petita. A vegades em sento fora de lloc. En Bernat Nadal el coneixia perquè una vegada li vaig fer una entrevista per un treball de la universitat i ens vàrem fer molt amics. També tinc companys de carrera escriptors, com ara en Miquel Àngel Adrover, que és glosador i poeta i m’encanta com escriu. D’autors contemporanis mallorquins conec els que tothom llegeix, he llegit la Laura Gost o el Sebastià Alzamora, perquè m’interessa saber què s’està fent a Mallorca, però llegeixo el que em ve de gust, sense pensar d’on és, ni si és home o dona, de Mallorca, de València o dels Estats Units.

Tornant a la novel·la, dius que vas començar amb l’Ariadna i després vas escriure la part dels pares. T’has inspirat en la teva pròpia família?

Sí, però la veritat és que no m’agrada donar corda a aquest tema. A mi només m’interessa la novel·la. I m’interessa la història perquè és la història de moltes famílies que viuen aquest problema en silenci. No he escrit la novel·la perquè és fes pública la meva història. Hi ha gent que s’ha pensat que era una novel·la en clau i em pregunta qui és personatge tal. I són personatges inventats. Però no tinc cap problema en dir-ho, hi ha coses a la novel·la que són veritat.

La veu del Xavier és molt potent, té molta força. No et demanava de continuar parlant? No et reclamava pas al final de la novel·la?

Em va costar acabar la part del Xavier, però jo necessitava un moment en què ell, després de viure tot el que havia viscut, tingués un moment de treva perquè al final es pogués retrobar amb la filla, que vol escriure un llibre sobre la seva vida. Vaig decidir que al final hi hauria un moment de treva per aquest retrobament, però també necessitava un final obert, perquè no volia posar un final a l’addicció.

No hauria estat creïble.

Exacte, pel que t’he dit abans. Els addictes moltes vegades ho són tota la vida. Vaig deixar la part del Xavier oberta i un punt inacabada perquè no volia revelar-ho tot d’entrada i perquè el lector no sapigués del tot si el Xavier deia la veritat o mentia. I després ja es veu com ha evolucionat el personatge…

Evidentment no buscaves un final feliç.

No era la meva intenció.

Hauria estat falsificar la teva experiència?

No vivim en un conte de fades.

Em sorprèn que molts autors mallorquins apliquin el dialecte central, fins i tot en les desinències verbals, quan la morfologia del mallorquí ja està integrada a la llengua estàndard.

M’ha agradat el desacomplexament amb què escrius en mallorquí. Mentre feies la novel·la vas tenir dubtes o et vas marcar algun límit a l’hora d’usar el dialecte? Et plantejaves com es rebria a Barcelona o a València?

Quan escrivia em plantejava la recepció del llibre, però m’era igual, perquè volia que passés el que ha passat, que es llegís a València o a Barcelona, tot i estar escrita en mallorquí. Jo vaig seguir la meva intuïció lingüística, mai em vaig plantejar que escriure en mallorquí m’hagués de perjudicar. No sé si m’explico.

Et sorprèn que et faci aquesta pregunta?

No, el que em sorprèn és que molts autors mallorquins apliquin el dialecte central, fins i tot en les desinències verbals, quan la morfologia del mallorquí ja està integrada a la llengua estàndard. No estic pas dient que no cregui en l’estàndard o que no sigui necessari, vull dir que si hi ha unes formes que són del teu dialecte i estan acceptades per l’estàndard i tothom les entén, quin mal hi ha a fer-les servir. Em sorprèn veure que alguns autors mallorquins tenen por de no encaixar en els patrons centrals, que no els llegeixin a Barcelona.

La Marta Rojals a Primavera, estiu etc va jugar també amb el dialecte i en aquell moment es va percebre com una cosa autèntica.

Si vull escriure una novel·la on vull que els personatges parlin com si estiguessin tenint una conversa amb un amic, no parlarien central ni en estàndard. Parlarien col·loquialment, amb les deficiències de la llengua oral. Jo partia d’aquest principi de versemblança. Volia que fos al màxim de realista possible, d’aquí l’obsessió per l’ús de la variant dialectal sense fer malbé la llengua. I això m’ha costat, perquè calia trobar un equilibri, que a vegades és difícil.

En què consisteix aquest equilibri.

He intentat posar un límit, sabia que podia posar segons quines paraules en mallorquí que la gent no entendria i que cercaria al diccionari, però sabia que no podia escriure en article salat. Hauríem de fer més cas a la nostra intuïció lingüística, perquè al final ens ve donada per la tradició que tenim darrere, i a vegades si li féssim cas les coses anirien millor. No em considero una experta en lingüística, però he confiat en la meva intuïció pensant que sé el que està be i el que no, el que fa malbé a la llengua i el que no. No vull ser separatista, però tampoc amagar-me del meu dialecte.

Finalment, parlem de la recepció de la novel·la. Publiques gràcies a un premi del país Valencià i de resultes d’això la rebuda al Principat ha estat insuficient. No te’n penedeixes, oi?

No, jo tenia clar que volia sortir de Mallorca, si hagués publicat en una editorial de l’illa m’hauria quedat a Mallorca. Va sortir la possibilitat de presentar-me al premi Alfons el Magnànim, sempre he estat una mica impacient i aquesta era la primera convocatòria que vaig veure oberta quan vaig acabar el llibre.

Vols dir que un autor mallorquí, si publica a Barcelona, després torna a les Illes amb un prestigi afegit. En canvi, si es queda a Mallorca no acaba de fer el salt.

Exacte. Nosaltres coneixem molts autors de Barcelona, però ells no ens coneixen a nosaltres. I vaig decidir publicar-la a València, sabent que si s’hagués publicat a Barcelona hauria tingut una recepció diferent, sobretot al principi, però no me’n penedeixo, perquè jo volia explicar aquesta història del Xavier, la Martina i l’Ariadna, i la recepció ja ha estat per mi extraordinària, perquè a mi no em coneixia ningú i això significa que la recepció que ha tingut és realment genuïna i que els lectors que em diuen que els ha agradat, ho diuen de veritat. I que els crítics l’han llegit sense cap prejudici. Ara si vull publicar una segona novel·la, ja en parlarem.