Verdaguer i Guimerà, intèrprets bíblics

La relació entre la Bíblia i la literatura catalana és una combinació intel·lectual entre el misticisme i l’èpica respectives del cristianisme i catalanisme.

Francesc Ginabreda

Francesc Ginabreda

Periodista i corrector

La relació entre la Bíblia i la literatura catalana és una combinació de gran consistència intel·lectual entre el misticisme i l’èpica respectives del cristianisme i del catalanisme: “un exercici d’exploració, per un costat, i de verificació per l’altre” –tal com ho expressa mossèn Armand Puig–, que van personificar Jacint Verdaguer i Àngel Guimerà, fascinats, existencialment i literària, no tant pel text bíblic en el seu conjunt sinó per la figura de Jesús de Natzaret.

'El Càntic dels càntics' il·lustrat | © Perico Pastor

Verdaguer entra en aquest món amb 20 anys estudiant al Seminari de Vic, acabat de guanyar els Jocs Florals. Guimerà, en canvi, no fou un home de la Bíblia pel que fa a l’accessibilitat i l’entorn en el qual es va moure. En aquest sentit, i en clara i evident contraposició amb l’autor de Terra baixa, Verdaguer desborda temàtica religiosa, ja sigui per la seva curiositat, per la seva inclinació per les metàfores i els mites i pel seu interès per l’espiritualitat. D’altra banda, cal situar l’activitat d’ambdós personatges en un moment decisiu de la història catalana decimonònica: la Renaixença. Justament és en aquest context quan, des de la cultura catalana, es comença a abordar la Bíblia amb profusió.

La primera de les converses que La Pedrera i la Fundació Carulla han organitzat per aquest mes d’abril (“Verdaguer i Guimerà davant la Bíblia”) es va celebrar el passat dimarts amb la presència del susdit Armand Puig, que va introduir i tancar l’acte; el crític literari Ricard Torrents i el filòleg medievalista i editor Joan Santanach. Torrents, estudiós de Verdaguer, va parlar de la relació de mossèn Cinto amb la Bíblia; Santanach va fer el mateix en el cas de Guimerà. Tant l’un com l’altre van centrar-se, respectivament, en les obres bíbliques que van interpretar: el Càntic dels càntics (Verdaguer) i els evangelis de Jesús de Natzaret (Guimerà).

Jacint Verdaguer

Ricard Torrents va explicar que cal entendre que Verdaguer “és el primer traductor modern d’una obra en català”, i no pas de qualsevol obra bíblica: el Càntic dels càntics, que es pot llegir ensems com un poema d’amor místic i profà. Verdaguer descobreix el vast univers evangèlic estudiant al Seminari de Vic, la mateixa època en què guanya els Jocs Florals i arriba a la conclusió que la seva llengua no té una correspondència amb el sistema educatiu imperant (el balmasisme, que sosté el castellà com a única llengua de cultura). I s’hi rebel·la, amb una veritable declaració de principis: des de llavors, “serà sempre un monolingüe radical en català en la seva literatura”, sense comptar determinades epístoles. Resultat immediat? El rector del Seminari el suspèn. Però la seva provocació i rebel·lia són tals que, gràcies al suport dels companys del Seminari, aconsegueix publicar els seus textos (suspesos, escrits irreverentment en català) en un setmanari local. La llavor del que va germinar després en una rebel·lió social irredempta reposa en aquest episodi.

Paral·lelament, Verdaguer entra en contacte amb la Bíblia i queda particularment colpit per l’exaltació eròtica, maquillada, del Càntic dels càntics (o Càntic de Salomó, que és a qui s’atribueix l’autoria). Un Verdaguer que ja era cultivador primerenc de poesia amorosa, que descobreix també el Llibre d’Amic e amat de Ramon Llull. Al cap d’uns anys, consagrat com a poeta i polemista (literari, eclesiàstic) però impregnat per sempre d’un humanisme massís la genuïnitat del qual no s’entendria sense el seu origen rural, el bisbe Morgades el corona poeta nacional, justament quan Canigó comença a adquirir notorietat pública. I és després d’aquest reconeixement que Verdaguer viatja a Terra Santa i topa amb el país i amb la gent que havia llegit a la Bíblia. Experimenta una reacció xocant, dramàtica, que l’impel·lirà de totes totes a traduir les passions dels quatre evangelis i, sobretot, el Càntic dels càntics. Ricard Torrents considera que això “marca l’inici, o tal volta la fi, de la poesia mística catalana”. Invariablement, però, una cosa queda molt clara amb el resultat: més que traductor, Verdaguer es fa autor de l’obra. “Traduir no és un mer traspàs de llengües” tal com podria fer-lo un transportista de mercaderies o Caront amb les ànimes humanes; “un autèntic traductor és tot un autor”, va concloure Torrents, i l’indòmit, resolut i passional mossèn Cinto li dóna tota la raó.

