Què hi fem, encara, a la universitat?

Contra la burocràcia tecnolàtrica i la rendibilitat productivista a les facultats

La discussió sobre si les universitats havien d’aprovar mesures d’avaluació alternatives per als estudiants mobilitzats ha generat debat als claustres però també a uns mitjans de comunicació àvids de polèmica i confrontació. Més enllà del sainet mediàtic, però, estudiants i docents sentim que hauria d’emergir de nou la qüestió sobre quin ha de ser el paper i la funció de la universitat pública. 

Un grup d'estudiants a la facultat de Ciències i Biociències de la UAB el 29 d'octubre de 2019 | Foto: Norma Vidal / ACN
Un grup d’estudiants a la facultat de Ciències i Biociències de la UAB | Foto: Norma Vidal / ACN

Als prestatges del meu despatx hi dormen 120 assajos que els estudiants de periodisme cultural em van entregar abans de l’estiu: em fa pena llençar-los. Un cop aprovats, cap d’ells no s’ha interessat a venir a xerrar amb mi sobre el seu treball. No els culpo: han interioritzat el dogma de la raó pràctica que governa tots els àmbits del sistema post-industrial. La utilitat del treball era aprovar, com la utilitat de la universitat és formar professionals per al mercat laboral, registrar patents, obtenir contractes de recerca i multiplicar cada euro que hi inverteix el govern per quatre –segons dades de l’ACUP, esgrimides recentment en un (necessari) manifest, revelador–.

La història dels campus a les darreres dècades és la història de la seva adaptació a la dinàmica productivista, i a les lleis de la funcionalitat, la competència i la rendibilitat. Professors i alumnes ens hi sentim buròcrates omple-aplicatius que han cedit a les lleis de la raó pràctica i a un fotimer de mètriques quantitatives. A més, la desitjada presència als rànquings fa que el centre de gravetat de les universitats sigui la recerca –no pas la docència–, i una mena de ben concreta: patents, contractes, articles indexats. ¿Es deu només a això, la universitat? ¿És només la granja d’engreix de professionals i tècnics per al mercat laboral? ¿Pot encara ser l’espai de debat i reflexió crítica, del pensament alternatiu i la possibilitat de la dissidència? ¿O això valia només per al 68 i ara el sistema es blinda contra qualsevol amenaça d’eixamplar el propi concepte de democràcia?

Malgrat aquest imperi de la raó pràctica, del que ens va advertir fa quaranta anys Marcuse i més recentment Frederic Gros, la societat necessita en aquest moment històric, més que mai, que la universitat preservi la seva autonomia davant de dues tendències globals del sistema neocapitalista. Per una banda, en la gestió pública tot ha de ser funcional, servir de forma pràctica per a quelcom, i, per altra banda, tot ha de ser un negoci (jo, al contrari, crec que la universitat per funcionar bé i acomplir la seva veritable funció ha de ser una ruïna). Per tant, com criticava Terry Eagleton, la universitat acaba sent vista –i sent gestionada—com un espai productiu que fagocita i s’apropia, a més, dels discursos potencialment disruptius.

En una recent reunió a la meva facultat, el representant d’un departament va acusar a la gestora acadèmica d’estar perdent diners –lucre cessant, va dir–perquè no llogava els espais de la facultat quan no s’hi impartia classe; podríem aplicar la mateixa lògica a les oficines d’hisenda, als ambulatoris o a les comissaries de policia –possible èxit per als comiats de solter–. Efectivament, sembla que en la gestió pública tot ha de ser funcional, servir per a quelcom: la raó pràctica triomfant ens hi empeny. Aplicar la lògica del negoci i la productivitat a les universitats públiques, però, atempta contra la seva raó primigènia de ser un àmbit i una pedrera de pensament alternatiu i de reflexió crítica.

A les auto-anomenades democràcies d’Occident domina una raó tècnica hegemònica que busca l’eficàcia i la productivitat, i que es troba ja ben lluny de l’antiga utopia de la raó universal, els drets i els valors. Avui ser ciutadà és, sobretot, obeir les lleis i respectar les condicions per al màxim creixement: que no deixin de venir turistes, que no s’aturi la Seat, que segueixin venint creuers. No ens incomoda tant la injustícia com el desordre. Aquest discurs, amb l’auxili de la repressió però sobretot del confort i l’entreteniment, fa possible que societats amb palesa desigualtat siguin (incomprensiblement) estables, i que els seus ciutadans –àdhuc els més agredits pel sistema–no tolerin avalots, revoltes o disturbis. 

Pensem el mateix que pensa el sistema, que de fet pensa per nosaltres, i no sentim la necessitat d’haver de pensar res. De fet, aquesta mena de mobilitzacions es consideren més antidemocràtiques que no pas la desigualtat estructural, el dèficit habitacional o l’increment de l’índex de pobresa. Ara bé, ¿de quants privilegis confortables toleraríem desprendre’ns per millorar aquesta democràcia minvada, tolerada pel neocapitalisme rampant? Com va escriure Aldous HuxleyUn món feliç, mentre el sistema sigui capaç de fer coincidir els desitjos del gruix de la ciutadania amb allò que pot facilitar –entreteniment, consum i un xic de menjar, beguda i sexe–, una societat estructuralment desigual pot ser estable.

¿I quin paper hi juguen, doncs, les universitats en aquesta dolça decadència del pensament crític occidental? És cert que hem assumit que no tenim prou potència (ni autonomia) per pensar en altres formes d’organització econòmica alternativa de l’existent. El pensament progressista –almenys el mainstream, el que té més suport a les urnes–, que als segles XIX i XX amb l’anarquisme, el socialisme, el comunisme o fins i tot la socialdemocràcia, imaginava un moment en què deixaria d’existir el capitalisme i hi podria sorgir alguna alternativa, avui sembla que abandona aquest horitzó i s’acontenta amb proposar pegats –amb sort, lleis de l’habitatge, legislació contra el canvi climàtic o reformes laborals–a un sistema que malgrat les falles sembla haver excel·lit a fer-se imbatible per la via d’integrar la dissidència i convertir-la primer en tendència, després en entreteniment i finalment en objecte de consum, ja del tot desactivada de les seves perilloses arestes polítiques.

Tot coneixement recte i productiu està destinat a ser irrellevant, i és per això que Elias Canettiva escriure que el coneixement realment decisiu “és el coneixement tort i, sobretot, el lateral”. La universitat, avui, és un perfecte engranatge recte i productiu que menysprea el coneixement tort i lateral.

Obeir, barreja de passivitat i activitat

En aquest context, l’obediència és una estranya barreja d’activitat i passivitat: actuo però executo el que d’altres han decidit; fent, em mantinc passiu. Els professors del meu departament, a banda de tenir un acompliment docent exemplar, molt ben valorat pels estudiants de les diverses titulacions on tenim assignada docència, participem intensament del debat públic sobre comunicació i cultura en molts fòrums: hem presidit corporacions públiques, hem menat secretaries generals, fundacions, direccions generals i fins conselleries; avui, participem en tertúlies i debats en diversos mitjans, escrivim articles i llibres. 

I malgrat això, com a departament, som pràcticament uns pàries en el campus, a la cua dels trams vius de recerca, també coneguts com a sexennis, un estàndard que ve a ser la pedra de toc de tota la qualitat universitària. Tant és així que fins i tot s’hi comença a vincular el pressupost de cada departament. Per aconseguir un sexenni no importen a penes els llibres que has fet, ni tan sols els articles, si no és que estan publicats en unes poques revistes que es troben en les llistes adequades –a tot l’Estat, en comunicació, ara mateix només hi apareix una revista de Huelva, al capdamunt d’aquestes llistes–. Llibres recents dels meus companys sobre política cultural o sobre antropologia de la comunicació, publicats en bones editorials, s’han considerat irrellevants. Jo mateix vaig guanyar el premi del Consell de l’Audiovisual de Catalunya sobre recerca en comunicació amb un assaig, El malson de Chandos, que va resultar intranscendent per les agències de qualitat universitària.

El missatge és clar: no esteu aquí per observar què passa a la societat i generar un discurs que permeti repensar-la –amb una mica de creativitat, aquesta activitat alguns companys miren de fer-ho entrar, amb discutible èxit, en el concepte de transferència–, esteu aquí per publicar papers en revistes, preferentment en anglès, situades ben amunt en això que s’anomena les llistes JCR o Scopus, de minúscula repercussió fora de l’acadèmia –i dintre, siguem realistes–, amb una coneguda preferència per la recerques quantitatives de les que amaguen un ou de Pasqua al jardí per després confirmar que, si busquem on creiem que l’hem deixat –picada d’ull, picada d’ull–el trobarem i confirmarem que, efectivament, els ous de Pasqua solen estar allí. Onanisme intel·lectual. La mediocritat i la falta de discurs dels recercaires acostumats a publicar en aquests circuits és la norma. Però disposen de trams vius perquè dominen els aplicatius, la lectura del BOE i del DOGC, i són hàbils en l’ús d’aquesta neollengua orwelliana amb què s’omplen els auto-informes. Pensament recte i irrellevant.

“Desobeir, en aquest context, és una victòria sobre un mateix i sobre la inèrcia”

Experimentem que l’estat actual del món és desesperançador, però que en canvi és gairebé impossible desobeir les seves lògiques. A la Universitat, els processos amb què suposadament es volia controlar la qualitat –estem d’acord que cal vigilar l’endogàmia, l’estamentisme, la mandra panxacontenta a la que tendim el funcionariat, etcètera–s’han convertit en una espessa teranyina de fulls d’excel i d’acrònims inintel·ligibles que ens pren més temps que no pas llegir, pensar, escriure i preparar les classes. Desobeir, en aquest context, és una victòria sobre un mateix i sobre la inèrcia, atès que l’imperi de la llei amb què molts volen convertir , exclusivament, una democràcia, és una experiència inhumana i totalitària. 

Quan les decisions dels experts s’enorgulleixen de ser el resultat d’estadístiques anònimes i fredes, desobeir és una declaració d’humanitat, escriu Frederic Gros a Desobeir. Al meu departament, alguns d’aquests professors de llarg recorregut i unànime reconeixement públic han decidit desobeir els processos d’acreditació o de recollida d’evidències davant de la seva creixent i irracional complexitat. Dediquen, a canvi, hores ben llargues i generoses a estudiants i doctorands, i estan sempre disponibles per a qualsevol feina que se’ls vulgui encarregar. Segueixen sent exemplars, i penso que tothom els comprèn. 

A més, la universitat ha decidit construir el seu rol social al voltant de la recerca, de forma gairebé exclusiva, i encara ho ha fet al voltant d’un concepte tecnocràtic i metonímic (una part pel tot) de recerca, que copia sense adaptació mètodes i perspectives dels àmbits de les abans anomenades ciències pures i que ara són dures, on són del tot raonables i adequats. La funció de la intel·lectualitat i del pensament crític és sovint dubtar de tot, no només (o no sempre) generar certeses; la ciència dura, en canvi, genera certeses validables. Les humanitats i les ciències sociales sovint qüestionen de forma argumentada.

Així, un dels mals de la universitat ha estat traslladar la lògica de la producció científica dura a les ciències socials i humanes. I, doncs, a les tesis i els articles es privilegien abordatges quantitatius però obvis i en els rànquings es compten les patents, els contractes de recerca i les publicacions en revistes internacionals. Als anys 90, el pedagog Ricard Torrents ja ho advertia en el seu lúcid Les raons de la universitat (Eumo): “Com que les primes s’adjudiquen a treballs anomenats de recerca, els professors abandonen la docència o la traspassen a principiants, els quals la traspassen, tan aviat com poden, a nous principiants. La docència, que constitueix la font de tota possible relació educativa a la Universitat, esdevé així una activitat secundària.” Tant és així, que el càstig per no tenir un tram viu és… fer més docència. 

I arribats a aquest punt, no estaria malament discutir quina mena de docència fem. Si la constant en la gestió de la universitat hem dit que és l’efectivitat i la productivitat, la docència universitària ha d’assumir i transmetre a les seves activitats el sentit competitiu. La pedagogia basada en la competència, que triomfa a les aules avui, és d’origen calvinista i, en el nostre context cultural catòlic, de ressonàncies jesuítiques. En aquestes pedagogies, també en el seu vessant laic, el que importa, doncs, per damunt de tot, és el triomf. I és clar, després passa el que passa: que només venen els alumnes al despatx per parlar de les notes.

M’acompanyeu, que tinc classe?

Aula 3 de la Facultat de Comunicació de la UAB. Les finestres de l’aula que donen a un campus verd i lluminós estan tancades, en la penombra titil·la el canó d’un projector preparat per a la següent desfilada de diapositives, prezzis, power points o el que sigui. Han vingut pocs alumnes a la classe anterior, perquè el professor penja al campus virtual els apunts i fins i tot la presentació que acaba de fer davant d’una desena d’estudiants badallant. És probable que aquesta professora o professor, injuriat/da pels seus alumnes per la manca de passió que genera, tingui tots els anomenats trams de docència en el seu sou. 

Per a això només cal ser puntual en l’acompliment dels aplicatius: les guies docents a temps, fins i tot en els tràmits més molests i inútils de relacionar cada punt del temari amb tot un reguitzell de competències transversals, específiques o generals, de traduir-ho tot a l’anglès –especialment inútil però des d’enguany imprescindible–i de completar els excels amb les anomenades fitxes de l’assignatura, on hipotetitzes què faran els alumnes a cada hora durant tot el curs. Òbviament, sis mesos o dotze abans de començar, quan ens ho demanen, el pronòstic té la validesa epistemològica d’un conte de Lovecraft. Però és un estàndard de qualitat docent. 

I malgrat tot això, els alumnes ja ho saben que, ei, no l’agafis en aquest/a, que no aprens res i et diu que la feina per a la que estudies no servirà de res o no existirà quan surtis (perquè com a docent exemplar ha interioritzat la universitat només des de la raó productiva del mercat de treball). I així la qualitat de la docència es mesura pel nombre de cursos de formació que fas, pel nombre de vegades que uses el campus virtual, pel nombre de noves tecnologies que uses a les classes i per com de puntual ets tancant els refotuts aplicatius.

Diversos sindicats de docents de tot l’Estat –i d’altres països europeus, la tendència és global–han alertat de l’alarmant increment de requisits burocràtics i administratius que es demanen per al mer exercici de les funcions bàsiques –docència, investigació, transferència–. “La burocràcia ofega els docents i investigadors a les universitats espanyoles, i paralitza la investigació científica al nostre país”, conclou un recent comunicat de la sectorial d’universitats de CSIF. La feina a la universitat, ja sigui com a docent o com a investigador, ha esdevingut “una absurda cursa d’obstacles administratius”, diuen, on l’esperit es dilueix davant murs de burocràcia que cal escalar. Cal exigir una simplificació màxima dels processos de gestió.

Sabem que no hem de tractar l’alumnat com si fos un client al que cal obeir, però recordem també que sense ells la universitat serà, definitivament, només una corporació pública tipus hub de recerca –i temo que això faria molt feliç a uns quants–, i la seva opinió ha anat perdent importància en les avaluacions del professorat. L’estudiantat recorda el professorat que els parla des de la passió i l’emoció, que els fa llegir per compte propi, que els discuteix cada dia l’estat de les coses, que els eixampla el món posant-ho tot en qüestió. ¿Pot un sistema de control de la qualitat docent contemplar només la raó productiva i desatendre el caràcter transgressor de la docència universitària? 

Sabem que els àmbits educatius són espais que les societats han après a fer servir per estendre l’obediència. Kant distingia entre instrucció i disciplina. La instrucció, per al fredolic savi de Königsberg, és l’aprenentatge de l’autonomia, l’adquisició del discerniment crític i el domini raonat del coneixement. La disciplina, en canvi, implica doblegament i generació de docilitat; Kant entenia aquest estadi com provisional per a la construcció de l’autonomia de la raó. 

La raó pràctica ens ha empès a una tecnolatria burocratitzant dels aplicatius per a tot. Avui els professors fem sobretot de gestors de grups. Com deia al començament, els estudiants no tenen temps per venir als despatxos a xerrar, ni per anar a les activitats acadèmiques complementàries, si no és que compten per a la nota, o formen part del programa (i estan en hores de classe). Si no, encara que portis un premi Ortega y Gasset de Periodisme a la Facultat de Comunicació, com Agus Morales, vindran com a molt cinc o sis estudiants. La resta està a la penombra de la classe, no fos cas. 

Violència contra estudiants i professors associats

I, last but not least, patim, en aquest context, un escandalós i insuficient finançament públic del conjunt del sistema universitari català que repercuteix també en l’abandonament de les seves funcions intrínseques. La manca de polítiques públiques de suport a la recerca i la docència universitària, l’absència de recursos, propicia unes situacions que, si no fossin patètiques, farien riure. Com a exemple, una universitat amb campus com la UAB rebia fa uns deu anys al voltant de 18 milions d’euros anuals de la Generalitat en concepte de reposició d’actius. És a dir, per a manteniment d’edificis, enllumenat, clavegueram, asfaltat, voreres, etcètera. Avui la UAB en rep, per a aquest capítol, uns misèrrims 2,6. El mínim perquè el funcionament quotidià no s’aturés seria de 8, segons el propi rectorat. 

La realitat és que, a simple vista, les infraestructures estan cada cop més deteriorades. Edificis malmesos, ascensors tancats des de fa anys, lavabos que no es reparen, obres d’adequació interrompudes. Però si fins fa deu anys el finançament era raonable, què ha passat? Bàsicament, la política de retallada del govern d’Artur Mas Andreu Mas-Collell, que van operar un canvi de model de finançament de les universitats. La torna va ser que una part important del diner que no venia de la Generalitat va passar a provenir de les famílies. L’increment de les taxes fins a un 30% ha fet que durant aquests anys el model de finançament passés a dependre de l’esforç de les famílies. Avui, la matrícula en un curs universitari amb alta experimentalitat pot superar de llarg els 2.000 i arribar als 3.000 euros. Cada cop és més cert que això ha canviat el perfil de l’estudiant, amb un percentatge cada cop menor dels que provenen de famílies amb ingressos baixos.

Els altres que ho paguen han estat els professors, l’altra baula feble del sistema. No parlo dels catedràtics o els funcionaris –entre els quals em compto–, privilegiats, si bé és cert que hem patit també retallades diverses de sous i de drets adquirits, sinó dels anomenats associats. La realitat és que avui a la UAB –a les altres universitats la ràtio és igual d’escandalosa–el 52% del professorat (uns 2.000 professors) són associats. Molts d’ells, davant l’absència de places intermèdies des de les quals prosseguir la carrera acadèmica –agregats o lectorats, per exemple, que senzillament s’han deixat de convocar durant cursos i cursos—són el que s’anomenen falsos associats, en tant que no són professionals de prestigi que vénen a fer unes hores a les aules, sinó que son veritables acadèmics de carrera als que la pròpia institució els ha col·locat un mur infranquejable i els ha obert una petita porta de sortida. Cobren sous miserables i poden deixar de ser contractats en qualsevol moment. Molts d’ells, els més valuosos, han hagut de marxar a la universitat privada o a altres universitats de l’Estat –més ben finançades que la catalana, i no cal buscar molt–o de l’estranger. 

La mitjana d’edat del professorat permanent de la UAB frega els 60 anys (!). La descapitalització que ens genera la pèrdua de joventut brillant als nostres departaments és més que preocupant, prefigura i anuncia una caiguda inapel·lable en aquests tan estimats rànquings internacionals, ben aviat. La violència estructural que el sistema ha exercit aquests darrers anys sobre el col·lectiu és vergonyosa. I el silenci que la resta de professors de les universitats públiques mantenen sobre aquest punt ho és encara més, i és la darrera de les proves que l’estamentisme universitari segueix ben viu. Com passa amb els drets laborals a moltes redaccions de mitjans de comunicació, també a la universitat podem dir que si no alcem la veu ni quan es cometen injustícies d’aquesta mida amb els propis companys, no estem legitimats per assumir cap funció pública de vigilància crítica de la societat.  

Concebre la universitat com un espai de productivitat i negoci, engolit per un context acríticament tecnolàtric, erosiona fatalment la seva funció com a focus de generació i propagació de pensament crític. Som, potser, una ruïna, però des d’aquesta posició hem de poder posar en dubte el concepte actual de progrés i ordre. Un col·lega professor sol dir que, en la universitat catalana actual, Immanuel Kant només hi podria treballar com a bidell… o com a associat, sense drets, afegeixo. Tenim prou motius per a reflexionar, però encara més per a actuar.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació