Aquesta setmana Núvol ha dedicat un dossier especial a Joan Ferraté, que va morir la nit del 12 al 13 de gener de 2003, ara fa deu anys. El recordem amb articles de Jordi Amat, Víctor Obiols, Jordi Gràcia i Enric Blanes, Joan de Dios Monterde i Bernat Puigtobella. El poeta Salvador Oliva, que va ser amic de Joan Ferraté, s’ha sumat a l’homenatge amb aquest article.
Joan Ferraté va néixer en un país equivocat, en el sentit que la seva obra hauria estat oficialment més valorada si hagués escrit, posem per cas, en anglès o alemany. Ja sé que, al valor “oficial” dels intel·lectuals, no hi hauríem de donar gaire importància; però si hagués nascut a qualsevol país on la veritable cultura no estigués relacionada amb el patriotisme i on la producció cultural independent fos més valorada que qualsevol manifestació de folklore popular, no hi ha dubte que Ferraté hauria estat menys ignorat i hauria ocupat el lloc que es mereix. Només cal que recordem que aquí, a Catalunya, apart dels apartats dels diaris que publiquen ressenyes de llibres, no hi ha ni una sola revista on publicar una crítica llarga i aprofundida de cap llibre.
L’obra de Joan Ferraté va tenir tres cares: la crítica literària, la traducció i la poesia. I, tot i que va excel·lir en les tres activitats, la seva gran aportació va ser en el camp de la crítica. La traducció, limitada al camp de la poesia, també va ser important. I pel que fa a la poesia (reunida a Catàleg general, llibre publicat a Quaderns Crema l’any 1987) hauríem de dir que és molt més competent que la dels poetes coetanis seus que han tingut més fama popular, com és ara Martí Pol o el seu substitut Joan Margarit, per no posar més que dos exemples. Els seus poemes parteixen més del seu saber filològic i crític que no pas d’un do per al llenguatge figurat que sempre caracteritza els grans poetes. Podríem dir, doncs, que Ferraté va ser un bon poeta menor, que pràcticament va passar desapercebut i que no va rebre cap estudi crític, llevat del de Víctor Obiols. I tanmateix, com a poeta, va contribuir considerablement a alçar el nivell de la literatura catalana contemporània.
Pel que fa al seu saber crític, com ja és sabut, va publicar les primeres obres en castellà, que va reunir en un volum, titulat Dinàmica de la poesia, publicat, amb un extraordinari i saborós “Epíleg”, a Seix Barral l’any 1982. La primera edició, que ja recopilava altres llibres seus, havia aparegut l’any 1968, i reunia llibres com Teoría del poema o La operación de leer. Cal destacar, a part dels estudis dedicats a Góngora, Aldana, Bartolomé Leonardo, Cernuda, Baudelaire i Vinyoli, diversos assaigs teòrics que, més tard, va continuar fent en català: Apunts en net (1991), Papers sobre Carles Riba (1993), Llegir Ausiàs March (1992) i Papers sobre Josep Carner (1994). Destaca d’una manera especial, el seu llibre Lectura de “La terra gastada” de T.S. Eliot, una interpretació acompanyada d’una traducció catalana del llibre d’Eliot. Va ser i encara és una llàstima que aquest assaig no s’hagi publicat ni en castellà (idioma en el qual hi ha una traducció realitzada per Javier Cercas) ni en anglès, perquè no hi ha cap dubte que es tracta d’una interpretació agosarada i extraordinària, tot i que molt personal, d’aquest poema d’Eliot. Del fet que aquest llibre tan important no fos apreciat pels que aquí remenaven les cireres en el món de la cultura, només en posaré un exemple, que mostra el nivell d’un il·lustre crític oficial del nostre país: al Diccionari de la literatura catalana, dirigit per Joaquim Molas, un dels col·laboradors, Albert Manent, servidor a sou del poder nacionalista, en va donar una notícia abjecta i miserable. Venia a dir que el llibre es limitava a una traducció “amb un pròleg molt llarg”. I com que Ferraté no es quedava mai impassible davant dels insults, va escriure, a l’ “Epíleg” ja esmentat més amunt, les paraules següents:
“… en medio de la miseria intelectual extrema en que opera quien redactó mi artículo, no tiene nada de particular que, puesto en el trance de expresar su desasosiego ante lo inquietante, lo hiciera apelando a ese jirón de lo que tal vez fuera una minúscula idea, sin que necesitara poner a contribución su acreditado espíritu servil”.
He posat aquest exemple, entre els molts que es podrien adduir, perquè explica la distància abismal entre la feina de Ferraté i la crítica oficial del país, cosa que, fins a cert punt, explica que Ferraté tingués tants enemics. L’enemistat era gairebé sempre la resposta a agressions d’un tipus o d’un altre, intel·lectuals o vitals. Dic “gairebé sempre”, perquè en alguns casos, era el fruit d’un zel exagerat cap a autors que ell considerava que eren només seus.
Una editora va dir una vegada que Ferraté tenia una intel·ligència extraordinària, comparable només amb la seva neurosi. Això em dóna peu a parlar una mica del seu caràcter. Va fer vida d’exiliat. Molt aviat es va exiliar a Cuba i, després de la revolució castrista, a Edmonton (Canadà). La vida d’un exiliat és dura. Jo el vaig conèixer quan en un any sabàtic freqüentava el bar El Mesón de Sant Cugat, població on aleshores estava ubicada la Universitat Autònoma de Barcelona, en la qual el seu germà Gabriel impartia unes classes magistrals (amb un sou miserable, diguem-ho tot) a les assignatures de Lingüística general i Crítica literària. Va ser per a nosaltres, que ja havíem acabat la carrera, però que encara érem joves, una oportunitat única d’adquirir una sòlida formació. A les tertúlies, hi havia el Gabriel i el Joan, i algunes vegades José Maria Valverde i Jaime Gil de Biedma, i alguna vegada també Francisco Rico. Durant aquell curs, el Gabriel i el Joan van dirigir un seminari (no pas propiciat per la Universitat, sinó per ells mateixos i sense cobrar) sobre Nabí de Josep Carner. És impossible explicar el que tots els que hi participàvem hi vam aprendre. I ja aleshores vam entendre que era un privilegi poder escoltar, cada dissabte a la tarda, aquestes persones que no tan sols ens parlaven de Carner, sinó també de literatura en general. Vam obtenir una formació que la universitat ens havia donat d’una manera desultòria, tot i que la de Barcelona, d’on veníem, ens havia proporcionat bons mestres, entre els quals vull esmentar José Manuel Blecua, Francisco Rico, Martí de Riquer, Lisardo Rubio, i potser algun altre que, malauradament, no em ve a la memòria, i que contrastaven brutalment amb inutilitats i analfabets totals com Palomeque (professor d’Historia universal), Guerrero (d’Història de l’art), Cirac (de Llengua grega) i també alguns altres dels quals afortunadament n’he oblidat el nom i la figura.
Van anar passant els anys i jo vaig literalment “fugir” cap a Anglaterra, on vaig pasar quatre anys fent la tesi doctoral mentre vaig ser lector d’espanyol a la Universitat de Nottingham. Quan en vaig tornar, el Gabriel ja havia mort. I Joan Ferraté, ja jubilat, va tardar molt poc a establir-se a Barcelona. Ens vèiem assíduament. Amb ell va continuar la meva formació en el camp de la literatura i la crítica. Li he estat i li estaré sempre molt agraït. A ell, dec molts consells de lectura, moltes converses sàvies i també bones lliçons sobre política i sobre el país, converses que em van encaminar cap al que en podríem dir el recte camí, lluny de les aproximacions ideològiques que es van convertir en l’ortodòxia dels estudis literaris d’aquella època i que encara cuegen força.
La saviesa de Ferraté ens va fer molt feliços a tots els que el freqüentàvem. I val la pena recordar que també vam ser molt feliços perquè rèiem molt. Els motius de les nostres rialles eren diversos; però molt sovint eren causades per personatges fatus (fantasmes, com es diu ara), gentetes com la que Shakespeare va crear amb el personatge de Malvolio a Nit de Reis, que sempre es pensen ser millors que els altres. I és que, mal a mal, aquest país encara en genera molts. De tots ells, com que és impossible de posar-los al lloc que els correspondria, n’hauríem d’agrair l’existència perquè ens procuren uns no gens menyspreables tips de riure. No és que Catalunya generi més genteta que la resta del món. La diferencia entre nosaltres i la resta del món és que, en ser un país tan petit i amb tanta follia nacionalista, aquesta genteta ocupa llocs importants des dels quals exhibir, com si fos un mèrit, la seva poquesa.[1]
Va ser durant els anys passats a Barcelona que em vaig adonar, per contrast, de la duresa que li devia haver representat viure a l’exili, perquè no va ser exactament un exili voluntari, sinó un de marcat per la necessitat d’haver de marxar d’un país que ni li oferia oportunitats ni li proporcionava cap encaix on poder ser útil o simplement subsistir. Naturalment, la seva passió intel·lectual s’havia vist molt recompensada vivint a fora. Com a anècdota menys important, recordo amb quin plaer menjava les paelles de Les Set Portes, on quatre o cinc amics anàvem de tant en tant a sopar amb ell, o bé un mer mero al Restaurant del Mercat de la Boqueria. Ferrater fruïa d’aquestes i també d’altres coses que no existien ni existeixen a un país tan civilitzat com el Canadà. Jo diria que, a Barcelona, Ferraté va ser feliç, o millor dit: va ser tan feliç com la seva manera de ser li permetia.
Sovintejo sovint els seus escrits, que no tan sols me’l fan present d’una manera molt viva, sinó que a més, a més, em serveixen per fer-me més savi, que és l’objectiu que va animar sempre la seva vida. Ferraté va ser molt generós amb la seva saviesa, però en canvi sempre es va negar a impartir conferències o cursos enlloc. Una sola persona va aconseguir arrancar-lo de casa seva per donar un curs sobre Ausiàs March a l’Institut d’humanitats. Va ser en Jordi Llobet. A ell li hem d’agrair aquest curs, que va donar com a resultat una sèrie de conferències i finalment l’excel·lent llibre Llegir Ausiàs March, publicat pocs anys després.
És molt probable que els nois i noies que ara ronden la vintena d’anys no rebin de cap organisme docent el consell de llegir l’obra de Ferraté. Espero que els que llegeixin aquest article s’hi aventurin per fer-se més savis, que és una bona manera d’arribar a una felicitat que mai no ens deixa decebuts.
[1] Se’m podria objectar que hi ha països, a Europa, que tenen una demografia com la nostra i que en canvi la seva genteta no ocupa llocs importants, ni en el món de la política ni en el de la cultura. Però hi ha dues explicacions. Primera: en aquests països, per obtenir un lloc de responsabilitat es demana talent i no pas cap identitat nacionalista. Segona: ells tenen una tradició democràtica, no vénen de cap dictadura feixista, governada per un criminal, que hagi durat quasi quaranta anys. I és ben segur que l’enorme corrupció que ha sorgit en aquesta democràcia, obtinguda sense ruptura, tingui les seves arrels, el seu mirall i el seu motor ocult, en bona part, en aquells anys tan negres.