Que ens donin

No volíeu parlants? Doncs té, parlants. Naltros aquí anar buscant pèls als ous i ells, que naturalment no perden el temps llegint-nos, fan la seva. Parlen.

No volíeu parlants? Doncs té, parlants. Naltros aquí anar buscant pèls als ous i ells, que naturalment no perden el temps llegint-nos, fan la seva. Parlen. Com al el vídeo aquest viral que va saltar ahir i que triomfarà avui. El de les dues noies que es maquillen. Un diàleg, una estructura d’equívoc, un truc final. I què diu la frase final? “Que li donin al PP”. Així, a pèl, sense subtitular ni res. I per si de cas, per si no ens han donat prou a nosaltres, les dues protagonistes ho repeteixen.

Què, fem una mica d’ironia o passo directament a tallar-me les venes? Primer la ironia, va: fa gràcia quan els qui viuen a la universitat parlen de l’altre planeta, el que anomenem Món real. Perquè exalten l’espontaneïtat del parlant com una de les fonts de la norma i tal i qual, i et sembla de veure un d’aquells camperols amb boina i gaiato de les pel·lis del franquisme. Espontaneïtat? De quina espontaneïtat parleu? Que poder és espontània la criatura que aprèn a parlar? Si és tot el contrari! El parlant, de grandet, fa exactament el que feia quan tot just balbucejava: imita i repeteix el que sent. Si entre un verdaguer i un maragall de tant en tant fessin un tomb per la terra potser se n’adonarien.

I ara que m’he esbravat, passo a lo de les venes. Podríem fer uns quants xistos i facècies sobre la frase, que realment es porta l’oli (segur que a més d’un li ha costat entendre d’on collons surt), però i què? De què serviria? Doncs de res, només per allunyar-nos encara més no pas del català que ara es parla sinó dels catalans que ara parlen, i parlen així. Perquè aquest és el mitjà que imposa el model de llengua actualment: internet, la xarxa, les xarxes. I els mitjans, en la mesura que són massius: els diaris digitals, les ràdios, encara la tele. Aquest engendro contra natura, aquest esguerro vomitiu que és la traducció literal del “Que le den al PP”, no solament serà entès per la majoria dels catalanoparlants sinó que serà incorporat tant de pressa com centenars i centenars de monstres abans que ell (lèxics: el puto crac; fonètics: passa’m el oli; tonals, sintàctics, etcètera, etcètera). Encara més, molts arrufaran el nas davant la proposta d’esmena: ‘Que el bombin?’ Ui, que antiquat, que rural, que… que català! Ho voleu entendre? Deixeu-vos estar de literatura, de capellans i d’acadèmies. Els creadors de models s’han capgirat, ara és la llengua parlada la que mana, perquè és en aquesta forma que reben i emeten llenguatge la gran majoria de parlants (i això inclou les xarxes socials, molt més pròximes a l’oralitat que no pas a l’escriptura). L’autoritat ja no va de dalt cap a baix, ara els són els de dalt els qui prenen com a referència els de baix. Ara la transmissió és un flux horitzontal que es desplaça en superfície i on el patró literari d’en Monzó val tant com un anunci malgirbat d’una cadena de supermercats. Per ser generosos. I el crac futbolero que engegarà una gracieta en horari de màxima audiència i enterrarà d’una tacada dos-cents anys de cura literària, certament, no serà de l’escriptor d’on traurà la inspiració. Us sona de res l’efecte “Hasta luego, Lucas” o “Pues va a ser que no”? Doncs això.

Ja poden dictar sentències l’IEC i els llibres d’estil dels diaris que, tal com suggerien un parell de comentaris molt encertats en algun dels escrits de la polèmica, després van els tertulians a les ràdios i engeguen uns calcs que fan esgarrifar. Ja podeu demanar esforç i formació als periodistes, que d’un cop de nòmina us faran caure l’ànima als peus. Esteu posant el carro davant dels bous. La majoria de les propostes que s’han fet al llarg del sainet garolaire són per a després, per quan tindrem, si mai el tenim, un país normal. Perquè fa més de trenta anys que ho fem i no hi ha manera, la llengua se’ns esfilagarsa entre els dits. Ara mateix, atès l’estat en què ens trobem, discutir sobre formes lèxiques o locucions verbals és una pèrdua de temps. El fenomen, certament, és complex, i en Moreta l’encerta quan esmenta, per exemple, l’arraconament de formes idiomàtiques perquè el parlant en prefereix d’altres d’atificioses. O en Gomà quan reivindica la creativitat i que els diaris importants deixin de ser traduccions del castellà (sí senyor). Però això és voler curar el càncer amb mercromina. La secular superioritat moral del castellà està transformant el català cada cop més endins (ja no en el vocabulari, que és la pell de l’idioma, sinó en els elements estructurals) i cada cop més de pressa (les interferències que abans trigaven decennis a assentar-se ara s’insereixen en pocs anys). I per aturar aquest procés d’invasió osmòtica només hi ha un antídot: canviar la cosmovisió del parlant. Que el prestigi que ara com ara atorga al castellà (especialment, i no deixa de ser paradoxal, en les funcions més baixes, les marginals) passi a concedir-li al català. Que la vegi com una llengua no solament útil sinó, per dir-ho a la gomanesca, que permeti fer el mec. S’ha de ser molt curt de mires, o saber molt poc de llengua, per pensar que aquest canvi pot tenir lloc mantenint les actuals condicions de subordinació política.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació