Un tomb per la llengua al carrer dels ‘me fecit’ d’Amer

Què expliquen sobre la llengua catalana els carrers d'Amer?

Dedicat a Xavier Puigdemont

La bonica vila d’Amer, bressol ni més ni menys de quatre presidents de la Generalitat, és coneguda arquitectònicament pel Monestir de Santa Maria i la imponent plaça porxada. Però, més enllà d’aquest patrimoni més vistós i enlluernador, el municipi més septentrional de la comarca de la Selva es destaca per un centre històric amb detalls ben interessants.

La casa de Miquel Mitjà a Amer, datada de l'any 1782 | Foto: Martí Crespo
La casa de Miquel Mitjà a Amer, datada de l’any 1782 | Foto: Martí Crespo

És el cas del carrer Girona, una via llarga i estreta que surt de l’antigament atrafegada plaça de Sant Miquel en direcció sud fins a arribar a la capella porxada de la Mare de Déu de la Pietat, al costat de la carretera general. Actualment el carrer articula el barri del Pedreguet, però a l’edat mitjana aquest espai quedava fora del nucli urbà i era ocupat sobretot per hortes. De fet, es tracta de l’antic Camí Ral d’Olot a Girona per la riba dreta del riu Ter, que en el tram d’Amer sortia de l’esmentada plaça de Sant Miquel i avançava per camps cap a la riera.

L’investigador Ricard Teixidor Palau, a l’article “El camí ral de Girona a Amer” (Quaderns de la Selva, 2016), en descrivia aixíel pas per la vila: “[El Camí Ral] entra a Amer pel carrer Girona que desemboca a la plaça de Sant Miquel. Des d’aquí segueix uns 50 metres pel carrer Sèquia. En aquest punt, antigament en sortia un trencall que anava directament al monestir. Des de fa temps el pas està barrat per un solar i una edificació. El camí principal seguia pel carrer esmentat, pel passeig del Firal i cap a Olot.”

Si en un cap del carrer s’alça des del segle XVII la capella de la Mare de Déu de la Pietat (“Reformada el 1844”, com es diu a la llinda de l’entrada), a l’altre extrem s’aixecava l’antic Hospital dels Pobres, gestionat pel municipi i el rector del poble. Situat just a l’entrada del centre històric de la vila, ja es té notícia el llunyà 1325 d’aquest hospital a Amer, sostingut amb caritat i almoines, per acollir-hi pobres, vagabunds, rodamons i passavolants, marginats, soldats, expòsits i nadons abandonats.

L’interès del carrer, amb tot, va molt més enllà d’aquests dos caps, perquè al llarg de tot el traçat ha preservat l’estructura antiga i molts dels seus edificis, malgrat les reformes modernes, conserven els elements antics de més qualitat, com les llindes de les portes i finestres. I, gràcies a aquestes pedres travesseres, ens han pervingut fins als nostres dies els noms dels antics propietaris i l’any en què es van construir o reformar les cases: “Miquel Cudina me fecitany 1737”; “Miquel Torrent me fecitany 1765”; “Casa del senyor [Iesus] MDCCXXXXII”… Totes aquestes inscripcions ens donen una dada històrica preciosa: aquest tram del Camí Ral es va començar a urbanitzar a mitjan segle XVIII, atès que la majoria de cases es van edificar entre el 1730 i el 1791.

Però les llindes ens aporten també una altra informació molt valuosa –malgrat que sovint passa més inadvertida o és considerada anecdòtica– en termes sociolingüístics. L’omnipresència del català en les inscripcions (al costat de les locucions llatines me fecit/fecit me, tan presents en façanes de cases antigues de tot el país) ens confirma que aquesta llengua era d’ús públici preponderant a l’Amer de mitjan segle XVIII. I si ens fixem en la manera com els picapedrers van gravar els noms dels propietaris dels edificis (amb precioses i involuntàries traces de la història de la llengua), lingüísticament obtenim dades interessants sobre el català parlat fa una mica menys de tres segles.

Així, els germans Miquel i Joseph Cudina que apareixen a les llindes dels portals número 53 i 55 ens constaten, inequívocament, que el 1766 a Amer la pronunciació com a u de les o en posició àtona era un fet ben consolidat: així com en el cas de Joseph es manté la grafia o, probablement perquè era un nom força estès i fixat gràficament, el cognom Cudina transcriu el mateix so com a u. Aquesta vacil·lació és una mostra més que els amerencs del segle XVIII neutralitzaven les o àtones, una reducció vocàlica començada ja alguns segles abans en aquesta part del domini lingüístic, i alhora és la constatació palpable que algunes qüestions filològiques, a més de tractar-les a les biblioteques i els arxius, es poden abordar passejant pels carrers i barris dels nostres pobles i ciutats.

En l’altre cas de neutralització més general del català oriental peninsular, el de les a/een posició àtona, el carrer de Girona ens regala constants exemples de ball gràfic que també demostren que era imperant a l’època: al portal 46 podem llegir Asteva Banus (per Esteve), al 50 Banet Blanquera (per Benet), al 56 Jauma Pont (en contrast amb la inscripció del portal 41, ja del 1880, en què apareix un Jaume Campasol) i al 63 Farriol Coll (per Ferriol). Ara, l’exemple més paradigmàtic, i que resumeix a la perfecció aquests dos fenòmens fonètics, l’hem de cercar en una llinda d’un altre carrer ja dins el nucli d’Amer. S’hi pot llegir:“Sabestià Jurdà 1759”.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació