Pompeu Fabra reviu en terra catalana

Els promotors de la Ruta Pompeu Fabra, Mònica Montserrat i David Paloma, van fer dissabte la primera ruta de turisme lingüístic lluny de Barcelona. L’Ajuntament de Prada va rebre el grup de professors i exalumnes del postgrau de correcció de la UAB i, a continuació, el públic fabrià va recórrer les set parades que marquen l’exili de Pompeu Fabra. A la tarda, Javier Baladia va llegir la conferència Pompeu Fabra i la Ben Plantada, cunyats. Aquest diumenge, 27 de novembre, arrencarà la primera ruta Pompeu Fabra, a les 11h al cafè Zurich de la plaça Catalunya. Només cal que us hi inscriviu a través del seu web.

Què és, per a vosaltres, la llengua catalana? Un fenomen cultural? Una renglera de normes, escrites o transmeses oralment de generació en generació?

Ho pregunto als de casa. Per als meus avis, la llengua catalana és, simplement, “la nostra”. Per a la mare, és la seva manera de relacionar-se amb el món, una connexió amb la terra, amb els avantpassats.

I per a Pompeu Fabra? Què era, per a ell, el català? Arran d’excursions com la del dissabte passat a Prada, em plantejo de debò què va fer i què va haver de deixar de fer per la nostra llengua.

I per a mi? Què és, per a mi, la llengua catalana?

Per a mi, és un grup de persones sense (aparentment) res en comú: ni l’edat, ni la religió, ni el lloc d’origen… En fi, un grup de persones que s’aixequen un dissabte a les sis del dematí per agafar un autocar i fer un viatge de tres hores a Prada.

Prada (en francès, Prades) és un poblet petit de la Catalunya del Nord que va ser casa de molts dels nostres refugiats; en concret, s’ha parlat de Pau Casals i Pompeu Fabra, però la veritat és que a Prada, i a tota la Catalunya del Nord, hi ressonen les veus anònimes de l’exili. Es fa estrany passejar per un cementiri ple de noms francesos i anar topant amb cognoms que podries ben trobar a les tombes del teu poble.

Prada, a més dels refugiats, acull l’editorial Terra Nostra (que va començar com una revista el 1965), que es desviu per mantenir viva la memòria de totes les persones que van patir a mans del franquisme. El seu fundador mateix, Ramon Gual i Casals, és fill d’exiliats.

Durant el piscolabis, enxampo al vol una conversa en francès entre en Ramon Gual i la Corine de Mozas. És clar, no ho havia pensat: el francès és per a ells el que el castellà és per a nosaltres. O no? Sento parlar en Ramon Gual amb els meus companys de viatge i em delecto en el seu parlar tan pur, tan net i tan mancat de castellanismes. El seu accent em recorda els meus avis (al cap i a la fi, també sóc del nord). La Corine ens ensenya el llibre de registre de l’Ajuntament de Prada, del segle xvii al segle xx. Tot el que ha passat a Prada en aquest lapse de temps és dins d’aquest llibre. Com a bons filantrops que som els de lletres, ens apilonem al voltant del llibre i el fullegem.

Arribem al cementiri. Fa molt sol i molta xafogor; no és, potser, el dia ideal per a llegir cartes de basarda i per a parlar de la mort. Però els cementiris dels poblets petits tenen una mena d’atemporalitat que em resulta fascinant. Així que, mentre en David Paloma i la Mònica Montserrat (els organitzadors de la sortida) llegeixen cartes de Ferran Rahola, gendre de Pompeu Fabra, i de les filles del Mestre, amb anotacions puntuals d’en Ramon Gual, és fàcil d’imaginar-se una corrua de gent avançant amb el cap cot des de l’ajuntament fins al cementiri, aquell trist 28 de desembre de 1948. Cada setmana, la tomba del Mestre s’omple de flors noves que porta gent d’arreu dels Països Catalans.

Després de dinar, assistim a una xerrada d’en Xavier Baladia. Podem ser testimonis d’un diàleg aferrissat entre un dels últims descendents de la burgesia catalana i un dels fills de l’exili. Tenim la sort de sentir aquesta afirmació: “Pompeu Fabra no va morir en l’exili, va morir en terra catalana” (R. Gual). A mi, personalment, se’m posa la pell de gallina.

En conclusió, per a mi, la llengua és veure el cartell de l’“Avenue du Chant des Oiseaux”; és la feina feta per Terra Nostra i per la Universitat Catalana d’Estiu. Per a mi, la llengua catalana és la gent com els meus avis i com en Ramon Gual.