Què ens passa valencians?

Una catalanitat –parle ara, si més no, d’una llengua i d’una cultura– limitada al confins de Catalunya és una catalanitat escapçada. Sempre ho serà malgrat totes les fronteres autonòmiques o estatals que puguen arribar a separar-nos. Els noms més grans de la cultura catalana –a tot el territori – ho han tingut clar des del nostre naixement com a poble. A tall d’exemple, qui millor que Pere Quart en les seues Corrandes de l’Exili: “una esperança desfeta/ una recança infinita/ i una pàtria tan petita/ que la somnio completa”.

Així ho ha entès David Valls i Botet, el jove lingüista barceloní que va baixar a Elx, de la meua mà, per conèixer la frontera més al sud de totes, fa un parell d’anys. És una persona que viu la seua catalanitat més completa. Després del primer reportatge magnífic “Són bojos, aquests catalans!?” on analitzava l’ús social del català a Catalunya, Catalunya Nord, Andorra i la Franja de Ponent, es llança ara per la segona: “Què ens passa valencians?” amb l’ajut de la punta de llança més ardida de la represa del valencià, el català de tots, al País Valencià.

Hem de recordar que si Catalunya té més de set milions d’habitants, el País Valencià ja en té més de cinc. Segons les estadístiques, un 60% dels valencians que habitem la zona catalanoparlant –la pràctica totalitat del país– seríem capaços d’enraonar en valencià. La llengua no gaudeix del prestigi polític i social que té a Catalunya però ha avançat molt –els darrers trenta-cinc anys– des que el valencià es va introduir a les escoles després de segles i amb una co-oficialitat asimètrica. La vitalitat de la llengua i cultura catalana, al País Valencià, és el més gran miracle de tots: per quantitat i per qualitat. Ara, la situació al carrer pot variar molt d’un espai a l’altre amb una situació difícil de copsar per als catalans que hi passen tan sols un cap de setmana. O, sense anar més lluny, dels ciutadans d’algunes grans ciutats valencianes que es neguen a reconèixer la gran vitalitat del valencià al conjunt del país.

De la mà de Zeba Produccions David conta de nou amb Alina Moser, una jove uniersitària alemanya que parla un català de transició perfecte: entre l’occidental i l’oriental. Als catalans els deu semblar valenciana i als valencians els deu semblar catalana. Ara, té una dicció i prosòdia molt clara. Es mourà per tot el País Valencià com una forastera que tan sols coneix el seu alemany i el valencià. Si això feia gràcia a Catalunya espere amb candeletes els resultats pel que fa al seu trescar amunt i avall les comarques valencianes.

Com ja passà amb l’anterior aquest projecte es fa mitjançant Verkami on s’hauran de replegar €13.500 abans del 9 d’octubre –Diada del País Valencià amb l’entrada del rei Jaume I a la ciutat l’any 1238. La recaptació ha començat i fem una crida a tothom. Això ens permetrà tenir una radiografia precisa de la situació de la llengua catalana al País Valencià: tant a les grans ciutats, com a les ciutats mitjanes o als pobles. Des del vessant valencià hi col·laborem, de forma directa en la campanya: El Tempir d’Elx, el Micalet de València, Acció Cultural del País Valencià, Escola Valenciana, i el diari digital la Veu del País Valencià.

Ara és el moment de demostrar-ho. Hem d’estar presents els uns en els projectes dels altres. Ens necessitem. Ara més que mai ho hem de demostrar. Res del que ens passe, als catalanoparlants, ens és aliè.  Animeu-vos-en! Aquí teniu l’enllaç per fer la vostra aportació: per modesta que siga. Podeu fer-la aquí o bé aquí.

De l’èxit d’aquesta segona part dependrà l’inici de la tercera. L’altre gran espai habitat per més d’un milió d’habitants: les Illes Balears sense oblidar-nos de les Pitiüses. Potser, “l’arriscat” del David Valls –en el sentit valencià de “viu i deixondit” que ja apareix a l’Espill o Llibre de les Dones– s’atrevesca més enllà. M’agradaria pensar que no deixarà l’Alguer fora de la tercera part. Hi ha persones que marquen una diferència. Vet aquí el meu petit homenatge.