Xiringuitos i guinguetes

Una cantina és una cosa, i un xiringuito n’és una altra. Si xiringuito no vingués del castellà, no tindríem tantes manies

Jaume Salvanyà

Jaume Salvanyà

Lingüista. Gestor del blog Silencis del DIEC

L’últim Joc de cartes del mes d’agost va portar una certa polèmica pel gag que s’hi feia amb les paraules xiringuito i guingueta. En Marc Ribas encetava el programa parlant dels xiringuitos, mentre que el seu alter ego repel·lent el rectificava dient que en català correcte es diu guingueta.

Segurament, si s’hagués fet esment dels xiringuitos i prou, la cosa no hauria anat més enllà. Però aquesta brometa va desencadenar tot de reaccions aïrades a les xarxes socials: que si TV3 fa mofa del català normatiu, que si s’expressa en catanyol, que si s’hauria hagut de vehicular la paraula correcta…

Quin és el rerefons del gag que es va fer al programa? ¿Es pot afirmar que xiringuito és un mot incorrecte? Al meu entendre, no. L’únic que es pot afirmar és que no és normatiu, això sí. És a dir, que no està beneït per cap de les dues institucions que generen normativa lingüística (en sentit estricte): l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL).

Ara bé, que no sigui normatiu no vol dir pas que sigui incorrecte (relax i paralímpic tampoc no són normatius segons l’IEC ─sí segons l’AVL─, i no crec que ningú s’atreveixi a dir que són incorrectes). D’entrada, xiringuito no és incorrecte en boca d’un presentador de TV3 perquè el mateix portal lingüístic de la Corpo dona per bona la paraula al costat de guingueta. Però també perquè la recull un diccionari d’ús excel·lent de fa 20 anys, el Gran Diccionari 62 de la llengua catalana, i també el Diccionari descriptiu de la llengua catalana editat pel mateix IEC. Que sigui en aquest últim diccionari vol dir que el xiringuito està documentat al Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana, on es pot comprovar que en ple segle XX ja l’havien usat escriptors com Joan Fuster o Josep Pla i, més recentment, d’altres com Biel Mesquida, Joan Margarit o Imma Monsó.

D’altra banda, si ens fixem en la definició ─normativa, ara sí─ que dona el DIEC de l’altra paraula, la guingueta, no tinc del tot clar que acabi de ser adequada per designar aquests establiments de platja. A banda de ser una ‘barraca de fira’, el diccionari la fa sinònima de cantina: ‘lloc públic vora una caserna, un campament, una estació, una explotació, etc., on es venen begudes i alguns comestibles’.

Doncs què voleu que us digui: una cantina és una cosa, i un xiringuito n’és una altra. Si xiringuito no vingués del castellà, no tindríem tantes manies (i que ningú em tergiversi aquestes paraules per fer-me dir coses que no dic: no tot s’hi val). La guingueta ve del francès: Pompeu Fabra va decidir incorporar-la al seu diccionari del 1932 i ningú en fa escarafalls.

Però és que, a més a més, xiringuito té un altre significat ─més col·loquial, si voleu─ per referir-se a un negoci (M’he muntat el xiringuito a casa i faig l’horari que vull), que sovint és un negoci tèrbol (La ràdio funcionava sense llicència i li han tancat el xiringuito). En aquest cas, la guingueta no funciona.

Per acabar, la pregunta del milió: ¿i si algun dia s’incorporés xiringuito al DIEC, què? Aleshores la paraula seria normativa, sí, però probablement els qui avui la consideren incorrecta, la continuarien considerant incorrecta. Com amb els diacrítics. Déu n’hi do! (vull dir déu-n’hi-do!).

Jaume Salvanyà és filòleg i editor del blog Silencis del DIEC.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació