«M’aniria molt bé ser un escriptor escandinau del Mediterrani»

Matthew Tree conversa amb l'escriptor Joan-Lluís Lluís sobre la novel·la Les cròniques del déu coix (Proa, 2013), una faula cruenta sobre la decadència dels déus antics i la confrontació de les civilitzacions, il·lustrada per Perico Pastor.

Matthew Tree conversa amb l’escriptor Joan-Lluís Lluís sobre la novel·la Les cròniques del déu coix (Proa, 2013), una faula cruenta sobre la decadència dels déus antics i la confrontació de les civilitzacions, il·lustrada per Perico Pastor.

—La primera cosa que m’ha sorprès com a lector és la premissa de la novel·la, és a dir que els déus antics han mort d’inanició perquè ja no reben el fum dels sacrificis i que només un d’ells, Hefest, ha sobreviscut. No et feia por que aquesta premissa no fos creïble, que no fos versemblant?

—Pel que fa a la versemblança per mi el gran repte era que fos versemblant de fer viatjar un déu grec de segle en segle fins al segle XX i que els lectors ho poguessin trobar normal. I de fet confiava molt en els lectors, per ajudar-m’hi, és a dir en el desig universal de ser testimoni de coses meravelloses, i de voler creure-hi, encara que sigui només en el marc convencional d’una novel·la. Oi que a un moment de la nostra vida sem capaços d’imaginar que un ratolí pot dur calces i dir-se Mickey? Doncs aquesta capacitat d’acceptar l’imaginari no mor mai, es transforma més o menys, i per això he confiat plenament en la perpetuació d’aquest desig d’acceptar l’impossible.

—En tot cas aquesta novel·la hauria pogut no ser versemblant, però ho és, ens ho creiem. Quins mecanismes vas utilitzar per aconseguir aquesta versemblança?

—L’única condició que em vaig posar a mi mateix abans d’escriure la novel·la, sempre pel que fa a la versemblança, va ser que jo mateix em cregués allò que explicava, crec que no podria dir-hi res més.

—Com totes les altres novel·les teves que he llegit, aquesta és bastant austera, hi ha poques descripcions, per exemple. A mi em va fer pensar al Càndid de Voltaire o a Jacques el fatalista de Diderot, i no ho dic pas perquè siguin escriptors francesos. Aquests dos personatges es mouen en territoris dels quals sabem molt poca cosa, com és el cas per Hefest, que viatja en l’espai i en el temps però sense gaires descripcions ambientals. Càndid i Jacques el fatalista són referències, per tu?

—Diria que no, perquè tant Voltaire com Diderot, sobretot en aquestes dues obres, els veig molt cerebrals. És a dir que van crear històries per expressar opinions, els seus personatges encarnen idees, són arquetipus, i no és el meu cas. Diria que intento que els meus personatges tinguin més carn, més sang i, si m’ho permets, més esperma que aquests personatges del segle XVIII. El meu protagonista principal és un déu, però no per això és una idea o un ésser abstracte, l’he fet tan concret com he pogut, a vegades fins i tot amb tocs d’animalitat. No és un personatge al servei d’un autor que vol expressar una idea sobre la societat, la religió o el que sigui… Pel que fa a les descripcions ambientals, em sembla que sovint no són necessàries perquè avui més o menys tothom té una idea gairebé qualsevol lloc del món, gràcies al cinema, a la televisió o a internet… Quan parlo de Sicília, deixo que el lector hi posi les seves pròpies imatges, siguin les que siguin, intento no imposar els meus paisatges. I funciona: fa poc un lector em va felicitar per la meva descripció de Sicília, que segons ell és tan fidel…

—I gairebé no la descrius! Si Voltaire i Diderot no t’han influït, quins altres autors ho han fet? Quins són els escriptors que et parlen directament?

—Començaria sempre per Homer, que crec que és dels pocs autors absolutament indispensables… I des de fa bastants anys em reconec molt en una literatura que malauradament és poc o gens accessible al català, i que vaig descobrir a través del francès, són els autors escandinaus no policíacs. Ho preciso perquè la literatura escandinava policíaca pot tenir virtuts però em sembla bastant intercanviable amb qualsevol altra literatura policíaca. Hi ha alguns escriptors escandinaus, sobretot suecs, que crec que són importants. Si em deixes utilitzar tòpics, diria que conjuminen l’austeritat de la fred amb l’austeritat del luteranisme, amb un resultat potent. I en tot cas aquesta doble austeritat m’atreu molt i he de reconèixer que a mi m’aniria molt bé ser un escriptor escandinau del Mediterrani…

—Alguns noms?

—Sí, són de pronúncia complicada, a vegades. Podria citar Per Lov Enquist, Göran Tünstrom i sobretot Torgny Lindgren.

—Tornem a la novel·la. Tot al llarg del llibre, es pot veure com Hefest sent enyorança pel món desaparegut dels déus antics. Reconeix que tenien una vida frívola, irresponsable, egoista, però ho enyora i sospito que l’autor del llibre també ho enyora… Hi ha una escena que ho il·lustra bastant bé, quan Hefest és interrogat per un inquisidor, amb un contrast fort entre la vida lleugera però divertida, molt sexual del món antic i la solemnitat i la hipocresia del món monoteista, cristià però també musulmà i jueu. Això sembla una declaració d’intencions.

—Potser no aniria fins aquí, tot i que sí que crec que en termes generals els politeismes poden ser més virtuosos que el monoteismes pel que fa a la tolerància religiosa. Quan tens centenars o milers de déus i deïtats, no et ve d’un més o menys… Això fa que als politeismes és molt més difícil fixar dogmes revelats, absoluts i pretesament necessaris. I crec que són més adaptats als desitjos bàsics dels humans, perquè hi és més difícil d’inventar una noció com la del pecat, és a dir la falta absoluta proclamada des de dalt. En el món grec antic, el pecat no existia. Hi havia conceptes morals i, doncs, limitacions i prohibicions, però eren imposades per la filosofia, no per la religió. Era una moral, doncs, reservada als elits que tenien accés a alguna escola filosòfica. La resta de mortals havia d’espavilar-se com podia per no fer enfadar els déus, que actuaven segons el seu caprici i sovint sense avís previ. Si feies una cosa que posava un déu de mal humor, llavors podia baixar i fulminar-te, però era un problema entre tu i aquest déu, i si eres eixerit potser podies negociar amb ell… Era una manera de pensar molt diferent de la nostra. Tendim a pensar que sem deutors absoluts del món grec antic i en part és veritat: la filosofia, la teoria democràtica, la literatura occidental vénen d’allà, però era també un món molt diferent del nostre, amb actituds que ens són, avui, incomprensibles, pel que fa per exemple a l’organització social, a la moral sexual o als condicionaments religiosos. Aquesta tensió entre proximitat i llunyania em fascina bastant.

—El món dels déus tal com el descrius sembla sovint una versió exagerada del món humà, però bastant més humà que el món monoteista.

—Sí, els déus grecs, o romans, no són espirituals. Són molt carnals, amb aspectes infantils. Això els fa perillosos, però també propers. Al contrari, el déu únic dels monoteistes és llunyà, invisible, envia manaments però no es manifesta més directament i deixa que els humans matin humans en nom seu. Això, per un déu grec, era incomprensible i vergonyós. Si un déu grec pensava que un humà l’havia insultat o menyspreat baixava i ho arreglava en persona, tenir intermediaris humans hauria estat un deshonor.

—Al llarg del llibre es veu com Hefest viu el triomf del monoteisme, però cap al final ja es troba dins un món plenament mecanitzat i s’adona que en aquest món no hi ha lloc ni pels déus grecs ni pel déu dels monoteismes. Volies explicar que els déus ja no tenen sentit?

—No és una cosa que volia posar de manera explícita, però em vaig adonar que inevitablement anava per aquí, sense haver-m’ho plantejat prèviament. És a dir que si els humans van fer morir els déus antics també ara probablement estan fent morir el déu únic. No és que sigui mort, com ho va dir Nietzsche, sinó que ha començat la seva agonia. Utilitzaré un tòpic de manera potser una mica grossera: avui Déu comença a ser substituït per sant Google, sant Facebook, sant Apple i tants altres, i Steve Jobs ja és una mena de messies que estic segur que alguns admiradors seus van pensar que ressuscitaria al tercer dia… És com si ja necessitéssim déus ni els lligams verticals que establim amb ells ja que estem immersos en una mena d’espiritualitat global, horitzontal. Ara bé, no és una idea que volia posar, m’hi vaig trobar i per això ho insinuo una mica, al final, que es passa a mitjans del segle XX, quan Hefest s’adona de l’enorme capacitat mecànica dels humans. Ell arriba a la conclusió que amb aquesta potència aviat ja necessitaran cap déu.

—Les tres novel·les teves que he llegit, que són El dia de l’ós, Aiguafang i Les cròniques del déu coix, són molt diferents pel que fa a la temàtica, no s’assemblen per res, però tot i això són molt reconeixibles, per l’estil i per aquesta austeritat de la qual parlàvem. Llegeixes la primera pàgina i ja saps que estàs llegint un llibre teu… Tens alguna altra novel·la en curs?

—Sí, serà una novel·la austera, suposo, però no parlo mai dels meus llibres abans de tenir-los més o menys acabats…

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació