A la puta calle. Crònica d’un desnonament en primera persona

L'escriptora Cristina Fallarás (Zaragoza, 1968) té la prosa violenta i tallant com una fulla d’afaitar. ‘A la puta calle. Crónica de un desahucio’, de narra de primera mà el procés viscut des de que va perdre la feina el 2008 fins que va perdre el pis l'any 2012. Una crònica imprescindible dels desnonaments.

 ‘A la puta calle. Crónica de un desahucio’, de la periodista i escriptora Cristina Fallarás narra de primera mà el procés viscut des de que va perdre la feina el 2008 fins que va perdre el pis l’any 2012.

 La periodista i escriptora Cristina Fallarás (Saragossa, 1968) té la prosa violenta i tallant com una fulla d’afaitar. I amb raó. El novembre de 2008, embarassada de vuit mesos, va ser acomiadada del diari on treballava. Quatre anys després li arribava a casa, al seu pis de Barcelona, l’ordre de desnonament. Entre un fet i l’altre, va exhaurir el subsidi d’atur, va buscar feina enmig d’aquesta crisi ferotge, va col·laborar on va poder i va escriure dos llibres (la novel·la negra Las niñas perdidas i la postapocalíptica Últimos días en el Puesto del Este) que van guanyar dos premis. Va seguir remant, vaja.

Res, però, va salvar-la de precipitar-se cap a l’abisme. Ni els seus vint-i-cinc anys d’ofici, ni els llibres que va parir (amb talent, ràbia i urgència), ni el fet d’inventar-se la web Sigueleyendo. Això sí, la diferència entre ella i la majoria dels milers de ciutadans que pateixen aquest mateix tràngol, és la seva capacitat de narrar-ho amb pèls i senyals, i amb tota la bilis: “Acostumbran a pensar que los pobres y los desahuciados no saben escribir ni expresarse. Ya verán qué pronto se les va a pasar (…) Escribo desde abajo. Desde la mitad desplomada”.

A la puta calle, crónica de un desahucio (Planeta, 2013) narra el procés d’empobriment i lluita per la supervivència (la seva i la dels seus dos fills, Lucas i Pepa, “mis dos razones”, que comparteixen dedicatòria en el llibre amb la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, “imprescindible”) que va mantenir durant aquests quatre anys de caiguda lliure: “Cuando dejas de pagar la tercera cuota de la hipoteca (…) pasas a tratar con algo llamado ‘servicios jurídicos’ (…). Después de eso llega un tiempo indeterminado, según tu capacidad de trampear (…), hasta que tu caso pasa al juez y el juez decide que te echen de la casa (…) La vida se convierte en una carrera para ver dónde encuentras cobijo, techo, guarida. Porque hasta las bestias necesitan su madriguera”.

En 160 pàgines, estructurades en capítols curts, farcits de frases esmolades i directes, Fallarás exposa la seva situació alhora que analitza la conjuntura econòmica, social i política dels darrers anys, amb tota la ironia i la mala bava del món. I pel camí, com és obvi, ni banquers ni polítics en surten ben parats: “Ya a nadie le cabe duda de cuánto han robado los bancos, de cómo les han ayudado los sucesivos gobiernos, y de que cientos de miles de personas corren el riesgo de dormir al raso (…) El gobierno ha entregado a los bancos miles y miles de millones de dinero público sin pedirles a cambio ninguna consideración para los ciudadanos, que son los que han aportado ese dinero”.

Fallarás ens enfronta a la realitat del carrer… I això no és cap metàfora: és una situació real que ens trobem aquí fora mateix, sota de casa, al caixer automàtic de la cantonada. Milions d’aturats, milers de ciutadans vivint de la beneficència, molts d’ells sense sostre. Una munió de persones desesperades, que ho han perdut (o ho estan perdent) tot: “Ustedes dicen prima de riesgo, treinta mil seiscientos millones, subasta de deuda. Pero nada dicen de la madre encogida en la cocina agarrada a la enésima patata, de la llamada amenazante de la voz del banco en el buzón del móvil, del vértigo que provoca en la mirilla el operario de la luz armado con una orden de oscuridad”.

A la puta calle resulta imprescindible per la visió de primera mà que ens dóna d’aquest terrible i sagnant absurd. És una lectura urgent perquè ens treu la bena dels ulls i ens adverteix que el següent a trobar-se “a la puta calle” podries ser tu, lector, o jo mateix, autor de la ressenya. Una situació que empitjora quan l’afectat té fills al seu càrrec: “Si te tocan los hijos es mucho peor que si te tocan la cara, infinitamente peor (…) ¿Cuántas veces ha alargado usted la leche con agua? (…) ¿Cuántas veces ha ido a buscar usted el kit familiar de auxilio de la Cruz Roja?”.

I quan això passa, diu, et descobreixes fent coses de què mai te n’hauries cregut capaç: com empenyorar “una cadena de oro de mi bisabuela, que luego fue de mi abuela y luego de mi madre y que finalmente acabó en manos de un hombre moreno vestido de rosa”. Un acte pel qual assegura que va sentir vergonya, però que va servir-li per pagar una part del deute amb el col·legi dels nens, per alimentar Sigueleyendo i per omplir la nevera i el rebost. Per seguir remant, que diu ella. Per no rendir-se.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació