Žižek i la violència

Žižek no té cap mena d’interès en tractar els fets explícits de violència

En La mort i la primavera, la prosa poètica de Mercè Rodoreda acaba fent referència a un terror que va més enllà del sofriment particular del personatge protagonista. Es tracta d’una violència objectiva que fa que se’ns mostrin com a normals totes les aberracions que se’ns descriuen. Una violència omnipresent i arrelada que ni el senyor del poble sembla que arribi a comprendre del tot. És per això que es considera un crim terrible denunciar-la i el sistema se’n defensa. Per la seva banda, Margaret Atwood, en El conte de la criada, també es refereix a aquest sistema de poder. Descriu la societat com el resultat d’un conjunt de procediments ideats per dividir, controlar, mesurar i emmotllar els individus i fer-los dòcils i útils. És aquí on resideix la violència del sistema, que no es pot atribuir només als dirigents o a la seva policia, sinó que es troba en el llenguatge i en la manera com s’aprèn a pensar i a actuar. Tot i que el concepte de violència objectiva o sistèmica va ser encunyat per Louis Althusser, per comprendre totes les implicacions que té avui en dia, resulta molt útil llegir el filòsof eslovè Slavoj Žižek. En un text clau, titulat Violence, Žižek hi desplega una sagaç radiografia en la qual intenta desemmascarar aquella violència oculta que sosté ideològicament les democràcies liberals.

Per començar, Žižek no té cap mena d’interès a tractar els fets explícits de violència, sigui una violació, un assassinat, un disturbi civil o qualsevol tipus de conflicte. En tots aquests casos concrets ens trobem davant d’una violència subjectiva perquè resulta molt fàcil d’identificar qui la pateix i, sobretot, qui n’és l’agressor. El que sí que matisa és que aquest tipus de violència destaca molt perquè es veu com una pertorbació d’allò que considerem com a normal. El problema és que hi ha una violència objectiva, molt difícil d’identificar, que s’encarrega de mantenir aquest estat de normalitat. I a l’hora de descriure-la és quan ens trobem amb el vertader repte. El que fa falta, segons el filòsof eslovè, és un meridià canvi del punt de vista. L’autor destaca com s’instrumentalitzen de manera mediàtica una violació o un assassinat per traumatitzar la gent i crear la necessitat de sentir empatia cap a les víctimes. Quant a això, podem pensar en el tractament sentimental de la violència que es fa en algunes pel·lícules de Hollywood, però també en l’ús obscè del dolor de què fan gala molts mitjans de comunicació. L’audiència d’aquestes pel·lícules i dels reality shows, evidentment, ploren i s’emocionen amb les víctimes, però, mentrestant, deixen de pensar. Tant en un cas com en l’altre ens trobem davant d’un esquer perquè no es formulin les preguntes clau sobre les causes reals de la pobresa, de la violència masclista o del canvi climàtic. Precisament, l’objectiu de Žižek és plantejar de manera desapassionada el funcionament de les societats liberals, i això el porta a analitzar la violència inherent en el llenguatge, el pensament políticament correcte i, en definitiva, en tots aquells mecanismes ideològics que fan funcionar el sistema sense que siguem conscients de totes les contradiccions que presenta.

Al llarg del seu estudi, Žižek demostra que, sovint, fer conèixer les coses pel que realment són és desemmascarar alguna hipocresia, perquè es fonamenta la simpatia humanitària per a les víctimes de les guerres, però no interessa que ens preguntem sobre l’origen d’aquestes guerres. En el mateix ordre de coses, es valora molt la filantropia dels rics, que destinen grans fortunes a obres de beneficència, però no ens preguntem com s’han obtingut aquests diners o si paguen els impostos que pertoquen. També hi ha grans esforços de tolerància que serveixen per presentar discursos fàcils a favor de la diversitat de cultures, quan el que s’hauria de promoure és una anàlisi rigorosa de cada religió i una aliança de tots els explotats o reprimits. Certament, aquesta perspectiva també cal tenir-la en compte quan ens plantegem com podem contrarestar la violència que sosté el sistema, que és invisible però implacable. L’anàlisi de Žižek, i en realitat tota la seva obra, desemboca en una pregunta clau: ¿què cal fer per aconseguir una emancipació real i radical? De nou, el que proposa el filòsof és un profund canvi de perspectiva, perquè diferencia entre el que hauria de ser una revolució real i aquelles protestes que són reactives i que només responen a algun problema concret; i que, a més, sovint es perden en la inanitat, molts cops desacreditades perquè es presenten en forma violenta i sense que els participants siguin capaços de transmetre cap petició coherent. Quant a això, Žižek pensa en els famosos aldarulls que fa uns anys es van produir a les banlieues de París, en els quals els seus participants no van ser capaços de reclamar cap cosa concreta més enllà de manifestar una profunda ràbia com a resposta a una situació general de misèria i de discriminació. Aleshores, si avui en dia és molt poc probable aconseguir alguna cosa mitjançant la violència, que a més serveix per legitimar el sistema, que se’n defensa amb tota la seva força, ¿què es pot fer?

La resposta de Žižek és tan provocadora com desconcertant: reduir l’activitat, no fer res. Per explicar aquesta idea recorre a la novel·la Assaig sobre la lucidesa de José Saramago (Edicions 62, 2006), en la qual es narra què passa en una capital sense nom d’un país democràtic sense identificar quan a les eleccions una immensa majoria de ciutadans voten en blanc. La classe política, després d’un primer moment de pànic, és incapaç de respondre a aquesta protesta pacífica i reacciona com si es tractés d’un atac terrorista antidemocràtic. Però tot i que es deté molta gent i es declara l’estat de setge, la ciutat continua funcionant en un ambient de normalitat, alhora que es manté una unitat inexplicable davant la repressió del govern. El missatge que aporta la faula és clar: l’abstenció dels votants va més enllà de la protesta concreta i serveix per rebutjar tot el marc de decisió. En altres mots: el que es posa en qüestió és el sistema.

Žižek, que sempre explica les seves teories a través de pel·lícules i de novel·les, no coneix la literatura catalana, per això no sap que Manuel de Pedrolo ja va assajar una proposta similar en la novel·la Acte de Violència (Sembra Llibres, 2016). D’entrada, cal dir que Pedrolo va ser un autor que sempre va estar molt preocupat per la violència del poder. En aquest sentit, Totes les bèsties de càrrega (1965) és la seva millor obra. Pedrolo opta per l’abstracció per mostrar l’opressió en una societat absurda. En l’odissea del protagonista anònim, mostra diferents episodis, com el de la clínica, el de la justícia, el de la política d’habitatge o el de la natalitat. Tots conformen els diferents poders que s’apliquen sobre la societat, que no depenen tant d’un control totalitari central com d’una xarxa de relacions capil·lars. Les diferents regions es juxtaposen i creen incongruències, com aquelles infermeres que treballen nues o els jutges que decideixen un veredicte a l’atzar. El mèrit de Pedrolo es troba en saber recórrer els trajectes que permeten la comunicació entre els diferents nivells. Davant d’aquest sistema de dominació, no recorre a un líder revolucionari o a un intel·lectual que denunciï la situació, sinó a la llibertat d’elecció de la persona, que és una partícula ínfima dins del sistema però una partícula de dignitat. ¿I si tots els ciutadans decidírem fer servir aquesta llibertat i sortir-nos-en del sistema perquè aquest s’esfondri?

Precisament Pedrolo assajà aquesta possibilitat en Acte de violència. Igual com en Assaig sobre la lucidesa, situa l’acció en una ciutat indeterminada, en la qual, d’un dia per l’altre, passa una cosa estranya: els habitants, sense haver-se posat d’acord, es queden a casa. La consigna que els uneix és: «És molt senzill: quedeu-vos tots a casa». En Acte de violència, però, hi ha una diferència respecte la novel·la de Saramago que, d’entrada, hauria de ser molt significativa. Tot i estar ambientada en una ciutat indeterminada, hi ha suficients referències per reconèixer que es tracta de la Barcelona ocupada pel règim franquista. En altres mots: en lloc d’un govern democràtic, trobem un dictador que ha sacrificat la llibertat dels seus ciutadans a canvi de l’ordre i de l’estabilitat. No obstant això, aquest canvi, que hauria de ser importantíssim per valorar el recorregut sociològic d’una novel·la i de l’altra, es torna secundari si tenim en compte que la consigna «l’ordre i l’estabilitat per damunt de la llibertat» està present en l’agenda de tantes democràcies liberals. No casualment, resulta molt simptomàtic que el desenvolupament d’Assaig sobre la lucidesa i d’Acte de violència siguin idèntics. En la novel·la de Pedrolo els carrers es buiden, la paràlisi s’estén, gairebé ningú no va a treballar. El transport, les botigues i les fàbriques cessen les activitats. Un alçament col·lectiu sembla possible sense cap vessament de sang. I de la mateixa manera que passava en la novel·la de Saramago, la reacció del govern és molt dura després del desconcert inicial. Hi ha detencions i molta repressió, tot i que la població continua ferma en la seva resistència pacífica i en la seva voluntat de posar en entredit el sistema[1].

Manuel de Pedrolo va escriure Acte de violència inspirat per la famosa vaga de tramvies de 1951, que s’originà en resposta a l’augment del preu dels bitllets. La població, de forma espontània, es va negar de forma massiva a utilitzar el transport públic i aconseguí l’anul·lació de l’augment. Aquesta vaga va resultar la primera acció de masses contra la dictadura de Franco, tot i que també comportà una forta repressió, amb morts inclosos, després que la protesta s’escampés a les empreses de la ciutat i dels altres centres industrials de Catalunya, on es paralitzà el treball i es tancà la persiana de petits tallers i comerços. La lliçó que ens dóna aquest fet històric és que la negativa de la gent a seguir el corrent va ser, en realitat, un acte polític autèntic que va desemmascarar la falsa pau social d’aquella societat. Si no hagués estat així, no hi hauria hagut una repressió tan brutal. Per això, el que proposa Slavoj Žižek és que quan ens sentim aclaparats per tantes imatges i representacions mediàtiques de la violència, el que necessitem és desconnectar i aprendre què causa aquesta violència. El retir és una opció de lucidesa enfront d’aquelles reaccions plenes de frustració que no donen cap resultat. I també és una opció contra aquells que es refugien en un victimisme paralitzador que no permet una anàlisi rigorosa de la realitat. De fet, el sistema prefereix que s’entri en el joc d’aquesta manera, que fins i tot es dialogui, sempre, això sí, dintre d’uns marcs que estan pensats per no anar gaire lluny; et diuen que ets lliure i que es pot parlar de tot sempre que no hi hagi violència, però en realitat són poques les coses importants sobre les quals pots opinar o arribar a canviar. Per això, l’opció és estudiar i buscar una alternativa real i radical que ho capgiri tot. I això, com s’ha vist, comença primer per sortir-se’n del sistema i demostrar així la seva vacuïtat.

[1] Si bé el plantejament i el desenvolupament d’Assaig sobre la lucidesa i d’Acte de violència són similars, les conclusions a què s’arriben són diferents. Això és així, bàsicament, perquè l’estil de Saramago i de Pedrolo no és el mateix. L’escriptor portuguès va escriure una novel·la en la qual desenvolupa una reflexió analítica sobre els mecanismes del poder i les actituds dels governants mitjançat el marc d’una obra de ficció. Aquesta voluntat assagística la trobem també en Assaig sobre la ceguesa (Edicions 1962, 2004), al mateix temps que totes dues comparteixen personatges. En aquest sentit, la diferència principal amb la novel·la de Pedrolo, a banda de l’ambientació, és que en Acte de violència prima l’acció sobre la reflexió, fet que explica l’acte de violència final a què fa referència el títol. A més, és una novel·la coral que, tot i que té una clara voluntat d’establir una tesi (d’una manera més o menys encertada), és capaç d’explicar tot un context i una història a través de diferents escenes quotidianes aparentment desconnectades (una capacitat en la qual Pedrolo realment excel·lia).

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació