Salvador Oliva: “La poesia satírica és una activitat moral”

El poeta Salvador Oliva va néixer a Banyoles el 6 de desembre de 1942, avui fa 80 anys. Llicenciat en Filologia Romànica i Doctor en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona, Oliva ha estat catedràtic de Filologia Catalana de la Universitat de Girona, on ha impartit classes durant 38 anys. Ha compaginat la docència amb la traducció literària, de l’anglès, una llengua que va aprendre durant els anys que va fer de lector a la Universitat de Nottingham i gràcies a una llarga vida compartida amb Angela Buxton. Ha traduït l’obra completa de William Shakespeare al català, i també obres de Lewis Caroll, Oscar Wilde, W.H. Auden o Ted Hughes entre d’altres. Poeta satíric de devoció carneriana, ara publica la seva obra poètica completa a Edicions 62.

Avui fas en fas 80. Per molts anys. Em sembla una oportunitat òptima per fer balanç de tota una vida dedicada a les lletres. I la publicació de les teves Poesies reunides (Edicions 62) també és molt oportuna. Fem una mirada retrospectiva. Què penses quan veus aquest volum de versos que s’aguanta dret?

Vuitanta anys són molts anys, però posar anys és magnífic, perquè tots sabem quina és l’alternativa. Jo, quan veig el llibre, penso que són quaranta-cinc anys de feina, i que m’ho he passat molt bé treballant. A més a més, he d’agrair a Jordi Cornudella que hagi fet un llibre tan ben fet.  

Els teus primers llibres no tenen encara la veta satírica que estiraràs després. Quina va ser l’espurna que et va portar a escriure sàtires?

De fet, vaig començar la veta satírica després de llegir L’homme révolté d’Albert Camus, que em va ensenyar a saber dir “No!”. La poesia satírica és una activitat moral, és una manera de dir “No!”. Les meves sàtires diuen “No!” a tot allò que jo considero que és dolent i fa mal, incloent-hi les persones vanitoses i grimpadores, que són les que trobo més patètiques i ridícules. Els meus articles contra el Procés a El País, per exemple, també eren una manera de dir “No!” a un poder que no va fer les coses bé. També voldria precisar que en Jordi Amat i en Ramón Noguer, responsables del “Quadern” d’El País,  no van pas eliminar els meus articles perquè ells estiguessin a favor del Procés, crec, sinó perquè hi ha gent que no tolera els que sentim la necessitat de dir “No!”.

Quan penso en Salvador Oliva, em venen al cap paraules com Shakespeare, rima, mètrica, sàtira. La teva aportació a la poesia catalana ha estat la gràcia i l’enginy amb què has estirat la veta d’una poesia satírica que ens fa molta falta. Sempre amb sentit rigorós de la mètrica. Quins han estat els teus mestres o referents, d’aquí i de fora?

Els meus mestres són els que m’han ensenyat a saber què és la poesia i l’art en general; bàsicament són tres: Gabriel Ferrater, José María Valverde i Joan Ferraté. Fixa’t que els meus poemes satírics són diferents, per exemple, dels que van fer Pere Quart o Sagarra. No crec que segueixi cap model que existís abans de mi. O més ben dit: el meu model és l’experiència verbal que vaig adquirir traduint Shakespeare. I tens raó: la poesia satírica en aquest país fa molta falta. És una bona medecina per no atribuir els mals només als de fora.

Em podries dir en poques paraules què vas aprendre de cadascun d’aquests mestres? Comencem per Gabriel Ferrater…

Gabriel Ferrater era un home d’una enorme intel·ligència (i, diguem-ho tot: que el país no va voler aprofitar, i el va tenir marginat i sense diners). De la seva poesia, vaig aprendre, crec, com ha de funcionar un poema i la importància que hi té el to de veu o més ben dit: la nova dicció que els seus poemes mostraven. De les seves converses, el que més m’impressionava era la seva lucidesa en qualsevol dels temes: literatura, art, política, història, etc.

I de José María Valverde?

José Maria Valverde era un altre geni del llenguatge. El rellegeixo sovint i de les seves converses, recordo sobretot l’èmfasi que posava en l’oralitat, en el fet que els poemes són bons si funcionen bé dits en veu alta. D’aquí ve la importància de la mètrica, no tant de la mètrica estricta sinó dels ritmes recurrents del vers.

Tu i jo ens vam conèixer a Cadaqués, ara fa més de trenta anys, en un taller literari on tu i el Joan Ferraté éreu els tutors. Vam riure molt llegint i comentant les auques de Carner, fins a plorar de riure. Què et va deixar el Ferraté com a persona i amic….? 

Recordo perfectament els tips de riure que ens vam fer, i no tan sols arran de les auques de Carner. Joan Ferraté era un home amb un gran sentit de l’humor, però a l’hora de treballar, tu ho recordaràs molt bé, era també d’una gran seriositat i eficiència. Amb ell, vaig aprendre a fugir de ser (segons les seves paraules) un romàntic nyicris, un moralista unidimensional o un avantguardista tronat.

Parlem una mica de coses tècniques. A El somriure del tigre hi ha aquell epigrama tan divertit, ‘Recursos de la rima’, on parles d’un poeta que es va estar anys buscant un mot que rimés amb àngel i “al cap d’uns anys el” va trobar amb la paraula arcàngel. Parla’ns de la rima. Hi ha una ratlla molt fina entre la rima i el reble. Quins són els límits?

Els que no saben fer versos menyspreen molt la rima i la mètrica; diuen que estan passades de moda, però no s’adonen que totes dues coses, encara que no siguin essencials, ajuden a l’eficàcia del poema. La semblança sonora de la rima s’encomana al sentit, i la mètrica fa que el poema sigui més divertit de fer i d’escoltar. La petita gràcia del poema que esmentes és que “al cap d’uns anys el” rima amb “àngel” i “arcàngel” encara que no hi hagi les mateixes lletres finals. Els rebles, en canvi, s’han d’evitar sempre perquè són massa fàcils i, de fet, no tenen cap gràcia. La millor rima és la que es dona amb paraules que no acaben amb les mateixes lletres.

De tota manera, a vegades és interessant que tinguin un final idèntic si vols emmirallar dos conceptes o rematar una idea. A la primera Epístola a Josep Carner, parles de l’alta costura de les lletres. I fas rimar costura amb impostura. Què entens per l’alta costura de les lletres?

El concepte el va inventar Blai Bonet, que era molt lúcid sobre la realitat de la cultura catalana oficial. Vol dir el mateix que volia dir Joan de Sagarra quan parlava de “la cultureta”. Amb altres paraules: l’alta costura de les lletres es refereix a la cultura oficial dictada per les patums del país (dic “patums” en el sentit que en castellà se’n diu “fantoches”). Per exemple, es considerava Espriu com el gran poeta català del segle passat i, en canvi, es silenciava la poesia de Gabriel Ferrater que és molt millor i molt més important que la d’Espriu. La prova és que ara la poesia d’Espriu ja no es ven, mentre que la de Ferrater no para de reeditar-se. Pel que fa al final idèntic de les rimes, tens raó. El problema és que si fas rimar dos temps verbals idèntics (per exemple, cantava / caminava), ja no és una rima, sinó un reble.

El reble et fa tanta ràbia com un vers coix… també te’n rius d’aquells poetes que “no se’ls escapa ni un diftong creixent / i, després, al·literen constantment”.

Em referia als poetes dels Llibres del Mall, perquè no n’hi ha prou fent mètrica i rima. El poema ha de tenir sobretot bones figures i un sentit moral no explícit. És curiós que els del grup del Mall i els seus successors, els anomenats Imparables, fossin tan ambiciosos i a la vegada tan poqueta cosa. Només els importava ser del gremi, i que es parlés d’ells com si fossin genis. Ara bé: pràcticament tots ells han progressat socialment, justament perquè no han dit mai “No!” al poder; en això, sí que han estat astuts.

En aquest mateix poema, parles de Bau de l’Aire? Qui s’amagava rere aquest pseudònim?

El llibre Les flors del Mall de Carles Bau de l’Aire es va elaborar en uns sopars que fèiem setmanalment els autors dels Quaderns Crema. Rèiem tant que més d’una vegada van estar a punt de treure’ns del restaurant. No sé si els autors m’autoritzarien dir-ne els noms. Tots ells publicaven a Quaderns Crema.

Defineixes Bau de l’Aire en uns termes que et podries aplicar a tu mateix, sobretot quan dius d’ell “que afina el català amb catorze llimes / i fulmina les víctimes amb rimes”.

És que jo era un dels membres de Carles Bau de l’Aire. El llibre, de totes maneres, era una mica desigual. Per això no el vam publicar. El nostre objectiu era una barreja de dos gèneres divertits: la poesia satírica i la farsa.

Als anys vuitanta vas escriure una llarga carta en vers a Pompeu Fabra, a qui qualifiques de “comprensiu, perceptiu, preceptiu i permissiu”. Al Pompeu li fas una descripció satírica del gremi dels poetes. Anys més tard en Comadira farà una peça semblant a propòsit dels Imparables.

Sí; és que els Imparables feien molta pena, perquè eren molt fatxendes, i només vam ser dos que ho vam dir: Comadira i jo. En aquest país, dir   veritats fa molta, molta por. Ara bé: Catalunya va tenir sort de tenir un gramàtic com Fabra. A vegades penso que, sense ell, el català ja hauria desaparegut o s’hauria convertit en una mena de “patois”.

En aquest poema hi fas un elogi del mestre Fabra, i acabes confessant-li: “el país se’ns ha fos a les mans”. Un vers que és plenament vigent…

És que el problema d’aquest país, crec jo, és que, en el poder, no hi ha persones amb gaire talent, tot i que cobren sous molt envejables. Algunes són realment patètiques, com ara en Puigdemont (endossat pel Mas), la Borràs i un llarg etc, acompanyats tots ells al piano desafinat de la Rahola o impulsats a TV-3 pel Sanchis. El pitjor és que tots ells han estat  persones nefastes pel país, però que han cobrat moltíssims diners, com la majoria dels dirigents independentistes. És en gran part per culpa d’ells que hagin marxat tantes empreses i que Catalunya ja no sigui el que era. Un país no es construeix fent les coses tan malament i donant sempre la culpa als de fora. Això, al meu entendre, és nefast. La decadència de la llengua, per exemple, no és deu tan sols al fet que el govern de Madrid no protegeixi totes les llengües d’Espanya, cosa que, per vergonya seva, no fa. Però l’ús que els mitjans de comunicació d’aquí fan del català és igualment nefast. I a l’IEC, per posar un altre exemple, sembla que només li interessi eliminar sense cap criteri racional alguns diacrítics. Però per explicar tots aquests problemes, jo necessitaria un volum molt gruixut.

I li dius a Fabra una cosa que ell va patir en pròpia pell, i és que “el català és gregari, sectari i molt local”.

Sí, perquè els ensotanats mallorquins li van fer la vida impossible. I ara, el catalanisme actual, des del poder, s’interessa molt poc per la llengua. És obvi que, als que es barallen pel poder, l’única cosa que els interessa és tenir la mà a la caixa. No tenim, per exemple, un punt de referència clar, com té el Regne Unit amb la BBC. Això és bàsic. És obvi que el govern de Madrid no protegeix la nostra llengua com li caldria fer, però la millor manera de protegir-la des d’aquí no és obligar a un determinat tant per cent de català a les escoles. Som un país bilingüe. Negar-ho es no voler veure la realitat. I gestionar el bilingüisme és car, s’hi han de dedicar molts esforços i molts diners per tal que cap llengua resulti perjudicada. I, a vegades, és escandalós veure com es gasten els diners públics en ximpleries. I, sobretot, no s’han d’utilitzar mai les llengües com a objectius polítics; cal tenir respecte a totes, tant a Madrid com a aquí. De totes maners ja sé que això és predicar en el desert. No hi veig cap solució a curt ni a llarg termini.

Tornant a la teva poesia, parlem de Fugitius, que és probablement el poema narratiu més llarg de la literatura catalana contemporània, l’única vegada que has gosat fer alguna cosa semblant a una novel·la. Al frontispici reconeixes els teus deutes i hi invoques Lord Byron, Pushkin, Jaume Roig, Gabriel Ferrater i el mateix Shakespeare, però també Vikram Seth, autor capaç d’escriure tant una novel·la més llarga que Guerra i pau com A Suitable Boy i una novel·la en vers com The Golden Gate. Poesies reunides es tanca amb quatre poemes d’ell que has traduït al català. Parla’m de la teva relació amb ell.

Vikram Seth és un dels meus escriptors actuals favorits. Ara acaba de publicar la seva poesia completa, que és una meravella total. Ens vam conèixer quan ell va venir a Barcelona a presentar el seu llibre An equal music, que justament va traduir el meu gendre, Albert Torrescasana. Vam dinar amb ell uns quants, i recordo que tu també hi eres. La seva novel·la en vers, The Golden Gate va ser l’estímul que em va dur primer a llegir la de Pushkin, Ievgueni Oneguin i després a fer la meva, Fugitius. Quan ens vam conèixer a Barcelona, li vaig regalar la meva novel·la, que ell va ser capaç de llegir i entendre, tot i que era en català.

Sense deixar Fugitius, tu que has escrit un tractat de mètrica, hi dius: “No t’atabalis amb les normes, deslliura la imaginació”.

Exacte. Un poeta no té per què saber quines són les normes mètriques, ni hauria de comptar mai les síl·labes. Si ha llegit molta poesia en veu alta, li han de sortir automàticament els versos, perquè ja ha interioritzat els possibles ritmes del llenguatge. En canvi, sí que ha d’estar atent a la imaginació, perquè és la imaginació que li permetrà escriure bons poemes.

També hi afirmes una cosa que dius sovint en altres poemes teus: “Jo no escric mai com els romàntics / d’avui, que a base de visions, vessen, babaus, revelacions/ a les estrofes dels seus càntics”.

Això va ser gràcies als consells de Joan Ferraté, que no suportava els poetes que ell anomenava “romàntics nyicris”. I tenia raó, perquè escriure poesia romàntica avui dia és una repetició que resulta cursi.

Avui no parlarem de la teva devoció per Carner, perquè ja ho vam fer en aquesta altra entrevista que et vam fer quan vas publicar Epístoles a Josep Carner a Quaderns Crema. l’epístola segona a Josep Carner, critiques aquells poetes il·lusos que pensen que poden salvar el món amb els seus versos, i dius que “el desig de justícia ens impulsa a actuar, / però el mal no es pot vèncer escrivint un poema”. Si la poesia no serveix per res, per què en llegim o n’escrivim?

La poesia, com deia Auden, “makes nothing to happen”. I és veritat: la poesia no fa que passi res, no pot millorar el món. En tot cas l’única cosa que pot fer és donar al lector l’oportunitat de millorar la seva vida individual, perquè quan la poesia és bona, a més a més de divertir-nos ens pot fer  més savis. Ara bé: segur que hi ha lectors de poesia que no s’aprofiten d’aquest poder i continuen sent igual com eren abans. De fet ni la poesia ni l’art en general no són medicaments; només ens donen l’oportunitat, sense imposar-la, de fer que siguem millors.

Ara m’agradaria parlar una mica de l’altra gran dedicació de la teva vida, que ha estat la traducció, i particularment la traducció de Shakespeare. Ets l’únic, dels tres o quatre grans traductors de Shakespeare que tenim, que ha traduït l’obra completa.

Crec que traduir l’obra completa de Shakespeare al català només ho he fet jo. No ho dic pas com un mèrit; simplement vaig tenir la sort que m’ho encarreguessin.

Tinc entès que l’encàrrec va venir de l’infaust Alfons Quintà, quan era director de TV·3. Potser va ser l’única bona obra que va fer a la seva vida.

Si;  va venir d’ell, però no va ser una bona obra. M’ho va oferir amb la condició que jo vengués els drets de la traducció a TV3, perquè ell devia un favor a la família Vicens Vives, i el favor va ser donar-los la publicació de tot el corpus dramàtic de Shakespeare. En Quintà em va obligar a signar un contracte notarial de venda de les traduccions que m’obligava a renunciar als meus drets. Això ara és il·legal, però en aquells anys no ho era. Fins i tot en això va ser una mala bèstia, però al cap d’un parell d’anys es va poder arreglar, i al final vaig recuperar els drets i vaig tenir la sort de poder traduir tot Shakespeare.

També has traduït Shakespeare al castellà…

Sí, n’he traduït unes quantes al castellà, jo sol, i unes altres en col·laboració amb Ángel Luis Pujante.

Fa una estona deies que gràcies a aquesta feinada has adquirit una experiència verbal. Pots concretar una mica més en què ha consistit aquest aprenentatge.

Traduir tantes obres de Shakespeare fa que automàticament l’experiència  verbal de la teva pròpia llengua s’alci enormement. No cal fer res per obtenir-la; et ve donada treballant any rere any. És un guany doble: tens més capacitat passiva (o de comprensió) i més capacitat activa (o d’ús de la llengua). Les paraules et venen a la memòria amb més facilitat. I també amb més facilitat trobes les rimes i les estructures sintàctiques més complexes.

Traduir és com escriure…

Sí, traduir és una segona autoria. Als lectors de les meves traduccions no els arriben pas les paraules i les frases que va escriure Shakespeare, sinó les que vaig escriure jo. Auden deia que el poeta és el pare del poema i la llengua n’és la mare. A les traduccions han desaparegut el pare i la mare, i ha vingut un altre pare i una altra mare. És clar que és evident que el segon pare diu el que ha creat el primer amb una altra mare. El resultat  depèn del talent del primer pare i del segon. Els que traduïm Shakespeare sempre tenim menys talent que ell, i per això les nostres traduccions mai no seran tan bones com l’original, i, el que és més trist, envelliran, cosa que no passarà amb els originals. La qualitat de la traducció, tanmateix, sí que depèn del talent del traductor.

Tu has estat molts anys professor de literatura a la Universitat de Girona. Transmetre els valors intrínsecament literaris d’una obra és difícil, però no hi ha millor manera d’entendre la literatura. L’editorial del número de tardor de la revista Els marges alerta que avui la literatura a l’ensenyament s’instrumentalitza per tractar uns valors ideològics, però ja no s’ensenya a gaudir del text o de les formes literàries.

Aquesta editorial d’Els Marges està molt i molt bé. Hauria de ser de lectura obligatòria. El que s’està fent actualment a l’ensenyament, instrumentalitzant la literatura per extreure’n valors ideològics, és un veritable crim. Implica matar el gust estrictament estètic i desvirtuar la literatura convertint-la en un document ideològic. Els responsables d’això se’ls hauria de jutjar i tancar-los a la presó (és un dir), perquè fan perdre el gust per la lectura als estudiants. El més important per als estudiants és que agafin gust per llegir obres literàries per tal que, acabats els estudis, continuïn llegint. Però amb aquest sistema, avorreixen la lectura.

Què s’ha fet malament? Per què hem arribat fins aquí?

El primer responsable d’aquesta barbaritat va ser Joaquim Moles. Per ell, els textos literaris no eren res més que documents històrics com els notarials, per exemple. A mi em va dir unes quantes vegades que Carner era un poeta reaccionari. Ell i una bona part dels seus deixebles han aconseguit que la lectura sigui una tortura ideològica. També hi ha hagut una conspícua catedràtica de literatura medieval que, en lloc de encoratjar a llegir autors com Llull o March, els feia llegir tractats de medecina (ella deia que feia “ciència”). I pel que fa a la literatura contemporània, en lloc de fer llegir Pla o Carner, fan llegir Martí Pol o Margarit, que són uns moralistes unidimensionals; ja sé que dir això farà enfadar a molta gent que creu que són bons poetes. Però si agraden tant, és perquè hi ha molts lectors que s’exciten quan el poema diu coses amb les quals estan d’acord. Ara bé: un poema no “diu”. Un poema “és”. I a aquests lectors, la forma, que és el que dona el plaer estètic, els importa un rave. Això és culpa sobretot d’un ensenyament pervers, que mata justament el que és estrictament literari o estètic. Aquesta manera d’ensenyar la literatura no passa a cap país civilitzat. No sé si serem a temps a redreçar l’ensenyament de la literatura. Jo, en tot cas, soc enormement pessimista.