Onze coses que no sabies de Pompeu Fabra

Pompeu Fabra, el meu pare (La Campana, 1991) és un llibre que aplega els records personals de Carola Fabra, la més gran de les seves tres filles. Un testimoni viu i únic de les vivències familiars i personals de Pompeu Fabra, des de l’admiració que sent la filla per la figura del seu pare, amb tota la suggestió directa del llenguatge parlat, i que Rosa Maria Piñol va recollir en aquest volum (sense pretensions de ser un text memorialístic ni una biografia). Es vol mostrar, per tant, un vessant més personal i privat del mestre −una visió en bona part inèdita de les seves facetes menys conegudes−, que complementa la del gran gramàtic de la llengua i intel·lectual conegut per tothom, autor del Diccionari general de la llengua catalana i membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans. És també el testimoni d’un temps i de molts dels personatges de la Catalunya cultural i política amb qui va Fabra va relacionar-se. Enguany el recordarem de manera especial amb la celebració de l’Any Pompeu Fabra.

Era molt llaminer

Explica Carola Fabra en diferents moments d’aquesta narració que el seu pare era molt llaminer; li agradaven amb delit els dolços. Una anècdota divertida és la del dia que va menjar-se ell sol una barra de torró de Xixona sencera al Casino de Badalona, ciutat en la qual va residir des de l’any 1912. “No era que mengés molt, però per prendre pastís sempre estava a punt”, comenta la seva filla. Era també un home d’horaris i molt metòdic, que valorava la puntualitat a taula. Un altre moment que exemplifica aquesta fal·lera pels pastissos és la del dia que van convidar-lo a un sopar només a base de dolç. A les postres l’altre “contrincant” va rendir-se i Fabra va continuar menjant, fins i tot va prendre un licor dolç per acabar.

Treballava al tramvia

Pompeu Fabra sempre anava amb tramvia, no li agradava desplaçar-se amb tren i tampoc amb cotxe. Només durant els últims anys de la seva vida, quan el van fer catedràtic de català, va tenir cotxe oficial. Ell deia que s’hi vivia, en el tramvia, que es distreia. Aprofitava que el trajecte era llarg per redactar o bé treballar en temes de l’Institut. Quan no tenia massa feina, li agradava conversar amb els tramviaires. Podria haver optat per un altre mitjà de transport més ràpid, però aquest era el seu predilecte.

Va tenir una minyona comunista

Un bon dia la minyona de casa dels Fabra va presentar-se amb un mocador vermell al coll: s’havia fet comunista. Quan Pompeu Fabra va veure-ho, va decidir que a partir d’ara a casa, davant la seva presència, es parlaria de comunisme: “Aneu amb compte amb aquesta noia; a partir d’ara aquí s’ha de parlar només de comunisme i d’aquesta gent”. Ni Fabra ni la seva família van ser simpatitzants, només ho feien veure. Aquest fet, però, va salvar-los la vida més endavant, ja que una nit van matar els fabricants del seu carrer, en canvi, no van entrar a casa dels Fabra perquè la minyona va protegir-los dient que “eren dels seus perquè a taula parlaven del comunisme amb entusiasme. Finalment, van acomiadar-la.

No suportava els renecs

Fabra és descrit com una persona que no acostuma a enfadar-se gairebé mai i que evita en tot moment la confrontació amb els altres. Tanmateix, una cosa que no suportava eren els renecs −deia que empobrien l’idioma i que si en una conversa hi ha un individu que va dient paraulotes, és que no sap què ha de dir− com tampoc les queixes i la gent set-ciències. Precisament, un dels seus amics més íntims, Josep Maria de Sagarra (amb qui va compartir moltes vivències i inquietuds), era una de les persones que més renecs deia. Aleshores, Fabra li deia: “Sembla mentida que sigueu noble per tots quatre costats, per la banda del pare i per la banda de la mare, i que digueu aquests renecs”, i en Sagarra responia: “Què voleu que us digui, Fabra; de vegades, un “cony” ben col·locat soluciona moltes coses!”.

La biblioteca cremada al mig del carrer

Fabra tenia la seva biblioteca al segon pis de la casa de Badalona, zona en què podia gaudir de més silenci i tranquil·litat. Quan van exiliar-se van haver d’abandonar tots els llibres allà. Mesos més tard van entrar-hi i un general cridava “¡Abajo la inteligencia!”, mentre tirava tots els llibres i les prestatgeries de la llibreria des del balcó. Quan ho van tenir tot daltabaix, van cremar-ho al mig del carrer. S’explica que després els veïns van entrar i van plorar de la ràbia i la impotència que suposava haver presenciat un episodi com aquell, en què van veure cremar davant seu aquella gran quantitat de llibres…

Hospitalari i obert

Pompeu Fabra també parlava amb la gent obrera. Dos dies a la setmana visitava un pescador, popularment conegut com en “Xarxes”, per aprendre el nom dels estris de pesca. També anava a veure un pagès, a Sant Fost de Campsentelles, per conèixer el nom de les eines de la terra. Com que sabia tants idiomes −català, castellà, anglès, francès, romanès− Carola Fabra assegura que per casa seva, quan hi havia congressos, havien passat tots els filòlegs d’Europa. El plat que acostumaven a oferir-los era el rap a la marinera. Fabra no cuinava mai, però li agradava menjar, era tot un gourmet.

Les tertúlies amb la penya de l’Ateneu

Abans de la guerra Fabra freqüentava les tertúlies a l’Ateneu, a l’època de “L’Avenç”. Allà es trobava amb en Sagarra, en Francesc Pujols, en Bofill i Mates, en Bofill i Ferro, en Moraguetes. Carola també l’havia acompanyat alguna vegada, quan el seu pare li deia: “Vine a buscar-me a l’Ateneu, que riuràs una estona!”. La tertúlia sempre començava de la següent manera: arribava en Sagarra, dedicava un quart d’hora a totes les xafarderies de la setmana: senyores i amants de Barcelona, amants i senyores, ja que coneixia la gent aristocràtica de tot Barcelona. Quan havia acabat, començava la tertúlia general, en què es parlava de tot.

Els anys a Prada

La família va residir a Prada de Conflent durant deu anys aproximadament, fins al 1948, en què Fabra va morir. Allà també hi vivien els Alavedra, els Guarro, en Francesc Pujols, en Moraguetes i molts altres; era també terra catalana. A Prada s’ho van passar bé, “no menjàvem, però rèiem”, comenta Carola Fabra. En aquell moment el mestre va rebre l’import d’un premi que donava el govern francès als savis d’Europa, una quantitat important que va permetre’ls-hi viure durant un temps. Durant aquells anys a Prada Fabra treballava en l’ampliació del Diccionari.

Un tipus “anglesat”

Alguns havien comparat Fabra amb el personatge de Sherlock Holmes, ja que a més de fumar a pipa, s’avenia molt amb els anglesos, “era molt anglesat”, diu la seva filla Carola. Va fer algunes estades a Anglaterra per feina abans de casar-se, s’hi estava un mes o dos i després tornava. Allà va conèixer a Bernard Shaw i van fer-se amics. Les darreres vegades que anava de visita s’allotjava a casa seva, i compartien tertúlies amb escriptors i intel·lectuals anglesos, lords i marquesos.

Un gran excursionista

Pompeu Fabra va ser un gran aficionat de l’excursionisme (va ser soci del Centre Excursionista i va ingressar-hi poc després de ser fundat). “Em penso que he recorregut Catalunya tot sol”, deia. De més gran li agradava anar de càmping quinze dies a l’agost. Com que la dona i les seves filles preferien no acompanyar-lo, hi anava amb Pere Arnalot (deixeble i col·laborador seu) i amb amics com Josep M. de Casacuberta o en Nicolau d’Olwer.

Conseller a l’exili

Fabra va formar part d’un govern català a l’exili, quan en Josep Irla era president (1940–1954). No parlava gaire de les ocupacions del càrrec ni de les activitats polítiques que se’n derivaven. Carola constata que no hi anava massa de gust, a les reunions, i que segurament ho feia perquè se sentia amb l’obligació moral d’anar-hi. Quan hi havia consell anava de Prada a París amb tren i, a vegades, s’hi estava set o vuit dies. Així doncs, malgrat no interessar-se gaire per la política, durant els últims anys, i segurament condicionat per les circumstàncies, va involucrar-s’hi.

Pompeu Fabra va ser un home discret i alegre; deia que “no concebia la persona sense sentit de l’humor”. Era aficionat a la música clàssica i a l’art, fumava a pipa i escrivia sempre a mà, i no va deixar-se enlluernar per les pessetes ni la política. Va morir el dia de Nadal de l’any 1948. Abans li havien fet un homenatge a Prada amb motiu dels vuitanta anys en el qual van assistir intel·lectuals de tot arreu de França, molts d’ells exiliats, i també gent del govern. En el seu enterrament sonava música de Bach interpretada per Pau Casals.