Adreces i fantasmes de París

Entre els autors contemporanis que sembla que escriguin sempre el mateix llibre, Patrick Modiano s’ha guanyat un lloc d’honor. No recordo cap novel·la seva que no estigui basada en una recerca —la quête francesa— i que no faci recaure el protagonisme espacial i moral en la ciutat de París. Un pedigrí (2005) es basava en la mateixa biografia de l’autor —que a Dora Bruder també queda apuntada, gràcies, sobretot, a la figura escàpola del pare—, però el procediment era el mateix: una investigació periodística. Hi ha una pàgina del llibre Choses et autres, de Jacques Prévert, que sembla que prefiguri alguna cosa de l’esperit literari del seu compatriota: l’atmosfera del París dels barris, la passió per les adreces i llocs, pels noms mig oblidats o oblidats del tot. En l’obra de Modiano, a més, adquireix un sever relleu en la qüestió jueva i la tragèdia de l’ocupació i, en una proporció menor, la guerra franco-algeriana.

Hi ha obres seves que tenen un to més festiu: Diumenges d’agost (1988) o Una joventut (1981). En el cafè de la joventut perduda (2007) presentava un assumpte que recorda força el de la novel·la que comento. En Perquè no et perdis pel barri (2014), una petita agenda extraviada motivava la recerca: «Per a ell, escriure un llibre també era llançar avisos de far o senyals en codi Morse destinats a certes persones de qui havia perdut la pista». La frase és aplicable a tota l’obra de l’autor. Com també aquesta altra de Stendhal, que va fer servir per encapçalar la novel·la de l’any 2014: «No puc transmetre la realitat dels fets, a penes en puc esbossar l’ombra». La novel·la que prefereixo és, amb diferència, De si braves garçons (1982), que no està traduïda al català ni al castellà, el protagonista de la qual reconstrueix la vida d’un internat i va complint la recerca dels amics que havien format la seva colla vint anys enrere.

Dora Bruder em sembla un llibre menor. A partir d’un anunci al Paris-Soir del desembre de 1941 sobre la desaparició d’una noia de quinze anys, la Dora Bruder, el protagonista s’entesta a restaurar la història d’aquesta filla de jueus, que havia ingressat en un internat i n’havia desaparegut durant un temps: «Cal molt de temps perquè torni a sortir a la llum allò que ha estat esborrat». La novel·la, doncs, és un assaig de restitució de la memòria no sols de la protagonista in absentia —el nom de la qual correspon al del títol de l’obra—, sinó també de la de tants jueus francesos que es van perdre en les tètriques galeries de la història. Per tant, una vegada més, el tema és la memòria (i el seu revers, l’oblit). 

«No sabrem mai, i de fet ens és igual, què hi ha de documentat i què hi ha de fictici en les obres de Modiano. La sensació és, sempre, d’un estricte verisme.»

La nouvelle es fa llegir amb interès, gairebé com si es tractés d’un informe policial redactat per un oficial amb vel·leïtats literàries. Hi ha una infinitat de preguntes, i el recurs a alguna carta i a algun llibre sobre la qüestió jueva, que pretenen fer versemblant el relat. Filagarses de la història del narrador i de la del cràpula de son pare s’entrecreuen amb el canemàs de la història dels Bruder: «Em fa l’efecte que soc l’únic a establir un lligam entre el París d’aleshores i el d’avui, l’únic a recordar tots aquests detalls». No sabrem mai, i de fet ens és igual, què hi ha de documentat i què hi ha de fictici en les obres de Modiano. La sensació és, sempre, d’un estricte verisme. Carrers, places i edificis parisencs tornen a fer-se substància del relat: «Volem creure que almenys els llocs conserven una lleugera empremta de les persones que hi han viscut. Empremta: senyal en buit o en relleu». El de Dora Bruder i els seus pares és un senyal en buit. L’important no és pas el que en pugui haver descobert el narrador, sinó el minuciós procés de la recerca.