Agustí Vehí, in memoriam

L'escriptor Agustí Vehí, mort ara fa uns mesos, ha estat homenatjat pels seus companys i amics. Autor de novel·la negra, Vehí tenia una altra dimensió molt important: l’humor. Del seu sentit de l’humor van sorgir uns personatges delirants i entranyables, diu Anna M. Villalonga.

No sé per on començar. Des d’ahir que hi dono voltes, però sento el cervell absolutament erm. Com ara mateix, davant del paper. Demano humilment que ningú no s’imagini que plantejo aquesta circumstància com una típica captatio. Seria imperdonable i maldestre, diria molt poc de mi. La realitat és que només puc enfrontar aquesta semblança des del dolor de la pèrdua, des del convenciment profund que cap paraula que escrigui farà justícia al meu amic Agustí.

Va morir el dia 20 de març, prematurament i per sempre. Digerir aquest “per sempre” és una tasca molt difícil, gairebé impossible. Mil detalls el mantenen, al meu voltant,  insistentment viu: la bústia farcida de correus, el bloc de comentaris, l’ordinador de fotos, el cap de records. I ja em perdonareu que em mostri tan directa, tan casolana, tan pròxima. Però ell era així. I així serà el meu homenatge.

Agustí Vehí i Castelló (1958-2013) era Sotsinspector de la Guàrdia Urbana de Figueres, Doctor en Història, professor de la Universitat Autònoma de Barcelona, escriptor de talent i un lector empedreït. També era, per damunt de tot, un empordanès de soca-rel. L’Empordà li marcava la vida. En l’entrevista personal que em concedí per al meu llibre Les veus del crim, em deia: «Als empordanesos ens agrada molt badar. A mi em van “aparcar” aquí i m’encanta. Seria incapaç de viure en un altre lloc del món. La meva Figueres i el meu Empordà».

Com a escriptor, esdevingué en pocs anys un dels noms més sòlids de la narrativa negra en català. Ens ha llegat un interessant corpus on demostra que la novel·la negra, sense abandonar les convencions del gènere, pot contribuir a recuperar el passat i a explicar la nostra història. L’any 2009, va guanyar el Premi Ferran Canyameres amb Abans del silenci i després van venir Ginesta pels morts (2010) i Quan la nit mata el dia (2011), que obtingué el IV Premi Crims de Tinta. Tres esplèndides novel·les de rerefons històric, rigoroses i ben documentades. El cercle, malauradament, es tanca amb la seva obra pòstuma, Remor de serps, recentment publicada per l’Editorial Alrevés i que també posseeix una ambientació històrica.

Tanmateix, Agustí Vehí tenia una altra dimensió molt important: l’humor. Del seu sentit de l’humor, enormement personal, van sorgir uns personatges delirants i entranyables, protagonistes de la novel·la Torn de nit (2012) i d’alguns relats breus, entre els quals  Qualsevol nit, a Figueres, pot sortir el sol (inclòs dins de l’antologia de diversos autors Crims.cat). Els personatges, policies locals de Vilaclara (transposició literària de la capital de l’Alt Empordà) s’han convertit en amics estimats de tots els lectors d’Agustí Vehí. I és que, com ell mateix em deia a l’entrevista: «Els policies, professionalment parlant, devem ser molt semblants als metges. Amb què treballem? Amb la  misèria. El cinisme d’un poli és el termòmetre perfecte per saber com està la societat. Ens salva el sentit de l’humor. Si no, ens tornaríem bojos. Som uns grans conyons».

Aquesta tarda, a les 19:30, celebrarem un homenatge a Agustí Vehí. L’acte tindrà lloc a l’Auditori de la Facultat de Comunicació Blanquerna  (c/Valldonzella, 12, Barcelona) i ens hi trobarem un bon grapat d’amics. Serà conduït per Rafel Vallbona i hi participaran Àlex Martín Escribà, director de la col·lecció Crims.cat; Sebastià Bennasar, escriptor; Jordi Figuerola (U.A.B.); el comissari Joan Miquel Capell, Josep Torrent, Jaume Simón i jo mateixa. Us hi esperem.

Agustí Vehí era un bon home, una persona especial. Intel·ligent, erudit, afable, hospitalari, proper, bromista, generós. El dia del seu traspàs, colpida fins a l’indescriptible, vaig escriure uns mots al bloc. Avui em resulta curiós haver estat capaç de fer-ho, enmig de la tragèdia, amb tanta precisió. Sis mesos després, irremissiblement buida i resseca, el temps m’ha donat la raó, perquè sens dubte «el món s’embelleix amb persones com ell. I es torna lleig, brut i injust quan desapareixen».

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació