Parlem-ne: ¿“flors i violes” o “tururut violes”?

Als bessons Rafecas Ruiz, Jaume i Ricard

Avui la meva filla ha fet un comentari ben pertinent sobre el refranyer català. Diu que li agradaria refrescar-lo, tenir-lo més present.

Ens portem gairebé trenta anys de diferència, la Cesca i jo. En aquests tres decennis, la llengua s’ha aprimat molt. No diria, exactament, que ha perdut bous i esquelles, però poc se n’hi falta. Quan una llengua conviu amb una altra de molt més forta, com és el cas de la nostra respecte a la castellana, la forta tendeix a imposar-se damunt la més feble, si no a esclafar-la del tot. Nosaltres, ¿què hem donat, al castellà? La nostra aportació lèxica, més aviat migrada, es podria comptar amb els dits d’una mà. Ara recordo els substantius bou (que fa referència a una manera de pescar: vegeu la poesia de Barral), allioli (que ells, per descomptat, escriuen i pronuncien alioli) i capicua. Fent una cerca ràpida per Internet, veig que n’hi ha unes quantes més: bord, per exemple, que es converteix en borde… Qui ho havia de dir, ¿oi? N’hi ha per llogar-hi cadires! I hi ha, també, enyorar, que en castellà dona añorar (per a això, val la pena consultar la novel·la La ignorància, de Milan Kundera). I, encara, feina, que en l’idioma de Cervantes esdevé faena. Queda anotat. Per acabar-ho d’adobar, hi ha també la influència de l’anglès. A cada bugada perdem un llençol (parlant de bugades: ara la canalla entén molt millor el verb gossip que no l’expressió fer safareig, que deuen trobar una manera de dir antiga i incomprensible com una llatinada. Cagada l’hemus!). Però cal persistir, esclar. No donar el nostre braç a tòrcer —aquesta no crec pas que sigui una expressió genuïnament catalana.

No vull, però, fer el ploricó. Estimo molt la meva llengua, i no soc, ni de bon tros, de la mena dels (més) pessimistes quant al futur d’aquesta manera nostra d’enraonar (i, sovint, de fer passar amb raons). Sempre plou sobre mullat, diuen els catastrofistes, tot fent cara de pomes agres (que, a València, no és de pomes, sinó de prunes agres), aquells mateixos que, a més, barren el pas o tallen les ales a qualsevol paraula que no tingui arrels fondes en el sòl medieval. Aneu a pastar fang, els diria, tot dibuixant amb el dit del cor de la mà dreta un signe lleig com un dimoni. O, per burxar-los encara més, els endinyaria: Caps de cony, aneu a fregir espàrrecs! I llavors, com impulsats per una molla nerviosa —ja et conec, herbeta, que et dius marduix—, saltarien, enfellonits, irats, enfurits: “Anar a fregir espàrrecs no és català!”. Ho postil·larien amb un dit alçat, amonestador (i és que aquesta mena de gent no suggereix ni comenta: només postil·la). Ja ho sé, els respondria jo, abans d’engegar-los a dida —que em sembla, en aquest cas, una opció tan vàlida com la de cantar-los les quaranta— i de dir-los —prou que se n’haurien fet mereixedors!— el nom del porc.

Ara que surt el nom del porc, fa poc, en una classe de primer de batxillerat, vaig fer servir aquesta expressió. No sé a qui o a què em referia, però tots els alumnes, del primer a l’últim, hi van fer uns ulls com unes taronges. Jo no m’ho sabia acabar, allò: “¿De debò que no heu sentit mai aquesta expressió?”. “No, Jordi, no l’hem escoltat mai”, em va dir una mossa de les més espavilades, viva com una centella. “Deu ser una cosa com molt de vells, ¿no? Vull dir, de quan tu eres jove…” (pam). I una altra noia, que és el cul d’en Jaumet i carn i ungla amb una altra —o, en alguns moments, cul i merda— que també és, al seu torn, un argent viu, va retopar: “És que nosaltres parlem normal, Jordi. No com tu” (pam, pam). Vaig quedar planxat, però resignat. Les velles expressions avui han perdut pistonada. I, tanmateix, jo els en faig conèixer algunes, perquè penso que tota pedra fa paret. Al capdavall, quan entenen el significat d’un refrany, somriuen. Ei, que no vol pas dir que el rebin com l’aigua de maig, tampoc no és això. Ara, no el deixen caure del tot com aigua en cistella. En general, reaccionen bé. No tots, esclar. Hi ha un noi que de vegades sembla que no hi sigui tot i que, quan hi és, hi és molt —però molt, eh— refractari, a tot això del refranyer nostrat. A aquest no el pots enganxar per enlloc (o, si més no, jo no en sé). És com picar ferro fred: la seva sensibilitat es focalitza —suposo que és com ho diria ell— en els cotxes de Fórmula 1, en les curses, en els boxs, en les escuderies i tota la pesca, tot això, espès i menut. En aquest camp sí que veus que tot li va sobre rodes. Ara, si algú li toca el seu pilot predilecte, en Dovizioso (tocar algú que es diu així deu ser com temptar el dimoni en persona), aleshores aquest xicot es fot com una moto. En canvi, tot això de la llengua i la literatura li fa venir basques. Com resolia el meu padrí: “Ja pots xiular, si l’ase no vol beure!”, que vol dir que ja t’hi pots escarrassar de valent si el que tens davant passa de tu com de la merda (aquesta expressió sí que la coneixen tots i totes, o, si més no, tots i totes són capaços d’interpretar-la rectament). 

