A cada amic d’Anglada

Hi ha generositat i sobretot un apropament profund a l'obra de cada amic (de ploma o de pensament) en el segon recull d'articles de Maria Àngels Anglada que acaba d'editar la Diputació de Girona, a cura d'Eusebi Ayensa i Francesc Foguet, amb el títol d'Els meus contemporanis'.

En un «Epigrama» de Francesc Manunta, poeta i capellà alguerès, que Maria Àngels Anglada conegué el 1986 durant una breu estada a Sardenya, hi diu: «Per sempre sigui enterrada la memòria | de tots el dictadors (…)». L’estremiment íntim que provoquen les cendres de la injustícia també ens arriba dels versos de Carner: «ell cridà: -Visca Catalunya! | Tot, gent i pati, es va desfer: | i un batre d’ulls abans de caure | la gran Invocada veié», i els d’Anglada: «el sol s’avergonyeix quan cacen l’home | i fuig davant l’odi mesurat», en les elegies a Lluís Companys, que van escriure l’un i l’altra, anys abans. Els llavis dels tres poetes esdevenen el crit carnós que manté viva la memòria dels qui van gosar proclamar, com Antígona, que no havien nascut per compartir l’odi, sinó l’amor. Un crit que no trenca el silenci sinó allò silenciat, volgudament anorreat.

El contrast que provoca la bellesa, efímera, de les paraules davant la crueltat, també, humana, s’erigeix en la poesia d’Anglada, però també en la narrativa i els escrits assagístics, pel seu compromís ètic amb el present i una estètica cisellada amb la consciència del passat. La preocupació cívica, que li reconegueren Marià Manent (1972) i Sam Abrams (2009) en els pròlegs a la seva obra poètica (Díptic i Poesia completa), la va dur a ser generosa amb els altres quan els dedicava algun escrit, fossin escriptors de renom, personalitats il·lustres o fos, senzillament, algú que, amb la seva tasca anònima (o quasi), contribuís a salvar els mots i, per tant, un granet de món, com el poeta de l’Alguer Manunta; l’occitanista Sèrgi Viaule, que va haver de pagar 100.000 francs per la seva actitud reivindicativa; el filòleg Joan Miralles, autor d’Un poble, un temps (1995), un llibre que recull la parla i el testimoni de vells i velles de Montuïri, o la seva amiga Maria Verdaguer de Fortiana, que donava lliçons de català per correspondència a persones allunyades o empresonades, entre altres coses, contribuint així, d’una manera desinteressada, a la resistència antifeixista.

Hi ha generositat i sobretot un apropament profund a l’obra de cada amic (de ploma o de pensament) en el segon recull d’articles de Maria Àngels Anglada que acaba d’editar la Diputació de Girona, a cura d’Eusebi Ayensa i Francesc Foguet, amb el títol d’Els meus contemporanis, i la mateixa solidesa arrelada en uns fonaments humanístics que llegíem a Defensa de la terra. Aquí, la terra és la llengua, la literatura. I la defensa, la d’una normalitat perquè el català pugui ser après, parlat i viscut com qualsevol llengua. Per això els ciselladors d’imatges i caçadors de mots són els principals protagonistes d’aquest paisatge, que Anglada contribueix a teixir fent memòria amb noms i cognoms.

Cada article l’encapçala el nom del contemporani en qüestió, a més del títol amb què va signar l’article l’autora. I, per facilitar la localització d’aquestes i altres persones anomenades en els textos, hi ha un índex onomàstic al final del llibre. Els curadors han aplegat textos que van sortir publicats al diari Avui, la revista Serra d’Or i en publicacions comarcals, com ara El 9 Nou, Hora Nova i Empordà, entre final dels setanta i el 1998, un any abans de la mort de Maria Àngels Anglada, i els han ordenat per ordre alfabètic, amb un total de vuitanta-sis «noms propis», en una primera part, i nou articles dedicats a Verdaguer, específicament agrupats en una segona part.

Es tracta d’un extens recull que fa palesa, una vegada més, la inquietud i la riquesa de coneixements intel·lectuals, artístics i, en definitiva, humans de l’escriptora osonenca (i mig empordanesa) i lectora incansable. Anglada s’afegeix a la tradició del gènere del retrat, amb els «homenots» de Josep Pla i els retrats literaris de Domènec Guansé com a referents més propers, per homenatjar vida i obra d’escriptors i erudits d’aquí, com el mateix Josep Pla («el solitari de Llofriu», «d’una gran tendresa esquerpa»), Joan Coromines («el solitari de Pineda»), Aurora Bertrana, Carles Fages de Climent, Narcís Comadira, Salvador Espriu, J.V. Foix, Joan Fuster, Miquel Martí i Pol, Carme Montoriol, Emili Teixidor, Mercè Rodoreda, Joan Vinyoli… i un llarg etcètera, i també poetes i narradors d’arreu: entre altres, els italians Leonardo Sciascia i Eugenio Montale, a qui ja agraïa l’interès per la cultura catalana a Paisatge amb poetes i trobava en la seva obra elements simbòlics paral·lels als d’Espriu (el presoner, el caminant); el poeta polonès Czeslaw Milosz, Premi Nobel de Literatura l’any 1980, i el poeta grec Iannis Ritsos, de qui s’acomiada amb un calfred bellíssim, tot evocant la imatge del seu enterrament, amb milers de persones cridant: «Athànatos!» (immortal).

De fet, bona part dels homenatges són comiats, que no ben bé. «Ara adéu però no ben bé», li diu Anglada a Rodoreda, tot parafrasejant el vers de Maragall, i «adéu, amor», repeteix de mot i de cor a Maria-Mercè Marçal, dues escriptores que no se’n van del tot perquè ens lleguen «un monument més perenne que el bronze». De tots, en recull el fruit i l’ofereix als lectors. A Joan Sales, li agraeix la tasca a Quaderns de l’exili, juntament amb Ferran de Pol i Raimon Galí, i el fet d’haver «conservat, valorat i transmès l’obra d’un gran poeta líric, Màrius Torres». Amb motiu del traspàs de Manuel Sanchis Guarner, critica l’actitud bel·ligerant dels «blaveros» i la lamentable situació al País Valencià, i recorda el valor de la seva obra, així com la de Fuster, Josep Piera i Andrés Estellés. De Joan Teixidor, n’apunta breument el curs de la seva obra, talment com si resseguís el curs del riu Fluvià. De Júlia Stroumsa, n’escriu amb senzillesa i molt de respecte la seva trista història, com a jueva i violinista a Auschwitz. I de René Char, n’antologa fragments de pensaments sobre Picasso, l’experiència al maquis i el caràcter absurd de la poesia: «un càntir enlairat a l’alçada de la boca amorosa, omplint-la de desig i de set, de distància i d’abandonament. És la inconstància de la fidelitat. És la veïna del solitari.»

D’aquest càntir o font fugissera, Anglada en va aprendre «una tendra | tenacitat als dits i a les paraules» i la «humil saviesa», que li mancava a Tàntal. El poema que du el nom del fill de Zeus, inclòs a Arietta (1996), el darrer poemari publicat en vida de l’autora, podria agermanar-se amb uns versos de Pere Ribot, l’abat de Riells del Montseny, que ella mateixa reprodueix en un dels articles que li dedica: «El meu camp | sigui el retorn al solc, | a l’aigua que mou l’àngel…». Una humilitat i un misticisme, de l’home, del poeta, que fan pensar en l’aïllament de Llull a la muntanya de Randa o el de Verdaguer a Miramar.

A Maria Àngels Anglada li plaïa situar els escriptors als seus paisatges, especialment a les planes de Vic i l’Empordà, i descobrir-los-hi amb facetes menys conegudes: a Caterina Albert, fent d’arqueòloga a les ruïnes d’Empúries; a Tomàs Garcés, enfilant la muntanya de Sant Pere de Rodes, i a Carles Riba i Clementina Arderiu, bevent aigua fresca de la cisterna, amb mel, al jardí de la vella casa del carrer de la Riera, a Vic, al costat d’una joveníssima Maria Àngels, ja amant dels clàssics grecollatins i lectora de les Estances.

Mossèn Cinto és el tità de tots aquests paisatges i va nodrir el desig i la set poètica d’Anglada des dels primers anys. Les contrades de Verdaguer són innombrables però a Anglada li crida l’atenció una antiga torre de senyals en un turonell de Garriguella, des d’on, possiblement, el poeta va contemplar la plana empordanesa com una gran plaça encerclada de turons, que ballen una sardana gegantina, tal com la descriu en el poema «L’Empordà» i més tard en alguns versos de Canigó. En un article publicat a l’Avui i també a la Revista de Garriguella, reclamava que s’hi emplacés algun monument a Verdaguer i l’any següent, el 1987, celebrava amb la mainada de la comarca la col·locació d’un monòlit al cim de la serra de Malaveïna, amb els versos de «L’Empordà». La seva perseverança, doncs, va contribuir a plasmar un vincle entre lloc i paraula, que és de tots. «Ja em direu què farà un poble si oblida els seus poetes més grans», conclou. M’imagino que no s’hagués estat d’escriure, també, un article o uns versos ferits si hagués hagut de veure l’amputació del Pi de les Tres Branques, el maig passat.

Els meus contemporanis, de Maria Àngels Anglada
Edició a cura d’Eusebi Ayensa i Francesc Foguet
Diputació de Girona. 340 pàgines

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació