Que les mascaretes no ens frenin les paraules

Macabeu, xarel·lo i parellada. Cullo un gotim i l’assaboreixo lentament perquè l’esclat de cada gra és el darrer dels regals que ens ofereix l’estiu. Fa dies que els tractors traginen la collita. Aquella ‘vinya daurada que el sol banya’ de Carner ja és a punt. És setembre i es coneix perquè els dies es fan més curts. S’acaben les tardes de cerveses a la fresca, els gelats i els matins sense despertador. S’acaba la mandra de l’agost. Perquè en l’imaginari col·lectiu dels que som professors, l’any no comença el primer de gener, sinó que el timbre eixordador de la primera classe marca l’inici d’un nou curs. 

I tot allò que és nou, tot el que s’enceta, sempre ve acompanyat de certa il·lusió. Toca desempallegar-se de la sorra de la platja que envaeix el maleter del cotxe, espolsar les espardenyes i desar gandules i para-sol. A poc a poc, minva la salabror que traspua la pell. I ho fem tot sense recança perquè el desig de tornar a la rutina és més fort del que ens sembla. Substituirem la calitja per les pluges de tardor, canviarem el blau intens del mar pels ocres que assenyalen l’arribada d’una nova estació i ho entomem amb ganes perquè sabem que no podem aturar el temps. 

Els professors no som els únics. També s’enceta el curs polític, ens presenten una nova graella televisiva i arrenca una nova lliga de futbol. Això és el setembre, si l’agost és l’època de festejar i gandulejar, el setembre és la posobra de tot el que vindrà, per això és sinònim de novetat. I entre les estrenes, obrim l’agenda. Amb una lletra impecable, escrivim els nous propòsits, tant quimèrics i ambiciosos com els que es fan al desembre. Amb una lletra impecable, ara escrivim amb cura les noves obligacions perquè som animals de costums i en el fons ens encanta tenir uns horaris.

Però enguany les obligacions són feixugues. Es respira por. Por d’un nou confinament, por d’emmalaltir, por de l’ambient que es respira. Ens parlen d’una suposada ‘nova normalitat’ que no pot ser ‘nova’ si és ‘normal’ i que per molt que disfressin la situació amb un oxímoron, no ens hi avesarem mai. De sobte, ens hem familiaritzat a sentir i a utilitzar un vocabulari que fa uns mesos desconeixíem totalment. Que si testos PCR, IGM i IGG i això no ho diuen només els més saberuts, aquests tecnicismes es fan servir a les converses de bar (sense mascareta i picant tots del mateix plat de croquetes). Que si ara em poso gel hidroalcohòlic i que si ara me’n torno a posar. I entre les nombroses contradiccions d’aquesta suposada quotidianitat que vivim, hem de mantenir ‘la distància social’ però en realitat volen dir que mantinguem la distància física entre nosaltres, sempre que no ens trobem en un bar, insisteixo.

I envoltats d’aquesta desinformació que ens ofereixen els mitjans i que tant els agrada nodrir, ens trobem immersos en una incertesa que plana cada dia sobre nosaltres. Però intentem obviar-ho tot, intentem que no es noti en la cal·ligrafia que ens tremola el pols. L’agenda que estrenem ha ser impecable, com cada any. Havíem d’arribar a l’escola amb la mateixa força de sempre i així ho hem fet. 

Als passadissos hi ha poques corredisses, seguim tots les fletxes del terra, no ens podem errar de sentit, hem de mantenir la distància. I tots intentem fer com si fos tot normal però enguany els xiscles i les rialles dels passadissos queden esmorteïts sota les mascaretes. Només veus mirades, ulls amb un deix de tristor, ulls cansats però esperançats. Sona el timbre. Entrem un darrere l’altre, ens posem tots el gel una altra vegada i toca presentar-nos. –Bon dia… tenim un nou curs per endavant. I callo. Només veig mirades. Qui hi ha sota les mascaretes? No els puc veure el rostre. I continua el silenci. Però m’omplo d’esperança quan em ve al pensament Martí i Pol perquè ‘nosaltres, ben mirat, no som més que paraules’. Com els ho puc transmetre? Com els ho explicaré? Estem fets de paraules, som les paraules que diem i només amb paraules podem vèncer les pors i els entrebancs perquè només amb les paraules podem explicar tot el que sentim. Aquest serà el repte, tinc tot un curs perquè ho entenguin. Un curs que tot just comença. Paraules, paraules i més paraules. No deixem que ens les frenin les mascaretes. 

“Articles com aquest són possibles gràcies a la vostra ajuda, que permet que Núvol continuï endavant i ofereixi continguts de qualitat. Si voleu contribuir a l’existència del diari digital de cultura en català, podeu subscriure-us aquí.”