Vaig fent tombs i retombs, ho sé, però ja reprenc el fil: a ma filla n’hi he dit unes quantes que estimo especialment, de dites. Per exemple, per donar a entendre que una persona, ja vella, desvarieja, podem dir que no en tira cap a la borrassa. Aquesta, per descomptat, demana explanació: la borrassa és aquella mena de manta gran que es posa a terra, a la soca dels olivers, per aplegar-ne les olives. El pagès ja es cuida prou —fa mans i mànigues, ¿oi?— perquè la borrassa cobreixi tot el redol de l’arbre. És gairebé impossible que cap oliva en caigui fora. És una manera de dir ben gràfica! Recordeu l’altra, més popular: anar a mal borràs, equivalent d’anar el carro pel pedregar. Doncs, tal dit, tal fet… (i no pas tres quarts del mateix, que, encara que no ho sembli, és expressió castellana). Doncs bé, la de la borrassa és sinònima, ves per on, de fer catúfols o de no tocar quarts ni hores. Mare de Déu, no en voldria sentir d’altra! No ens podem fer grans: cassola vella, bony o forat (tot i que, trenquem una llança pels vells, o pels que ho són encara més que nosaltres: sens dubte, gallina vella fa bon caldo). Comences parlant amb dites i refranys, i sembla que no tinguis aturador. Però això passa perquè ja tenim una edat. Cullera, tothom en té una, d’edat, ves! Si no, és que fa malves o que encara no ha vist la llum, ¿no fa? ¿Sabeu, per cert, quin dia em vaig empipar com una mona? Aquell en què un alumne em va deixar anar: “¿Això deu ser de la teva època, no, Jordi?”, a la qual cosa vaig respondre que la meva època és i serà sempre tota aquella —de la més tendra edat a la més corrugada i exsangüe— en què encara no m’hagin colgat al clot (que no ho voldré, jo. Jo el que vull és que em cremin. Ai, la vida! Passa ràpid com fum de formatjades i no sol deixar res per verd!). Ara que dic clot: ¿sabeu que el cognom del nostre més insigne poeta vol dir, també, això? Carner, afirma el diccionari, significa ‘vas sepulcral’, ai las!

Vaig recollint, que el relat es fa més llarg que un dia sense pa i, segons com el continuï, podria acabar com el ball de Torrent, que diuen a l’Horta. Per cert, ¿sabeu que sempre m’ha cridat molt l’atenció que en català ensinistrem els animals i en castellà, en canvi,  los adiestren? (en Bastardas hi feia referència en un dels seus llibres). ¿Que és que som més d’esquerres, els catalans? I ca! (que no és sinònim d’un hipotètic i gos, sinó de ‘de cap manera’). Ah, i també sempre m’ha fet estrany que la mare del ous d’una qüestió sigui, en l’idioma de Góngora, la madre del cordero. ¿Quin be?, ¿el negre amb potes rosses? ¿I quins ous? ¿Els que posem tots a la mateixa cistella? Deixem-ho en aquest punt, que és tard i vol ploure. Ah, i pel que fa a la Covid-19, si em pregunteu si ens en sortirem, jo us respondré: “¿Semblava que hi teníem la mà trencada, oi, en aquesta mena de crisis? Doncs ara li fan el mànec!, que diria mon pare, que és com dir, si fa o no fa, que el més calent és a l’aigüera”. La vulnerabilitat, com hi ha món!, se’ns ha convertit en el nostre pa de cada dia. Però és que, en això, tan nou, de la pandèmia, ¿qui podia preveure que tots, del primer a l’últim, no hi faríem un pa com unes hòsties? Des de les celles poblades d’en Simón i la seva veu cavernosa a les galtones vermelles de la Vergés i l’aspecte de matalot d’en Buch, que sempre diu “el gobierno de España”, en castellà, perquè es deu considerar (pobre home!) un ésser superior… Sort, encara, de tots aquells que ara tothom anomena sanitaris (abans un sanitari era un vàter) i que són una benedicció de Déu o, potser més concretament, de la ciència.