Pau Vidal: “El català del segle XXII no tindrà pronoms febles”

Pau Vidal va néixer l’any 1967 i va estudiar Filologia catalana a la Universitat Autònoma de Barcelona, on es va llicenciar el 1990. Destaca com a escriptor amb obres com Homeless (premi Documenta 2002) o Fronts oberts (2012), però el seu camp de treball és la llengua. No és estrany, doncs, que hagi publicat El bilingüisme mata (2015) o, més recentment, Corregir mata (2020). Algunes persones el coneixem per la seva tasca com a traductor —podem dir que és un dels traductors més rellevants de l’italià—, però ell s’estima més definir-se com a “filòleg recreatiu”, ja que té moltes dèries, tot i que no n’ha aprofundit en cap de concreta. Es defineix com “una mena de tastaolletes”, amb un fort esperit autodidacte. De fet, després de la llicenciatura, s’ha autoformat en àmbits com la correcció i la sociolingüística, la qual cosa demostra la seva inquietud per la llengua, però també per la literatura.

Entre les seves activitats habituals, cal destacar-ne l’activisme per les xarxes, especialment per Twitter, sempre immers en discussions (en sentit positiu) i debats sobre llengua. I aquest gran activisme, juntament amb la tasca divulgadora que desenvolupa des de diferents mitjans, com VilaWeb, Núvol o l’AMIC, li ha permès de congriar-se seguidors, però també detractors, alguns dels quals el consideren un espanyolot, catanyolasso i, per descomptat, un light, en relació amb la polèmica sobre el model de llengua dur o tou. Ell es defineix com “el més light dels heavies i el més heavy dels lights”, en la mesura que defensa un model de llengua propi, allunyat dels castellanismes i, per tant, del denominat catanyol —que també ha criticat fortament, amb obres com El catanyol es cura (2012), juntament amb el burocratès, una mena de subestàndard inventat per l’Administració i els mitjans—. Si hagués de triar entre la colla dels lights (Pericay, Toutain, etc.) i la dels heavies (Cabanes, Murgades, etc.), ho faria amb matisos: òbviament, “des del punt de vista ideològic, som al costat dels patriotes”, és a dir, els durs; en canvi, considera que “entre el purisme més repatani i la castellanització absurda del català del carrer hi ha una tercera via que passa per no desdenyar sistemàticament la realitat lingüística del moment”. Tanmateix, creu que avui dia el model heavy no és visible enlloc, ni tan sols a VilaWeb, en què s’hi fa molt bona feina, “tot i que de vegades opten per solucions una mica artificioses”.

“És més efectiu llegir que no ser corregit”

En canvi, a les xarxes socials, “veritable santuari del morrofortisme”, sí que és freqüent trobar-se amb “il·luminats que van corregint a tort i a dret sense saber-ne (o sense saber-ne prou), cosa que és molt perillosa perquè crea inseguretat. El parlant insegur, que dubta contínuament del seu idiolecte, per no espifiar-la vol ordres clares: això sí, això no. Es refugia en la hipernormativitat, i això té com a efecte secundari el fet d’estroncar la creativitat”. Així, insisteix que “si a tu et diuen que el mot d’argot castellà rajar, en el sentit de ‘criticar públicament algú’, es diu malparlar o bescantar, tal com fa el purisme obtús (errat, perquè el nivell de formalitat no es correspon), i descartes possibilitats com per exemple escorxar, espellotar o trinxar perquè et sonen massa locals, perdràs la possibilitat de fer, posem per cas, un derivat necessari com escorxada o trinxamenta. I això sí que és mortal per a la llengua viva d’avui”.

“Per això dic que corregir mata, perquè com a mètode pedagògic no funciona: els esmenats agraeixen molt les correccions, però continuen cometent les mateixes pífies. En bona part perquè sol ser un perfil de parlant amb poca intuïció lingüística.” En aquest sentit, l’autor defensa que és molt millor el mètode tradicional: la lectura. “Val més una bona novel·la (o un bon text teatral) que mil correccions.” Un segon perill, segons Vidal, és l’efecte crida: víctimes de correcció no sol·licitada es converteixen en botxins que es llancen a corregir a noves víctimes allò que han (mal)entès de les esmenes. El resultat és que les xarxes “vessen de mestretites castrant mil-i-una formes d’expressivitat popular, dialectalismes o transgressió genuïna, que és la saba que alimenta la llengua”. Entre aquests casos podem posar com a exemples “variants com allavontes per llavors, vine pacací per cap aquí o mem per vejam, i milers de variacions genuïnes que conformen l’enorme panòplia de la parla oral”. Contràriament, escampar “formes encarcarades i allunyades de la parla agreuja el sentiment de culpa de l’usuari”, perquè percep que no parla una llengua prou bona.

Malgrat tot això, Vidal és conscient que el codi es degrada dia a dia per culpa del contacte permanent amb el castellà i, en menor mesura, amb l’anglès, raó per la qual considera que, en cas que Catalunya esdevingui un estat propi, “el català ha de ser la llengua de vertebració nacional; no sé si oficial o no, perquè el concepte d’oficialitat en un món cada dia més multilingüe és poc efectiu (mira l’aranès!), però sí que sigui l’única llengua de vertebració”. Entre les moltes altres, “seria lògic que el castellà gaudís, durant un temps, d’un paper preeminent per mor dels vincles afectius i culturals de molts ciutadans, però equiparant-se progressivament a les supranacionals com l’anglès, l’àrab, el mandarí, etc.”.

“Tornar a la llengua del Tirant em faria molta gràcia, però lingüísticament seria una ucronia”

Sobre la no tan nova gramàtica de l’Institut, el filòleg recreatiu considera que “la Secció Filològica ha acomplert un desplaçament de pèndol impensable fa trenta anys, fins al punt de passar-se una mica de frenada en alguns casos”. Tot i així, defensa que la nova gramàtica és una aposta valenta perquè ha aconseguit superar el binomi correcte/incorrecte, “una postura que, a poc a poc, esdevindrà majoritària arreu del món, perquè la prescripció cada cop tindrà menys pes, incidirà menys”. D’aquesta manera, Vidal no considera operatiu el concepte de restituir la llengua: “A mi també em faria molta gràcia tornar a la llengua del Tirant, prèvia a la castellanització, però seria una ucronia”, per això reivindica que és millor promoure un model que s’adeqüi al món d’avui: “Si restituir la llengua vol dir demanar-li al parlant que faci l’esforç de reintroduir mots en desús com cinyell en comptes de cinturó, no val la pena: és una derrota anunciada. Ho pots fer amb uns quants (bústia, segell, vorera) però amb mig diccionari no. Si associes parla a esforç i penitència et quedaràs sense parròquia”. 

Però això no és tampoc cap defensa en favor de l’adopció acrítica del contínuum de castellanismes que ens ofeguen: el parlant ha d’aprendre (“joiosament”), continua Vidal, que la llengua ofereix un repertori molt ampli i que com més fons d’armari tinguis, millor: “No et vesteixes igual per anar a bateig que per a fer esport: cal saber quina peça toca en cada activitat”. És important, doncs, “desdogmatitzar la llengua” i espolsar-se de sobre la idea del bon català monolític, perquè “hi ha un bon català per a cada circumstància”.

En línia amb això, entén que l’èxit de Fabra “es va deure, en bona mesura, a haver sabut respondre a les necessitats d’aquell moment; un segle després, el món ha canviat molt i, si el català arriba al segle XXII, ens hem de mentalitzar que serà molt diferent del d’ara. A molts no ens agradarà, però serà així: no tindrà pronoms febles, ni essa sonora, potser ni tan sols vocal neutra… I amb el lèxic, igual”. Tot i així, considera que si volem que aquesta enorme massa de gent vinguda de tot arreu s’incorpori a la catalanofonia, que efectivament és el que volem, serà al preu de profundes modificacions en la fesomia del codi. “No hi ha tutia: si no s’hi incorporen, la llengua es perdrà; si s’hi incorporen, se n’alterarà l’aspecte. És com el que va passar amb l’espanyol a l’Argentina: milions d’emigrants de llengües itàliques el van alterar profundament. Aquí passarà el mateix, és inevitable.”

“El català del segle XXII no tindrà essa sonora ni vocal neutra”

Això no vol dir que no sigui necessari prescriure: “No ho podem deixar tot a l’atzar, és clar, però la norma s’anirà flexibilitzant tota sola, perquè la pressió antinormativa, aquí i a tot arreu del món, és un valor en alça”. Un clar exemple de com es qüestiona la norma, fins i tot quan es tracta d’un aspecte estructural del sistema, el trobem amb el denominat femení genèric, que demostra que “la llengua és un element de combat on també es lliura la pugna pel poder”: hi ha qui creu que es pot modificar la llengua des de la ideologia, malgrat que això no modifica la realitat, ans al contrari, funciona a la inversa, “els canvis lingüístics són conseqüència de transformacions de la societat”. El llenguatge de gènere és una manifestació del canvi de paradigma cultural: “El saber ja no va de dalt a baix (el mestre ensenya al deixeble), sinó que circula en horitzontal”. Totes les opinions compten igual. I així, en llengua, “els llecs entren a la sala d’operacions i arrabassen el bisturí als metges tot acusant-los de conservadors. Per això els textos redactats amb desdoblament o femení genèric tenen un cert aspecte de Frankenstein”.

No ens ha de sobtar, doncs, que en matèria lingüística tothom s’hi posi; és un fet estretament vinculat a la identitat, especialment als territoris de parla catalana, “on la identitat frustrada ha estat substituïda per la llengua: som un país de llengua ferits”. No hem d’oblidar que la catalanitat no existeix sense el català. “Abans de la correcció política ens descrivíem com a catalans (qui parlava la l’idioma del país) i castellans (qui no el parlava); ara ho hem substituït per sengles eufemismes, catalanoparlants i castellanoparlants, per no haver d’afrontar el debat de qui és i qui no és català.”

“Espanya és un Estat lingüicida perquè és un projecte exclusivament castellà”

Aquest lligam entre llengua i identitat està estretament lligat a l’odi que l’espanyolisme professa envers la nostra mera existència: “Espanya és un Estat lingüicida perquè és un projecte que només preveu l’existència d’una cultura i una identitat, la castellana. I no se n’amaga gota. De fet, ells són més políticament incorrectes que, per exemple, els italians, que si més no fan veure que es preocupen per la diversitat cultural”. Per aquest motiu hi ha tants de ciutadans que viuen a Catalunya, i que no han tingut ni tenen cap interès a aprendre la llengua del país: “Es reconeixen exclusivament en la identitat espanyola i això implica no assumir cap dels símbols de la catalanitat: ni la bandera, ni l’himne, ni la selecció de futbol, ni res. I, per descomptat, tampoc la llengua. Per això, de la mateixa manera que a mi em fa angúnia que m’etiquetin d’espanyol, perquè no m’hi reconec, entenc que aquesta gent (i no estem parlant de pocs, precisament) no se sentin inclosos en l’etiqueta de catalans”.

Finalment, Vidal es mostra preocupat per la manca de consciència lingüística dels parlants, que va en augment. En part per la por al conflicte, heretada, que els fa refugiar-se en la seguretat de la llengua no marcada, la que no porta problemes; i en part perquè el món globalitzat i les noves formes de comunicació multipliquen la necessitat de llengües franques, que no estan marcades: “El nombre d’interlocutors que tenim o que podem tenir ha crescut exponencialment, però la immensa majoria no sabem ni qui són i, per tant, el refugi de la llengua franca es fa cada cop més necessari. La del món, ara com ara, és l’anglès; la dels catalans, el castellà”.

Si a tot això hi sumem la manca de referents que hem patit (i patim) des de fa estona, el resultat és l’abandó progressiu de la llengua, especialment entre el públic adolescent. Cal fer feina i ser conscients que el camí és llarg, però això no ens ha d’espantar, sinó fer-nos més forts i valents: el futur del català és (encara) en les nostres mans.

Articles com aquest són possibles gràcies a la vostra ajuda, que permet que Núvol continuï endavant i ofereixi continguts de qualitat. Si voleu contribuir a l’existència del diari digital de cultura en català, podeu subscriure-us aquí i ajudar-nos a superar la inestabilitat que genera l’actual crisi del coronavirus.