Una altra imatge de la Bíblia il·lustrada per ©Perico Pastor

Àngel Guimerà

Les circumstàncies de Guimerà tenen ben poc a veure amb les de Verdaguer: no sols perquè no té formació bíblica, sinó també perquè la interpretació que en fa (i especialment la interpretació que fa de la figura de Jesús) discorre per altres esferes. Joan Santanach va parlar de la versió dels evangelis de Jesús de Natzaret que va escriure Guimerà, en la qual recrea el gènere de les passions humanes amb la voluntat d’actualitzar-les i de modernitzar-les. Santanach va explicar que, tanmateix, “dóna una visió essencialment tradicional de la vida de Jesucrist” i “no pretén explicar racionalment els miracles” com va fer, de manera paradigmàtica, el francès Ernest Renan. Guimerà, a diferència de Verdaguer, no va traduir el text, sinó que va fer una obra de creació.

La versió dels evangèlics canònics de Jesús de Guimerà, que s’inscriu perfectament en el gènere de la tragèdia, està formada per cinc actes que expliquen la història del Salvador i els apòstols. Però Guimerà no intenta replantejar la figura de Jesús, que exposa de manera bastant distant. Com replanteja, com interpreta, doncs, el text evangèlic? Donant protagonisme “a les reaccions de Judes” i contraposant-lo a un altre personatge imprescindible: Maria de Magdala. Judes “és l’únic deixeble de Jesús que no treballa i que viu en una cova anomenada El cau de la hiena” (i com li escau). En el text de Guimerà, “és presentat com un autèntic materialista”, mentre que la resta de deixebles sobresurten més aviat per la seva ingenuïtat. Mentre Jesús exorcitza i cura Maria de Magdala, que decideix seguir-lo per sempre convertint-se en una “devota total”, Judes vol aprofitar el seu poder “per fer-se ric i aconseguir-lo ell”, traient partit de la bonhomia càndida dels deixebles. Qui s’oposa més clarament als designis de Judes és Maria de Magdala, “que es reivindica com l’única que entén veritablement Jesús”.

Judes menysprea la seva fidelitat: com pretén seguir Jesús fins i tot després de mort? Però Maria li respon que és precisament quan mori que començarà el seu reialme. Individualista, egoista, Judes va descaradament a la seva i mostra evidències de lleialtat interessada, hipotètica, disposat a abandonar el fill de Déu quan vagin mal dades. I és tan recargolat “que l’arribarà a acusar de mentider i manipulador”. A cada acte, les seves intencions van quedant més clares i més contraposades a l’actitud opositora de Maria de Magdala i al perdó de Jesús, un altre element clau de l’obra bíblica, que Judes no entén o no vol entendre. A l’últim acte, Judes ordeix un pla contra Jesús i, com tots sabem, el traeix. Amagats, els apòstols es penedeixen d’haver-lo abandonat, i Maria els acusa de no creure en ell. Aleshores, s’adonen de la seva veritat i devoció per Jesús. Els apòstols es troben, en aquest punt, entre dues aigües: Judes i Maria de Magdala. Però el final d’aquest darrer passatge conté un últim gran monòleg del traïdor, “que es penedeix del que ha fet (tota la seva vida)” i que representa el reconeixement de la culpa de l’home que ha obrat amb perfídia tot fent brillar la grandesa del crucificat, que Judes acaba entenent i apreciant. Malgrat això, l’obscuritat i l’hecatombe ja han determinat el seu destí “Maleït qui siga tot lo creat i per crear”, es plany. I se suïcida. Santanach va posar el punt final a la seva intervenció recordant que Guimerà, efectivament, no es concentra tant en Jesús i “es fixa, com Borges o Saramago, en la figura del traïdor”.

Conclusions

Armand Puig es va encarregar del tancament final amb tres reflexions: l’impacte real que suposà el text bíblic tant en Verdaguer com en Guimerà; l’actitud selectiva de tots dos: no els interessa la Bíblia en el seu conjunt, sinó més aviat la figura de Jesús des d’un punt de vista existencial i literari; la regència per un estricte dogma catòlic però amb relectures personalitzades, reinterpretades. La conclusió final és que foren dos intèprets bíblics de categoria. Un acompanyament musical d’exquisida gravetat (femenina) va servir de pròleg i d’epíleg d’aquesta primera sessió, amb Clara Jimenez (veu) i Anna Ferrer (guitarra) com a protagonistes. La propera conferència, sobre Josep Carner i Carles Riba, serà dimarts que ve a les set de la tarda.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació