Wim Wenders i el cinema en català

Una xifra treia el cap: només el 3% de l’oferta cinematogràfica de Catalunya és en català.

No especialment compromès amb cap causa (almenys activament), decideixo trencar suaument l’abúlia i fer valdre els meus drets lingüístics. La cosa, però, tindrà poc recorregut.

Consulto la cartellera de cinema d’El Periódico per buscar-hi (a Barcelona) una pel·lícula catalana filmada originalment i totalment en català. Evito la samfaina lingüística dictada pels favors a productores. Només en trobo una: Penèlope, d’Eva Vila (directora del documental Bajarí). En el moment de la consulta la passen als Cinemes Girona, però només es pot veure el dilluns a les vuit del vespre. Malauradament, aquella única hora (gairebé una provocació) no em va bé. Suposant que no trigarà a caure de la cartellera, miro de trobar una altra pel·lícula que, més o menys, s’adapti al meu exigent criteri. Em topo amb Les distàncies, d’Elena Trapé, que combina català, castellà i alemany. Però m’aturo: no és el que buscava. Escanyant conscientment els meus drets, vario la recerca: ara opto per veure subtitulada en català una pel·lícula filmada en una llengua estrangera. Escullo The Rider (res marginal). Tampoc hi ha sort. La projecten en quatre cinemes: en tres la subtitulen en castellà, a l’altra sala la passen doblada (al castellà, és clar). I atenció ara: Barcelona té 29 cinemes (cadascun amb el seu corresponent nombre de sales). La Declaració Universal dels Drets Lingüístics (aprovada el 1996 a Barcelona!) reconeix, entre d’altres qüestions, “els drets lingüístics col·lectius”, és a dir, el dret a disposar de serveis culturals en la llengua que es parla en cada territori.

La recerca la vaig fer la setmana passada després d’assistir al debat que Plataforma per la Llengua va organitzar per calibrar la salut de la llengua catalana en la indústria cinematogràfica. Isona Passola, directora i presidenta de l’Acadèmia del Cinema Català, i Elena Subirà, directora del Docs Barcelona, en van ser les ponents. Pau Vidal moderava la tertúlia. La conclusió anticipada és que gairebé tot està per fer. El nostre cinema és ocasional, castigat per l’estacionalitat financera i comercial.

Anar a veure una pel·lícula en català s’ha convertit en un accident excepcional, volgut però esquiu. N’hem d’estar, a més, ridículament agraïts. El símptoma de què la indústria catalana no coneix la normalitat. La regularitat de cinc crítiques fulminants i una de molt elogiosa. L’excepcionalitat (i molt sovint la consegüent precarietat) és un ull severíssim. Escassíssimes pel·lícules però d’un nivell admissible; alt amb freqüència. Correm el risc de la conformitat. De la petitesa, per tant.

Maleït 3%

Una xifra treia el cap durant la taula: només el 3% de l’oferta cinematogràfica de Catalunya és en català. Números de 2018. Podem pensar que la xifra, tan irrisòria, és una trampa fatalista, que alguna cosa més s’haurà fet, però és la realitat contrastada. “És cert i és molt greu”, certifica Passola. “El cinema és l’última pota que falta per consolidar en termes de normalització lingüística”. I aquest 3% encara l’hauríem de desgranar: inclou les produccions pròpies però també les pel·lícules doblades al català. Ara, però, quedem-nos al rodatge, que és el problema de fons: no es filma en català. Tan senzill i tan anacrònic; maldestrament peregrí.

Passola duia el debat al tauler econòmic. Crítica frontal a les institucions: “Cal abocar més diners. Aquí rau la clau del problema. Tots els països donen ajudes per promoure el rodatge en la llengua autòctona”. Patim les conseqüències de ser una cultura espessa sense Estat. No podem comparar-nos amb Dinamarca o Finlàndia. Són menys habitants, les llengües corresponents les parla menys gent, però per sobre hi ha un govern estatal que reparteix subvencions. Hauríem de veure què passa al Quebec o a Flandes (una segona indagació). Em puc imaginar quina distància ens duen.

Passola acabava recordant una càndida petició que Wim Wenders, un dels popes del cinema d’autor i president de l’Acadèmia del Cinema Europeu, va fer als responsables de les acadèmies estatals (la catalana és l’única institució regional amb representació): “Rodeu en totes les llengües, per petites que siguin”. Wenders i els polítics del ram continuen exhortant des del cel de Berlín.

El cicle de debats ‘Què me’n dius?’ s’allarga fins al 24 d’octubre. Cada dimecres, una tertúlia. El debat de dimecres 10 d’octubre (a les 19 h al Club Social SGAE de Barcelona) girarà entorn de l’oferta en català de videojocs, possiblement el sector on la presència de la llengua és més esquifida.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació