Per què Carme Junyent?

La Plataforma per la Llengua ha convocat enguany la segona edició del Premi Martí Gasull. Com ja va fer l’any passat Núvol, presentem de nou els nostres possibles candidats a optar al guardó.

Si bé als mitjans de comunicació s’ha fet sobretot coneguda per la seva oposició a l’ús del desdoblament en un intent de visibilitzar les dones, Carme Junyent és una filòloga de batalla, de caràcter rebel, que creu que és necessari lluitar a favor de la recuperació i supervivència de totes les llengües, així com combatre els prejudicis polítics que s’interposen en la qüestió lingüística. Una dona de conviccions, vaja. Es va llicenciar en filologia romànica a la Universitat de Barcelona i va decidir aprofundir en l’estudi de les llengües africanes. Va fundar el GELA (Grup d’Estudi de les Llengües Amenaçades) amb l’objectiu de facilitar l’estudi de les llengües amenaçades. Des de sempre va tenir clar que volia treballar a la UB, que volia dedicar-se a l’africanisme i que ho volia fer en català. Tal com ella mateixa afirma, “m’interessen les llengües i, per això, em preocupa veure com s’està reduint el patrimoni lingüístic de la humanitat; només amb cinc-cents anys, el nombre de llengües existents ja s’ha reduït fins a la meitat”.

La substitució lingüística propicia la mort de les llengües —les llengües moren quan es deixen de parlar—, i aquest fenomen pot arribar a afectar-ne, en uns anys, el 95%. Per què? Actualment més d’un 10% de les llengües compta només amb els últims parlants (última fase), el 40% s’estan deixant de transmetre (fase de decadència) i un 40% es troba en fase de bilingüització. El català pertany a aquest grup, i, per a Junyent, “no té el futur assegurat”: “Quan dius això”, afirmava en una entrevista a Vilaweb, “et poden contestar que l’any 2100 encara es parlarà català. Però em refereixo a un procés que de moment es va complint d’una manera inexorable segons les previsions”. “Si ho fem bé això pot canviar”. És més, “si som capaços de reconèixer que s’han de ressituar les llengües, el català inclòs, podem tenir esperança”.

De fet, tal com em feia veure un dia que la vaig entrevistar, de les primeres coses que el GELA es va adonar “és que estàvem tractant aquelles persones com no volem que ens tractin a nosaltres: se’ls suposava la llengua oficial del seu país i ningú es preguntava si parlaven altres llengües”. La lluita de Junyent és, per tant, la lluita a favor de totes les llengües. Potser per això creu que el concepte de llengua oficial és un concepte que no serveix per res —només per fer mal, declara obertament en l’entrevista que Andreu Barnils li va fer a Vilaweb—. Potser per això li sembla que l’escola a Catalunya hauria de funcionar en català perquè és la cosa més normal del món, i que no s’ensenyés cap llengua de manera obligatòria, sinó que cadascú aprengués les que volgués. Junyent és revolucionària, perquè s’aparta de les teories de la lingüística clàssica —que, tal com ella mateixa diu, no són res més que això, teories—, i proposa, per combatre els prejudicis lingüístics, oferir una bona formació a favor de la diversitat lingüística. L’activisme lingüístic de Carme Junyent no és exclusiu, sinó inclusiu: hi cabem tots. Heus aquí la seva gran virtut, aquella que la fa mereixedora d’un premi a favor de la defensa de la llengua com ho és el premi Martí Gasull.