Carla Ferrerós

Carla Ferrerós

Lingüista. Universitat de Girona. Membre del Gabinet d'Assessorament Lingüístic per a la Immigració (GALI) i del Grup de Lingüistes per la Diversitat (GLiDi).

Una postal d’Alexandria

A Egipte, és cert, la llengua que té més parlants és l’àrab. Com dèiem, no pas l’àrab de manual sinó l’ameia.

Alexandria té aspecte de ciutat europea de començament de segle: conté edificis majestuosos menjats pels anys i la salabror del mar, parcs verdíssims i tramvies antics. I també és una ciutat de la riba sud del Mediterrani: hi ha vida al carrer, venedors ambulants de menjars especiats i cafeteries de fumar en pipa d’aigua. És només una ciutat i, aparentment, unes poques llengües, però les representacions lingüístiques de la gent amb qui he parlat em fan venir ganes d’escriure aquesta postal sociolingüística.

Egipte és un país de cent milions d’habitants i té una de les capitals més poblades del món: al Caire hi dormen aproximadament uns vint milions de persones i hi passen el dia uns cinc milions més. El país té una altra ciutat de grans dimensions, Alexandria, amb uns sis milions d’habitants. Si, a l’atzar, aturéssiu una persona al carrer, a una botiga o a la biblioteca i els preguntéssiu quines llengües es parlen a Egipte gairebé tots us respondrien el mateix. Us dirien, amb cara d’explicar una evidència a algú que fa una pregunta absurda: l’àrab.

Saber això potser us podria fer buscar un diccionari o un manual de conversa i aprendre-hi una mica de vocabulari bàsic. Ja podríeu moure-us sols sense patir per si el vostre interlocutor no parla anglès o francès. Podríeu demanar un qahwa [cafè], una mica de maˈ [aigua], una bosseta amb ẖubz [pa] o una ampolla de ḥalīb [llet]. Notaríeu que somriuen d’una manera especial, però us servirien el que heu demanat i segurament us lloarien el poc àrab que parleu.

O potser res no passaria així. Vosaltres ja sabríeu que l’àrab que es parla a Egipte no és l’àrab dels manuals, i per tant que heu de demanar un ˈahwa en lloc d’un qahua, maīīa en lloc de maˈ, ʿaīš en lloc de ẖubz i laban en lloc de halib. L’àrab egipci o ameia és una de les moltes varietats d’àrab parlades en l’espai que va del Marroc fins a Oman. L’ameia no mostra una gran distància amb l’anomenat àrab estàndard, però sí que és cert que no permet entendre’s bé, per exemple, amb els àrabs del Marroc o d’Algèria. En tot el vastíssim territori de parla àrab, les persones que el tenen com a primera llengua parlen un conjunt de varietats que difereixen de l’àrab clàssic, només conservada en usos religiosos, i de l’estàndard modern, la llengua de l’educació i dels registres formals escrits. Tot el territori arabòfon es troba en una situació de diglòssia, ja que l’àrab estàndard és la varietat de més prestigi i en canvi els àrabs que es parlen no tenen presència en els àmbits més formals.

No hi ha gaire distància entre l’ameia i l’estàndard, dèiem, però aquell somriure que hauríeu notat si l’haguéssiu fet servir hauria resultat de l’efecte còmic que els hauria fet veure algú “parlar com un llibre”. L’àrab estàndard no es parla mai excepte en registres formals (documentals, programes informatius o conferències), encara que sí que es llegeix i s’escriu. És per això que comprendríeu que els faci riure sentir-lo en una botiga o al carrer.

Però continuar parlant d’àrab estàndard dilueix una mica l’efecte còmic produït a l’inici. Us dirien que la luġa alfuṣḥa (l’altra manera d’anomenar-la i que, literalment, significa “la llengua clara”), és la llengua veritable. El primer argument que farien servir els egipcis amb qui parlareu és que, al contrari del que passa amb l’ameia, l’àrab de llibre té regles. Aquest argument és utilitzat per tothom, des de la persona que us ha venut el pa fins al professor de llengua amb formació lingüística i sociolingüística. Els ho expliquen a l’escola des de ben petits, els ho repeteixen els familiars més grans, s’ho repeteixen tant que acaba esdevenint una veritat incontestable.

Si els diguéssiu que qualsevol llengua té regles gramaticals i els en poséssiu exemples, us deixarien anar el segon argument: “però en la luġa alfuṣḥa es pot parlar de tot i és immutable, en canvi l’ameia pot variar amb els parlants i segons la situació comunicativa”. Aquí potser vosaltres podríeu insinuar que l’altra llengua que consideren prestigiosa, l’anglès, també canvia (ja us hauríeu adonat que no mostren la possibilitat de replantejar-s’ho i hi intuïu tot de raons que demanarien una conversa molt més llarga). I que la luġa alfusha no serveix per parlar de tot, o en tot cas ni més ni menys que qualsevol altra: com ho farien per tenir una conversa a la cafeteria en estàndard? Podrien parlar dels mateixos temes que en ameia?

En el tercer argument hi intuiríeu, encara més, tot de supòsits extralingüístics: us repetirien que l’àrab és l’única llengua d’Egipte i que si és l’única llengua és que només n’hi ha una. La conversa hauria esdevingut seriosa i vosaltres notaríeu el contrast entre el to solemne amb què es diu aquesta afirmació i l’efecte còmic que hauríeu percebut que provoca sentir algú parlant en la llengua clara. Us sorprendria el prestigi que atorguen a l’única llengua mentre recordaríeu egipcis aparentment de classe alta que, si us hi haguéssiu acostat i s’haguessin sentit escoltats, haurien començat a parlar en anglès als seus fills amb esforços fonètics evidents.

A Egipte, és cert, la llengua que té més parlants és l’àrab. Com dèiem, no pas l’àrab de manual sinó l’ameia. Cal comptar, però, amb la presència d’altres llengües que queden amagades per aquestes afirmacions que els nostres interlocutors us haurien fet: algunes altres varietats d’àrab com el ṣa‘īdi al sud o el libi al nord-oest; el copte, la forma més moderna d’egipci, que actualment s’utilitza com a llengua de la religió de l’església copta; el beja, que és parlat a la costa del Mar Roig; el nubi, que compta amb mig milió de parlants repartits entre el nord del Sudan i el sud d’Egipte; el domari, al nord del Caire; l’amazic, a l’oasi de Siwa. Hi ha llengües d’immigració històrica, com el grec o l’armeni, i llengües d’immigració recent, com l’amhàric o el tigrinya.

A Egipte només s’hi parla àrab, us haurien dit. Els adjectius que els mateixos egipcis fan servir per descriure’s a si mateixos confirmen aquesta percepció: expliquen que al país hi ha, des de fa segles, armenis, grecs, coptes, i egipcis. En aquesta numeració no incloem les altres comunitats lingüístiques que hem mencionat com els nubis o els amazics, i ho fem expressament: ningú no hi compta. Les paraules que utilitzen els egipcis per definir-se no són casuals. Per distingir les diverses comunitats fan servir els adjectius que hem enumerat i veiem que només uns quants són anomenats “egipcis”: aquells que són de tradició musulmana i arabòfons. No és que no es considerin estrangers els altres, però sí que, quan s’han de contrastar, l’ús del gentilici per a uns mostra que les altres comunitats no reuneixen (per religió, per llengua o per totes dues coses) totes les condicions necessàries per ser anomenats egipcis malgrat no tenir, ells mateixos, cap altre origen.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació