Ada Castells: “El filtre de la ficció fa que sobrevisquis als drames”

La protagonista de la darrera novel·la d’Ada Castells pateix solastàlgia, un terme que designa la tristesa causada per la destrucció del nostre entorn i, de retruc, de tot el planeta Terra. Ambientada a Barcelona en plena pandèmia, Solastàlgia narra com, arran d’unes inundacions extremes, la Sara i la seva família decideixen fugir de la ciutat i instal·lar-se a l’Empordà. Ple de frases que sembla que es puguin tocar, Solastàlgia és un d’aquells llibres que s’han de llegir amb el llapis a la mà. Una escriptura musical i plàstica, passada per un finíssim filtre irònic i amb la banda sonora de fons de les trompetes de l’apocalipsi. Pandèmies, canvi climàtic, inundacions… les imatges apocalíptiques del nostre paisatge s’han tornat comunes en l’imaginari literari, i les temàtiques que fa uns anys quedaven relegades a alguns gèneres, avui són mainstream. Ada Castells presenta Solastàlgia el dia 7 de març a les 19h a la llibreria la Tribu de Sant Andreu.

Solastàlgia. Coneixies el terme?

El vaig descobrir en ple procés d’escriptura a partir d’un llibre del filòsof  Srećko Horvat. La paraula descriu a la perfecció el que li passa a la protagonista i sonorament és bonica. Primer li vaig consultar a l’Eduard Márquez: Què faig, li dic a l’Eugènia? Sí, li agradarà! I sí, li va agradar. A més, ella venia de publicar Distòcia.

El llibre comença pel final.

No volia començar amb una escena apocalíptica per no marcar-li aquesta convenció al lector. El llibre no va sobre la fi del món i la desesperança sinó que pretén fer una crítica a l’allau de missatges apocalíptics que rebem constantment, que ens paralitzen i ens poden fer embogir. Per tant, vaig decidir començar pel final, amb una arribada.  

Els lectors ens estem acostumant a les històries ambientades a Barcelona i Catalunya on hi passen desastres naturals. A jutjar per l’argument, Solastàlgia podria semblar una novel·la distòpica, però es llegeix com una novel·la realista.

La pandèmia apareix de fons com si fos el més normal del món, és la normalitat de la novel·la. A més, tots l’hem viscuda i això m’ha alliberat d’haver de fer descripcions i haver de donar context. És curiós perquè ens hem oblidat molt fàcilment del que hem viscut, però fa dos dies anàvem amb guants de plàstic per tocar qualsevol cosa. És com si no hagués passat, com un parèntesi o un somni.

Tendim a idealitzar el camp i a creure que ens ajudarà a superar la solastàlgia o la paràlisi. En un entorn rural, la possibilitat de la lentitud i el recolliment és certa, però ves-hi preparada, perquè els teus fantasmes es magnificaran.

Vas viure el confinament des de Barcelona o vas fugir, com la protagonista?

Vaig passar la pandèmia a Barcelona, i em va agradar ser-hi. A la ciutat el contrast era impactant. Els carrers buits, el silenci, els ocells que venien al balcó o niaven al plàtan de davant de casa,  les cues als supermercats… jo veia el col·lapse i pensava: quin bon material pel llibre! Tendeixo a mirar-m’ho tot amb el filtre de la ficció. De vegades penso que el filtre de la ficció fa que sobrevisquis als drames. Em passa com als fotògrafs de guerra, a qui tothom els pregunta: no teniu por? I ells només estan pendents d’enquadrar la imatge.

De fet, la pandèmia no és el motiu de fugida de la protagonista. Necessitava un element més dramàtic i vaig afegir-hi unes inundacions que actuen com a punt d’inflexió que genera la trama i la fugida.

Fugen al camp. A un poble de l’Empordà.

És un tòpic comú. Tendim a idealitzar el camp i a creure que ens ajudarà a superar la solastàlgia o la paràlisi. Em munto una casa i un hortet, m’aïllo del món i així no veig els problemes. Però, com deia Pere Quart, «la natura diligent ens procura una bèstia per a cada molèstia». És incòmode, no té pietat i ens posa a prova constantment. En un entorn rural, la possibilitat de la lentitud i el recolliment és certa, però ves-hi preparada, perquè els teus fantasmes es magnificaran. Això és el que li passa a la Sara, la protagonista de la novel·la.

Una altra vegada una veu femenina en primera persona.

Evidentment.

En aquesta ocasió filtrada per la malaltia mental. La sensació que tinc com a lectora és que aquest filtre t’ha donat molta llibertat a l’hora d’escriure.

No és la primera vegada que escric sobre la malaltia mental. També apareix a Pura Sang (Edicions 62, 2012). M’interessen les veus de les persones al límit entre la lucidesa i la fragilitat extrema. Són límits difusos, crec que tots hi convivim d’alguna manera. La protagonista de Solastàlgia, a banda de la malaltia mental, té molts motius per trencar-se: un remordiment no resolt, un empatx de lectures apocalíptiques, una situació externa pandèmica que la porta al límit…I té una filla adolescent!

Tornes a parlar de la maternitat, com a la teva darrera novel·la, Mare (La Campana 2019), encara que aquí de forma tangencial.

Els lectors de Mare trobaran un canvi de punt de vista, la protagonista de Mare era la filla, aquí la llegiran com a mare. Les lectores podran lligar com se’n surt aquella filla com a mare d’una adolescent, que com gairebé totes les adolescent és una borde. Per sort (i també com gairebé totes les adolescents), la filla anirà evolucionant i fent-se adulta. Al final és la filla qui dona una lliçó a la mare.

La Sara la defineix com «Aquesta nina russa tan espessa que m’ha tocat per filla».

Crec que l’adolescència des del punt de vista de la maternitat no s’ha tractat gaire a la literatura. Què passa quan tens una criatura que fins fa poc t’adorava i de cop i volta t’has convertit en un monstre? La Sara està en aquest moment, amb l’afegit de la solastàlgia. Pensa: com es pot educar algú en un món que es mor? Com donar-li esperances a la teva filla, com guiar-la? Són motius de pes per estar fràgil.

I escriu.

Sap que la solució li vindrà per l’escriptura. Quan no escriu no acaba d’estar bé. Aquest element és clarament autobiogràfic. L’escriptura com a via per entendre el món i relacionar-t’hi. És com si et fessis un llibre d’instruccions per a tu mateixa. Quan tens la realitat per escrit la pots entendre millor.

Hi ha moltes reflexions sobre el procés d’escriure. Hi ha un moment en què la protagonista explica com li costa trobar una frase que amb el pas del temps no acabi perdent «aquella brasa dolorosa que la il·luminava». I, precisament, el llibre està ple de frases per subratllar.

La frase és un element que m’interessa molt. Treballar el llenguatge és marca de la casa, una constant a les meves novel·les. De fet, a mi com a lectora m’agrada molt subratllar. A la unitat-frase li dono molta importància. A mi em solen venir de matinada. Tinc una llibreta a la tauleta de nit i quan em ve la frase l’escric sense encendre el llum, com puc. L’endemà la desxifro, perquè està escrita a les fosques amb les lletres cap per avall o una damunt de l’altra… Després miro com encabir-la al text. Són com puntets que brillen una mica més que les altres.

Brillen i sonen. Hi ha musicalitat i plasticitat en el llenguatge. El diàleg amb altres arts, sobretot la música i la pintura és una constant a les teves novel·les. Aquí la protagonista diu que té sinestèsia, i també hi ha alguna cosa de sinestèsia en el llenguatge.

Sí, tot això és buscat, volgut i desitjat. La musicalitat és important a la meva escriptura. M’agrada llegir en veu alta el que escric per sentir com sona. L’art per mi és com un aliment, i és present tant a la  meva vida com a les meves novel·les. Hi ha un moment en què la protagonista se’n va a casa d’una amiga pintora i de fet jo en el moment d’escriure-ho estava a casa d’una amiga pintora.

Hi ha molts elements que extreus de la vida real.

Ho faig perquè tinc molt mala memòria. Si escric coses que realment he viscut tinc menys risc d’equivocar-me. Si a la descripció d’una cuina dic que la nevera és vermella (com la de casa meva), segur que si torno a fer referència a la mateixa nevera no m’equivocaré.  Amb les persones faig el mateix. Amigues, germanes… Aquests ancoratges em van molt bé. Després transgredeixo, invento i faig el que vull, evidentment.

Al llibre, malgrat l’angoixa i la tristesa de la protagonista també hi ha ironia i sentit de l’humor.

Volia posar elements de desdramatització. Crec que els éssers humans tenim un excés de prepotència. Hauríem d’avergonyir-nos de com hem deixat el planeta, acceptar la nostra fragilitat i acceptar que ja no som el centre de l’univers. Ser conscients que només som part d’una cadena i saber riure’ns de nosaltres mateixos. Si ens en fotéssim més de nostres mateixos les coses ens anirien millor.

La Bíblia és una font brutal per a la creació artística. Jo vinc del món protestant, el llenguatge bíblic l’he mamat, seria una bogeria no aprofitar-lo.

També hi ha molta reflexió, pensament i frases de filòsofs.

La meva voluntat és que la novel·la desperti una reflexió sobre la solastàlgia i la nostra societat. Aquest és l’objectiu final del llibre. Però soc conscient que les novel·les han d’explicar històries, per això les llegim i per això hi he introduït alguns elements de misteri. Sabem que a la protagonista li va passar alguna cosa en el passat quan la seva filla era petita, i aquest element ens motiva a continuar llegint. Trobar els elements de la trama és el que em costa més, el que per mi és més artificial del procés d’escriptura. L’argument és l’últim que em surt.

Soc una ingènua voluntària. Crec que la pandèmia ens ha ofert aprenentatges que encara no hem paït. I veig situacions de canvi.

Com a lectora et quedes més amb l’estranyesa i les sensacions que no pas amb l’acció. Les referències a la Bíblia també contribueixen a generar aquesta atmosfera.

La Bíblia és una font brutal per a la creació artística. Jo vinc del món protestant, el llenguatge bíblic l’he mamat, seria una bogeria no aprofitar-lo, t’ho dona tot. En aquest sentit, la veu de la Sara és similar a la veu de la protagonista de la meva primera novel·la, El dit de l’àngel (Empúries, 1998). Conté molts elements del món bíblic i protestant, i parla d’un tema gros però amb tocs d’humor per desengreixar-lo. 

A Solastàlgia el joc amb el llenguatge bíblic crea imatges molt potents. Com la de guardar l’Apocalipsi al calaix de les calces.

Veus, aquests tipus de contrastos també hi són molt a El dit de l’àngel.

Hi ha alguns temes que es van repetint a les teves novel·les. Maternitat, Déu, art, literatura, salut mental… Aquí la protagonista se salva per l’espiritualitat, l’amor i la literatura?

I la medicació! Sobre salut mental opinem tots, és un tema delicat i he preferit no posicionar-me. El que he volgut posar damunt la taula és que no és estrany que estiguem tots una mica tarats. Vivim a un ritme desmesurat, d’esquenes a la natura. La tecnologia ens ha donat capacitats que no són naturals, com la de poder rebre inputs constantment, un bombardeig d’informació que té conseqüències al nostre organisme. He volgut fer una reflexió sobre l’impacte de la nostra societat en la salut mental. Durant la pandèmia els índexs de lectura van augmentar perquè la gent tenia més temps. Ara la gent arriba a casa cansada i mentalment explotada i l’últim que vol és posar-se a llegir un llibre, el que vol és desconnectar amb qualsevol producte banal que el distregui.

Aleshores ets pessimista?

Soc una ingènua voluntària. Em repeteixo a mi mateixa “tot anirà bé, tot anirà bé…”. No soc pessimista. Crec que la pandèmia ens ha ofert aprenentatges que encara no hem paït. I veig situacions de canvi. Quan era jove gairebé ningú no anava en bicicleta per Barcelona, hi havia més soroll, els bars estaven plens de fum, la gent no reciclava… Ens costa percebre els canvis, però n’hi ha hagut molts. Confio en la nostra capacitat d’adaptar-nos a viure d’una altra manera. Amb la feminització de la societat es veu molt clar. Les cures, la no competitivitat… hi ha hagut un desplaçament, els temes genuïnament femenins s’estan posant al centre.

I l’escriptura, també s’ha feminitzat?

Potser sí…  quan fas de jurat de premis perceps el canvi. Abans detectava de seguida els originals escrits per homes i els que estaven escrits per dones. Ara ja no ho tinc tan clar, de vegades t’enganyen. L’escriptor no deixa de ser una esponja que absorbeix el que és central.