Catorze novel·les que ens han agradat (i no han sigut finalistes)

Aquests dies s’han anunciat els finalistes d’un parell de premis de narrativa en català per a obra publicada el 2022: el Premi Òmnium a la Millor Novel·la de l’Any i el Premi Finestres. Les llistes coincideixen en molts noms, i Sebastià Portell i Sebastià Alzamora opten a endur-se els dos premis. Felicitem tots els autors per la merescuda nominació. Aquest any ha estat tan fructífer en la narrativa en català que hem volgut assenyalar algunes novel·les que ens han agradat i que no volem que el ressò dels premis deixi amagades.

La princesa sou Vós (Club Editor) de Blanca Llum Vidal

Tota correspondència duu implícita el viatge, l’altre, la conversa. I si ve acompanyada de la veu narrativa de Blanca Llum Vidal, no hi manca, tampoc, el joc, l’amor, la seducció. Des del marc d’un espai amorós exagera, passat de voltes, La princesa sou Vós evoca una dona que, en el fons, el que té són ganes d’explicar coses. Per això, el fet que l’home a qui escriu no contesti mai, no impedeix la novel·la ni el gaudi de parlar de les relacions humanes des de la prosa poètica i la reflexió. Malgrat la soledat, la protagonista xerra de política, de filosofia, de qüestions quotidianes, fins a aconseguir col·locar el lector en un més enllà llunyà d’aquest home-mur que només escup silenci, revelant-nos que no hi ha res més poderós que la imaginació i la paraula escrita.

La mentida més bonica (Proa) de Francesc Serés

“Mai tanta gent al carrer havia aconseguit tan poca cosa”, escriu Francesc Serés a La mentida més bonica, una novel·la que fa un balanç crític i desenganyat del Procés polític català. És hora d’abordar un desengany que no es va produir de manera immediata després de l’1-O, sinó que s’ha retardat per culpa de la repressió, presó i exili dels presos polítics primer i per l’estupefacció que va provocar la pandèmia després. Coincidint amb un nou aniversari de l’1-O, Serés ha presentat enguany una novel·la que defineix amb exactitud el clima moral del present a partir d’una parella de professors, el Carles i la Marina, amb un peu a la jubilació que viuen la seva última jornada a l’institut de secundària del Penedès on han treballat durant anys, pocs dies abans de la manifestació del desembre de 2021.

L’escuma (Periscopi) d’Helena Guilera

Diu Virginia Woolf a Cap al far que “tot està en funció de la distància, de si tenim les persones a prop o lluny”. Aquest és el pinyol de L’escuma, una novel·la que gira sobre dos forats negres: l’alzheimer del Juli i la bipolaritat del Sergi. La narracció entra i surt com una onada de les ments de tots els personatges que els orbiten, i veiem com cadascú es relaciona amb la malaltia. Helena Guilera ha debutat enguany amb una novel·la sensible, amb una veu potent i una cadència seductora, que troba les paraules per descriure el temps, la memòria i el desordre en la música, la física i la literatura.

Temps enrere (Proa) de Ramon Solsona

Ramon Solsona va publicar durant la represa literària una novel·la monumental on fa el retrat convincent de la integritat d’un matrimoni. Temps enrere ens explica la vida del Tomàs i l’Elvira, dos catalans nascuts en la nit més fonda del franquisme que es coneixen i s’enamoren a Alemanya l’any 1974, després d’haver-hi emigrat per motius diferents. Si a Allò que va passar a Cardós, Solsona (Barcelona, 1950) explorava la vida dels emigrants que van construir els pantans del Pirineu, aquí revisita la misèria catòlica de la postguerra abordant tant les duríssimes condicions de vida a la Catalunya rural com el xoc cultural que van viure els emigrants catalans i espanyols que van anar a treballar com a Gastarbeiter a la conca del Ruhr.

Covarda, vella, tan salvatge (Amsterdam) d’Arià Paco

Quatre amics d’adolescència es retroben a Igualada a causa de la mort del pare d’un d’ells. Feia temps que no es veien, perquè davant la falta d’expectatives de futur en una ciutat de segona, tots havien marxat a estudiar o treballar a fora. Duant un estiu, els observem afrontar un retorn que fa entrexocar les ambicions i l’arrelament a la comunitat de cadascun. Però no només això. Els personatges de la segona novel·la d’Arià Paco (Igualada, 1993) habiten amb certa incomoditat l’amistat masculina, les relacions sexoafectives, l’autoconsciència, la frustració política i, com Espriu, el cansament amb la nostra covarda, vella i tan salvatge terra. És una novel·la que trepitja fort les preocupacions d’avui i es pregunta quina és la vida bona amb un relat coral en què cadascú tempteja una resposta.

El meu Amic (Angle) d’Esteve Miralles

No llegíem una novel·la d’Esteve Miralles (1964) des que va publicar Núvols com (Proa) l’any 2001. Entremig ha publicat diverses traduccions, però també el dietari Retrobar l’ànima (Empúries, 2013) i els poemaris Ulls al bosc (2019), que només va distribuir en una edició limitadíssima entre els amics, i Com si tinguessis temps (2014), publicat en format digital a la Biblioteca del Núvol [descàrrega aquí]. Ara acaba de publicar El meu Amic (Angle Editorial), una novel·la del tot singular en el panorama literari català. El narrador d’aquest relat és un historiador en crisi que busca un amic desaparegut. A partir de cartes, papers i documents de la família de l’amic, descobreix històries traumàtiques del passat, que van acabar en judicis i humiliacions i que no eren gratuïtes sinó que es poden entendre com a exemples d’una violència normalitzada en la nostra societat.

El món es torna senzill (Empúries) de Laura Gost

Laura Gost (Sa Pobla, 1993) és una de les figures més prometedores de la literatura catalana actual. Després de l’èxit de La cosina gran, publicada per Lleonard Muntaner a Mallorca i traduïda a diverses llengües, publica ara la seva segona novel·la, El món es torna senzill (Empúries), un relat que descriu l’arribada a l’edat adulta d’una dona que pateix l’impacte de la bulímia en els seus desordres sentimentals. L’autora mallorquina, que col·labora quinzenalment a Núvol amb les columnes afuades del Bestiari cultureta, ha fet enguany un salt endavant en aquesta nova novel·la, que aborda la complexitat de les relacions amb profunditat i humor, sense caure mai en la banalitat ni l’excés de dramatisme.

Tots els mecanismes (Proa) de Melcior Comes

Tots els mecanismes (Proa) és una obra que aborda problemes morals i polítics, amb elements d’intriga i de novel·la psicològica. Comes narra des de múltiples punts de vista i recursos narratius el conflicte entre dues famílies enfrontades per temes de corrupció, l’assassinat sense resoldre d’un empresari alemany a Mallorca, la història oblidada d’un camp de concentració a Mallorca durant els anys de guerra civil a l’illa… Estructurada en quatre parts, la novel·la desplega fins a catorze narradors diferents, que expliquen uns mateixos fets amb tota mena d’artefactes narratius: cròniques periodístiques, interrogatoris judicials, testimonis gravats, una escena teatral i fins i tot un monòleg còmic, que ha estat, segons l’autor, la peça més difícil d’escriure d’aquest engranatge que és Tots els mecanismes.

Lady Puffin (Comanegra) de Gemma Sardà

La Tona és una fotògrafa soltera, que té una debilitat pels frarets. La seva dèria per aquests ocells tan singulars, que en anglès se’ls anomena puffins, li ve de petita i els amics li han penjat el sobrenom de Lady Puffin, que ella ha acabat acceptant i que en certa manera la defineix. Lady Puffin té un càncer terminal i la seva mort es precipita sense que hagi pogut acomiadar-se com déu mana de la Rita i la Sol, les seves dues millors amigues, que no es coneixen entre elles. La Rita viu als Estats Units i un bon dia decideix tornar a Catalunya sense saber que la seva amiga acaba de morir. Se n’assabentarà per la Rita, veïna de la Tona, que li donarà la notícia i a partir d’aquest moment connectaran d’una manera profunda. Així, dues dones que de manera natural i espontània potser no haurien travat amistat, es troben per atzar i gràcies a Lady Puffin compartint un dol, amb el deure moral de fer-se càrrec de les seves pertinences i ordenar el seu llegat.

Geosmina de Cinta Farnós

Cinta Farnós (el Perelló, 1986) ha debutat amb la novel·la Geosmina, el títol que inaugura la nova etapa de La Magrana, que Penguin Random House rellança ara amb la voluntat de mantenir un catàleg de ficció literària de qualitat. Geosmina narra les vicissituds anímiques de la Llúcia, una dona de trenta-cinc anys, a l’hora construir una relació de parella amb el seu company, el Liam. Fa deu anys que viu a Irlanda quan rep una trucada del seu pare anunciant-li que la seva mare, la Blanca, ha mort en un accident de trànsit quan anava a visitar la Coya, una amiga de joventut de la qual la Llúcia no en sabia res. La mort de la mare serà el detonant d’un viatge, tan geogràfic com emocional, que portarà la protagonista a visitar la Coya, a Astúries, i l’ajudarà a entendre els orígens del seu bloqueig.

1969 (L’Altra) d’Eduard Márquez

Eduard Márquez acaba de publicar la novel·la 1969 (L’Altra) després d’un llarg silenci literari. Aquest llibre ha suposat un canvi de registre i ha comportat també un canvi d’editorial, per l’autor d’El silenci dels arbres, títol descatalogat que l’editora Eugènia Broggi també ha recuperat aquest any. 1969 és pedra fundacional d’un projecte que vol abraçar tota una dècada de la història del nostre país amb un gran desplegament documental. Márquez és un novel·lista en crisi que troba en les eines de l’historiador una sortida a un llarg bloqueig literari. Aquí insisteix a fer novel·la tot esborrant-se ell mateix, delegant la seva mirada en altres veus, documents i informes. Amb tot, la desaparició total de l’autor no es consuma, perquè no ens podem sostreure del tot a la mirada de qui ha triat uns documents oficials i uns testimonis proposant la reconstrucció ordenada d’un moment històric.

Les calces al sol (La Campana) de Regina Rodríguez Sirvent

Les calces al sol és la història de la Rita, una noia de vint-i-tres anys que arriba en aquella dolça i recargolada etapa de la vida en què ens toca prendre decisions. Qui soc jo i què m’agrada? Deixant enrere els paratges de la Cerdanya i les festes universitàries de Barcelona, anirà a buscar la resposta a Atlanta. Envoltada de gintònics, llibres d’astronomia i cançons d’Antònia Font, la Rita fornirà el camí cap a la vida adulta d’una fina capa d’ironia i, finalment, vocació.

L’instant abans de l’impacte (Persicopi) de Glòria de Castro

La novel·la de Glòria de Castro parteix d’una ferida: el mòbing que l’autora va patir durant un any. De Castro treballava de creativa publicitària en una empresa de telefonia a Madrid i quan va demanar la reducció de jornada per conciliar feina i maternitat, va començar un assetjament que consistia a no encarregar-li cap mena de feina. És a dir, sotmetre-la a l’avorriment fins que fos ella mateixa qui abandonés l’empresa. Ella va aprofitar-ho per escriure una novel·la inspirada en la seva experiència i també per provar de viure un any sense comprar res que no fos estrictament necessari. Cada capítol de la novel·la és una píndola breu, en la qual veiem com els fantasmes de la societat de consum assetgen la protagonista. També l’estreny la crisi dels quaranta de la seva parella, un home que podria haver sortit del cap de Leticia Asenjo: deixa la feina, es tenyeix de ros i recupera el grup de versions de Nirvana de la seva joventut. La veu de la protagonista és un crit molt ben construït, que sona més i més ofegat a mesura que avança la novel·la.

Diatomea (La Magrana) de Núria Perpinyà

Som a l’any 2220, els robots impertinents i els hologrames dels morts formen part de la família i les dones sense dentadura monopolitzen el món polític, amb la qual cosa han acabat amb l’era racial, nacional i militar, com ja plantejava Aristòfanes a Lisístrata i Les assembleistes. El panorama de Diatomea, l’última novel·la de Núria Perpinyà, és gairebé paradisíac —l’autora inventa l’alimentació racional dosificada del futur, comprimits per a tot, esforç zero, guanyar temps per invertir en hores de son i la producció laboral—, si no fos per les devastadores inundacions, els sismes i terratrèmols que s’encadenen a la Terra.