Ivan Solivellas

Ivan Solivellas

Lingüista. Doctorand i professor de la Universitat Pompeu Fabra.

Per què no ens agrada que ens corregeixin?

Sobrepassat per la bona rebuda del primer article (tant per les crítiques com per les felicitacions), he de confessar que em van cridar l’atenció els comentaris de dos usuaris de Twitter que defensaven que 1) normalment les persones no volen que les corregeixin perquè la llengua és un tema molt personal, i 2) que si els errors fossin de contingut, no dubtaríem d’esmenar-los.

Grup de joves parlant
Foto: Andrew Neele

Sobre aquest tema, però, crec que el problema de fons no és que algú et corregeixi, sinó la supèrbia amb què els pseudocorrectors de Twitter actuen o solen actuar. Els que ens dedicam a la llengua, especialment al món de la correcció i la traducció, sabem que corregir no és una tasca fàcil i, sobretot, que cal fer-ho bé. I corregir bé implica detectar l’error, saber explicar-lo i ser capaç d’esmenar-lo. Igualment, com ja deia a l’article anterior, crec que corregir algú via Twitter equival a corregir algú al bar. Imagineu que, mentre preneu un cafè amb els amics un matí qualsevol, algú de la taula del costat us diu: “dispensi, però és que heu dit bueno pues, i no són expressions normatives”. No seria una situació estranya? I és clar que la gent no vol que la corregeixin, especialment quan qui corregeix ho fa amb una actitud altiva innecessària, sobretot perquè no conec ningú que no s’equivoqui de tant en tant, fins i tot els correctors, els de veritat i els de Twitter.

Record que fa un any, mentre llegia un llibre sobre correcció i edició de textos en castellà, vaig detectar-hi alguns errors (gramaticals i ortotipogràfics) i em va fer gràcia perquè, precisament, el llibre versava sobre aquest tema. Òbviament no vaig escriure a l’editorial o als autors per fer-los la correcció, primer, perquè no tenc cap dubte que els mateixos autors els hauran detectat i esmenat i, segon, perquè seria un exercici de pedanteria innecessari. En el món els errors són freqüents, de fet, fins i tot un bon metge pot emetre un diagnòstic erroni en qualque moment de la seva carrera (i ho fan, de fet).

Tot això em fa pensar, doncs, en la tasca dels correctors, que pot semblar senzilla però que presenta problemes diversos —potser és per això que ara en diuen assessors—. D’entrada, podem destacar l’actitud d’alguns autors (o traductors) que no veuen gaire bé que algú els revisi la feina, sobretot si són textos literaris. També existeix el problema dels terminis, que generalment són ajustadíssims —però, ep!, l’editor vol que sigui un treball impecable— i, finalment, hi ha el tema de les errates i la flagel·lació (més aviat autoflagel·lació), perquè no sabem ben bé què ocorre, però on menys ho esperes trobes (o troben) una errata. Això darrer, però, tot i que no s’acaba de superar mai, amb el temps ho assumeixes amb resignació —o això m’han dit—, quan t’adones que la feina de corrector (d’editor i traductor) té això, que de vegades també et pots equivocar —tot i que, si t’equivoques sovint, potser és que no és la teva professió.

Així i tot, com en totes les professions, hi ha professionals que són bons i n’hi ha que no ho són tant (i molts que han desenvolupat algunes manies personals). Malgrat tot, durant el poc temps que duc en aquest àmbit he après que la correcció és un ofici que requereix persistència, aprenentatge continu i, sobretot, humilitat, tres aptituds (i actituds) que aprens quan formes part del món de la correcció, l’edició o la traducció. Potser, doncs, el que cal a Twitter (i al món) és això, humilitat i, per descomptat, respecte.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació