Socialistes contra la llengua (i no sols ells)

Discursos bastits des del privilegi lingüístic posen en perill el català

Quines són les trampes a les quals s’enfronta el català a l’hora de sobreviure envoltat de la llengua castellana? Històricament, quines han sigut les posicions i els arguments que han posat contra les cordes la salut del català? A partir d’un repàs cronològic, Jordi Martí Monllau analitza els riscos que corre avui en dia la pervivència de la llengua catalana, destacant la perillositat de discursos bastits des del privilegi lingüístic com els que propugna el Partit Socialista de Catalunya, entre altres.

La presidenta del Congrés, Meritxell Batet; la vicepresidenta del govern espanyol en funcions, Carmen Calvo; el líder del PSC, Miquel Iceta; i la delegada del govern espanyol, Teresa Cunillera | Foto: Mariona Puig / ACN
La presidenta del Congrés, Meritxell Batet; la vicepresidenta del govern espanyol en funcions, Carmen Calvo; el líder del PSC, Miquel Iceta; i la delegada del govern espanyol, Teresa Cunillera | Foto: Mariona Puig / ACN

En l’article tercer del seu títol preliminar, la Constitució Espanyola estableix una clara diferenciació entre la llengua castellana i la resta, les quals reconeix com “les altres llengües espanyoles”, però sense esmentar-les. “El castellà és la llengua espanyola oficial de l’Estat” i “tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret d’usar-la”. S’hi estableix una jerarquia lingüística que consagra, implícitament però amb una rotunditat total –que lleis i sentències posteriors s’encarregaran de desenvolupar i dur a la pràctica–, la diferenciació dels ciutadans espanyols per raons de llengua. 

Uns, els de les comunitats de llengua castellana, gaudiran de tots els drets de ciutadania per defecte, mentre que la resta, els de les comunitats de llengua no castellana, en gaudiran només en la mesura que adquireixin el castellà, llengua que caldrà que coneguin i dominin, sense obligació de conèixer-ne cap més. 

Ras i curt: la Constitució Espanyola ens diu que tots som iguals, però que, en una matèria central com és la llengua, n’hi ha uns que són més iguals que uns altres. Ens trobem, per tant, davant de la fixació en la llei constitucional del principi de discriminació per raons de llengua, que condueix a la desigualtat entre ciutadans per raons lingüístiques, ja que, en aquest punt, els dret i deures d’uns no seran els mateixos que els dels altres.

Certament, al segon paràgraf, on es reconeix ─implícitament─ que a l’Estat espanyol hi ha més d’una llengua, aquest reconeixement es fa al mateix temps que es deixa clar que n’hi ha una d’oficial a tots els efectes, mentre que, per a la resta, deixa la possibilitat de ser-ho o no. En qualsevol cas, això últim s’accepta en termes condicionals, amb l’oficialitat restringida a un territori estatal concret i sempre en règim de cooficialitat indiscutible amb el castellà.

Es tracta, objectivament, d’un exemple de suprematisme lingüístic que només el gaudi o l’experiència del privilegi lingüístic, sistemàtics i sostinguts en el temps, juntament al propaganda constant que el justifica, fan invisible a ulls de qui se’n benefici i de qui el pateix.

Se’ns dirà que coses semblants passen en altres països i que aquesta mena de disposicions no són inhabituals. I no direm que no, direm: i què? És que una discriminació ho és menys quan és habitual? És que la injustícia és una consideració quantitativa i no qualitativa? És que les lleis no expressen i consagren relacions de poder entre desiguals? (I això darrer valdrà per a qualsevol objecció que, en qualsevol matèria, es faci en nom de la llei, en nom d’una llei fetitxe.)

Per a avançar-se a possibles objeccions, els partidaris que les coses siguin tal com aquest article estableix (i que en el fons saben que es tracta d’un article que consagra la desigualtat lingüística dels ciutadans i que, per tant, entra en contradicció amb el principi fonamental d’igualtat) s’afanyen a afirmar que en realitat aquí no hi ha un tracte diferent als ciutadans per raó de llengua, sinó que allò que realment passa és que els ciutadans espanyols són naturalment diferents, perquè n’hi hauria de naturalment monolingües i de naturalment bilingües. 

Els primers serien els castellanoparlants i els segons tota la resta i, en conseqüència, hi hauria, a Espanya, una comunitat lingüística naturalment monolingüe (la constituïda per aquells territoris i regions de llengua castellana) i un seguit de comunitats naturalment bilingües (tota la resta). A més, hi haurà individus monolingües naturals (aquells de llengua familiar castellana) als quals se’ls podrà valorar que aprenguin una llengua dels naturalment bilingües, però sempre sota la sospita que tal valoració pot constituir un abús, perquè mirant la llei, fer important el coneixement d’una altra “llengua espanyola” podria ser una “imposició”. Un acte contra natura.

I heus aquí que, amb aquesta base legal i amb el discurs propagandístic que, abans i després, mira de legitimar-la, ens trobem que el català ja no és la llengua de Catalunya (perquè, com ja va interpretar el Tribunal Constitucional l’any 2010, Catalunya tindria la peculiaritat de tenir més d’una llengua pròpia, però, atenció, tampoc no gaires: de fet només dues de les que s’hi parlen; la resta seria impensable que accedissin a tal estatut, per molt alt que fos el seu nombre de parlants). Però és que, a més, d’entre les llengües de Catalunya, la catalana seria l’única que no constituiria un dret indiscutible, de manera que, votació a votació, la seua posició podrà discutir-se i revisar-se (sempre a la baixa, però, perquè cap avall no hi ha límit però cap amunt hi ha el límit constitucional), i l’única llengua  la defensa de la qual pot veure’s com a objecte d’imposició. Pervers, oi? Però és que la dominació política és una perversitat que només pot engendrar conseqüències perverses.

No costa d’entendre que, amb aquesta perversió feta norma constitucional, les lleis i les sentències que en deriven només poden ser discriminatòries i que, bastida aquesta gàbia legal, el català només pot esllanguir fins a desaparèixer. I amb la desaparició de la llengua, s’esvaeix la mateixa comunitat nacional que articula, forçosament assimilada a aquella altra que constitueix la comunitat amb la qual l’estat s’identifica: la castellana, esdevinguda l’Staatvolk del Regne d’Espanya. 

El 1714 no vam ser annexats a Espanya, ho vam ser a Castella, i ara no som una comunitat autònoma espanyola, sinó una comunitat singular dins de Castella (que es fa dir Espanya, perquè això és el que sempre havien volgut ser les elits castellanes) amb una administració cedida i vigilada des de Madrid.

Coherentment amb aquest estat de coses no manquen partits polítics decidits que l’estatut de la llengua catalana a Catalunya sigui votat i, si s’escau, degradat. Perquè, a la pràctica, la catalana és una llengua votable (com ho són totes les llengües de l’estat, tret de la castellana), minoritzable i prescindible. No constitueix l’eix de la nacionalitat catalana. És només un aspecte lingüístic d’una comunitat autònoma de treure i posar. Una comunitat naturalment bilingüe però amb una llengua inqüestionable elevada al rang de dret bàsic, i una altra de discutible i restringida la caràcter de riquesa respectable en els termes que li doni la gana a una majoria electoral sorgida d’un cens en constant transformació.I així, els catalans assistim a cada elecció amb l’ai al cor, perquè ens hi juguem molt més del que s’hi juguen la resta de ciutadans de l’estat: nosaltres ens hi juguem l’existència.

A les beceroles de l’actual període d’administració delegada i tutelada sota una escenografia de govern autònom, prevalia entre els grups polítics catalanocentrats la idea de segregació escolar per raons de llengua. La constel·lació convergent valorava el català com a llengua de la tribu alhora que, implícitament, naturalitzava el castellà com una llengua del país, després que havia irromput als carrers de Catalunya de manera abassegadora amb el desplaçament massiu de la població espanyola cap a la perifèria durant el segle XX. Cap més llengua sobrevinguda mereixeria mai més, però, aquesta consideració: la qüestió no era que el castellà fos la llengua de la majoria dels immigrants, sinó que era la llengua del poder. 

Efectivament, hi tenia molt a veure que fos la llengua d’identificació de l’estat, la volguda, promoguda, la hiperprotegida per aquest: l’eina lingüística per a nacionalitzar catalans, bascos i gallecs com a espanyols homologables. La força de l’estat i la seua agressivitat s’ajuntaven a l’aclaparadora presència de la nova llengua al carrer i a la fàbrica, que reforçava la seua tradicional omnipresència a l’oficina i l’Administració, una presència que tenia via lliure per la bilingüització, forçada però efectiva, de la població catalana i que es veia encara potenciada per l’existència (sobretot a partir de la dècada dels anys seixanta) d’uns mitjans de comunicació monolingües que la duien a la intimitat de les cases del país i la introduïen en el si mateix de la família. 

El resultat va ser una castellanització mai vista, i la sensació que el terreny lingüístic perdut seria tan difícil de recuperar que, si s’intentava obertament, toparia amb unes forces contràries tan potents que acabarien arrossegant-nos a una situació pitjor.

“Fem el que es puguem” va ser el lema de la tímida política normalitzadora iniciada la dècada dels vuitanta. El bilingüisme social (un fenomen inestable i provisional que només pot derivar en la substitució de la llengua feble o en la seua normalització i, per tant, en la recuperació de l’espai cedit a la llengua imposada), lluny de qüestionar-se, es va acceptar, i com que el terreny perdut era tant, de la necessitat se’n va fer virtut i, fent bandera d’aquest bilingüisme, es va mirar de fer progressar el català per a, si més no, equiparar-lo amb el castellà en tots els camps. 

Aquesta fou una estratègia legitimadora que cercava evitar les reticències d’uns i l’hostilitat d’altres i que, en algun moment i parcel·la va combinar-se amb el recurs a una noció característica del liberalisme anglosaxó: la de “discriminació positiva”, que justificava que la llengua que es trobava convalescent fos privilegiada per tal que la seua recuperació fos efectiva. El resultat, però, va ser molt desigual, i clarament desfavorable per la consciència col·lectiva del país. La ideologia bilingüista va deixar de ser un pretext legitimador basat en un impossible (el bilingüisme social) i vam passar a creure-la i defensar-la amb la virulència característica dels qui defensen un dogma sense fonament racional. 

I se’ns va girar en contra: la discriminació positiva va passar a ser titllada d’imposició i l’equiparació lingüística va servir d’excusa per a frenar la llengua, mentre que la naturalització efectiva del castellà com una llengua catalana va permetre que l’abandonament del català no fos vist com una traïció. La normalització va ser blasmada fins al punt que el concepte va abandonar-se i l’anivellament (que mai no va ser una bona solució) va donar pas al darwinisme lingüístic (un darwinisme tan trucat com el capitalisme d’amics hispànic, perquè en realitat comptava amb el suport de l’estat). 

Quan l’hegemonia del castellà es va fer novament indiscutible en un context en què el desarmament ideològic no permetia fer-li front, la reculada evident es va fer acceptable vestint-se de plurilingüisme, que és un d’aquells mots nascuts de l’esforç de substituir l’anàlisi social pel màrqueting polític, un d’aquells mots contra els quals ningú no gosa pronunciar-se i que no descriuen situacions concretes sinó que les oculten. Així va poder-se continuar pel mateix pendent, tot conjurant la mala consciència. 

La irrupció de l’anglès hi va col·laborar. Ara el català no esllanguia per la pressió de la dominació lingüisticopolítica, ara es reconciliava amb el lloc subaltern que li tenia reservat una modernitat abstracta. D’aquesta manera la substitució lingüística es feia més tolerable. Encara més: s’ocultava, perquè el plurilingüisme es presentava com una estat permanent, com una fotografia estàtica. 

Sort en vam tenir en un principi de pedagogs i sociolingüistes com Marta MataMiquel SiguanJoaquim Arenas, i de les demandes efectuades per famílies castellanoparlants de la perifèria metropolitana de Barcelona, que van vèncer els prejudicis i les indecisions dels primers responsables de la nova autonomia catalana graciosament concedida. Gràcies a ells, i possiblement també a la voluntat d’allunyar-se del franquisme que movia molts sectors polítics, fou possible el sistema escolar de conjunció lingüística, el ciment del qual foren les metodologies immersives importades d’indrets com el Canadà francòfon. Es va saber bastir un consens al voltant de la llengua de l’escola, al voltant, en definitiva, de bastir una escola catalana, en llengua i continguts, al servei de tota la població catalana. L’escola esdevenia, d’aquesta manera, una eina de reparació històrica i de cohesió, és a dir, una eina per a la justícia i la convivència.I, és clar, això va coure.

Va coure tant que molts mai van acceptar-ho, fins al punt que aquesta escola mai no va poder ser una realitat completa. Molts professors mai no ho van acceptar, i van continuar amb la seua inèrcia castellanitzadora tapats per la hipocresia del Departament i la seua inspecció. La difusió extensiva i intensiva de la ideologia bilingüitzadora va fer la resta. Els repatanis van deixar de ser considerats reaccionaris i van passar a ser vistos com l’avantguarda de la llibertat lingüística contra una Generalitat intervencionista (la llibertat dels forts, la llibertat dels qui volen conservar el privilegi, una llibertat equivalent a la de la guineu que detesta la prohibició d’entrar al galliner, a la del mascle desorientat davant de l’apoderament femení). Per contra, els defensors de la normalització lingüística, de l’escola en català, de no cedir en l’ús públic de la llengua, van passar a ocupar el lloc que aquells havien deixat vacant, i van començar a ser assenyalats com els nous reaccionaris. Eren un blanc fàcil, perquè és facin riure del feble.

La impostura va fer fortuna, també entre certa esquerra independentista, que va començar a fer bandera del castellà per a guanyar simpaties i, sobretot, defugir les noves etiquetes. La castellanització de les campanyes electorals va començar, alhora i de manera combinada, per la banda dels grups polítics que havien prosperat al caliu de la consagració de la ideologia babelicoligüista (i de la militància dels mitjans de comunicació partisans) i de grups com Esquerra Republicana de Catalunya.

El fet de ser castellanoparlant familiar va passar de ser una flexible caracterització sociolingüística a esdevenir una categoria social: ara s’és castellanoparlant com s’és home, dona, de classe treballadora, heterosexual o homosexual… I per tant, si volem acostar-nos a aquests castellanoparlants familiars caldrà fer-ho acostant-nos a allò que els defineix socialment. Ja no hi ha persones, llengües i usos, ara tot es combina i solidifica, i la llengua inicial esdevé un factor definitori tan o més important que l’estrat social, i tan o més consolidat que les característiques físiques, l’orientació sexual o la identitat de gènere. Els anomenats castellanoparlants són com els diamants: ho són per sempre.

En base a aquesta premissa, la llengua catalana, en tant que minoritzada, esdevé un problema per a la configuració de majories.Òmnium assaja amb el bilingüisme, l’ANC no diu que no, apareixen grups independentistes específics per als classificats com castellanoparlants.

I aleshores arriba el PSC amb la seua motxilla de cinisme i decideix unir-se a aquells que, ja des del seu mateix naixement, van fer del suprematisme castellà una de les raons de la seua existència política. Plenament conscients del biaix ideològic del país en matèria lingüística (biaix que, cal dir-ho, ells també comparteixen), recolzant-se en el fet que la llengua catalana, el seu ús ple i normal, el seu estatut i la seua pervivència no són un dret indiscutible dels catalans, i delerosos de pescar en la desfeta ciutadanista, el PSC decideix fer de la llengua un objecte electoral i de proposar-ne la seua minorització en aquells pocs àmbits en què havia aconseguit una ─sempre precària, com es veu─ presència normal, singularment a l’escola, i ho fa amb el pretext que d’altres haurien convertit abans la llengua catalana en objecte de discussió electoral (com si fos possible no fer-ho, quan la Constitució la consagra com a llengua discutible!).

Certament, la trajectòria de Marta Mata els suposa un problema, però no gaire important perquè, afortunadament per a ells, Marta Mata ja és morta i, com deia Sartre, els morts esdevenen objectes del vius. La Marta s’estimava el castellà, li fan dir (i qui gosaria ni tan sols matisar un afirmació com aquesta, idèntica a les que, fins i tot, van servir per obrir el judici contra l’anterior govern de la Generalitat al Tribunal Suprem), i en base a aquesta premissa la utilitzen com ariet per arremetre contra la seua obra. Tot sigui per guanyar-se el favor de qui no vol renunciar a la seua participació en el privilegi.

L’independentisme veu la llengua com una nosa, el Govern renuncia a intervenir en matèria lingüística, els partits babelegen, l’espanyolisme es desacomplexa, els enrotllats “se enrollan”. Tot plegat en nom de la llibertat i la igualtat. La llibertat del fort i la igualtat que homogenitza, però: “libres e iguales”. Som a punt que no ens calgui sentències: ens sentenciarem nosaltres mateixos.

Totes les causes tenen més defensors que la llengua catalana. I la cosa no és gens innòcua, perquè la residualització de la llengua és directament proporcional a l’increment del sotmetiment polític. Mentrestant, la nostra llengua, i amb ella la nacionalitat, s’esllangueixen, s’aprimen fins a la transparència, s’extingeixen. No pateixen, però, de cap malaltia, ni són víctimes d’un suïcidi. Es moren perquè les maten. S’ha dictat sentència, i els botxins operen a cara descoberta o sota la màscara del plurilingüisme.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació