Oda als meus catalans d’adopció

Avui vull posar en valor l’actitud i comportament dels catalans que em van acollir lingüísticament, ara fa 11 anys i en endavant. Sovint posem el focus en l’aprenent, en la seva disposició a aprendre la llengua i en el seu convenciment a fer-la servir. És clau, no em malinterpreteu. En última instància, tot acaba depenent de l’aprenent. Però ara que hem situat sobre la taula el debat del manteniment de la llengua, de la insubmissió lingüística i el fer-se valdre a un mateix com a catalanoparlant, vull explicar-vos en què es materialitzen aquestes conductes i quina relació directa tenen amb què n’acabi fent l’aprenent, de la llengua. 

Vull agrair al Joan que, des del principi, no tingués cap dubte que si volia formar part de la seva vida havia de conèixer la seva llengua, igual que ell coneixia la meva. Que no li passés pel cap que, encara que tinguéssim la meva en comú, la seva pogués quedar en segon terme. Que m’insistís en la necessitat d’aprendre català, també normativament i no només oral, des de ben al principi, per evitar mandres, distorsions i contaminacions. Que passés per davant meu les seves àvies i el seu dret a no haver de canviar de llengua davant d’una forastera que havia decidit lliurement venir a festejar amb son net a un altre país. Vull agrair-li la paciència en haver-me d’explicar que el valencià i el català eren la mateixa llengua, ajudant-me a trencar amb dogmes castellans. I fer-ho de la manera més socràtica possible. “Per què creus que són llengües diferents?”, em deia. I jo, que si alguna cosa em prenc seriosament és argumentar, havent-ne de fer càbales que no m’acabaven de fer el pes. Va ser un exercici d’aquells com quan aprens qualsevol llengua i et fan anar a favor o en contra d’un argument, d’un tema que sovint te la rebufa, sense tenir en compte la teva apreciació personal. Finalment, em vaig acabar adonant que allò que pensava no tenia ni cap ni peus, i dins meu va esclatar una revolució que els moderns en dirien desconstrucció, un atac frontal als fonaments de la meva formació ciutadana. Un pas més en l’aprenentatge de pensar per mi mateixa.  

Dono gràcies, també, a tota la seva família, que es va convertir en la meva, que, malgrat els “si no em costa gens parlar en castellà” i “així el practico, que el tinc rovellat” inicials, de seguida van entendre que el millor favor que em podien fer era parlar-me sempre en català, a poder ser sent-ne 20 a taula, amb no menys de tres converses creuades i a uns decibels al límit de la normativa. Aquells moments de no entendre res i haver-me de conformar amb la conversa que tenia més a la vora, aquella frustració de pensar que potser les altres converses eren més interessants i la necessitat imperiosa de dir-hi la meva, egòlatra de la paraula com soc, em van fer espavilar molt ràpidament. També vull agrair-los la paciència quan em començava a deixar anar i les meves intervencions eren més llargues que les de Fidel Castro, amb la diferència que sovint no hi deia res revolucionari. 

També estic en deute amb el David i l’Anna per actuar amb tanta naturalitat el dia que, de cop i volta, i un any després d’haver-nos conegut, sense previ avís van passar a sentir-me parlar català. Avui és el dia i començaré amb vosaltres, un sopar de Festa Major. I l’Anna només va esbossar mig somriure a l’inici de la meva primera frase i ja està, a partir d’aleshores, com si ens haguéssim conegut en català. Res del discurset tediós i fal·laç de “ai, com que l’he conegut en una llengua, ara no puc passar a relacionar-m’hi en una altra”. 

Gracies, també, a tots aquells botiguers, metges, o qualsevol altre amb funcions d’atenció al públic que, malgrat el primer impuls de parlar-me en castellà quan jo encara no parlava català o ho feia molt malament, em feien cas a la primera petició de que es mantinguessin en català. 

Abraçada especial a la meva professora del CNL de Manresa que va saber motivar-me prou en un escenari a priori poc atractiu. Jo, amb 19 o 20 anys, a un aula en què, tret d’un parell de persones, tothom superava els 50 anys i eren catalanoparlant que volien aprendre a escriure bé la seva llengua, amb uns tempos i motivacions molt diferents als meus. No negaré haver tingut moments de dir vols dir que he de venir dues tardes a la setmana al club del jubilat? Vols dir que no en tinc prou amb la meva capacitat autodidàctica? I aquí és on suposo que l’Àngela va veure necessari fer-me saber discretament que era la seva alumna estrella. No ho era, però ella m’ho feia sentir. Suposo que em va detectar superba de mena i va dir, a aquesta nena o li faig saber que és molt bona o marxarà. Doncs no sé si conscientment o no, però la vas encertar, Àngela. Sortia tota cofoia d’exàmens que havien de durar dues hores i mitja i jo acabava en menys d’una hora. 

I suposo que un cop arribats aquí, només em queda agrair a la resta de gent que m’he anat trobant pel camí, especialment als que no tracten la llengua com jo crec que ho haurien de fer, ja siguin aprenents o catalanoparlants de tota la vida. Són ells qui han fet que la llengua, per mi, s’hagi convertit en un camp de batalla. En una lluita política que em crec i em fa llevar cada matí. No totes les conviccions polítiques que un té neixen de l’experiència pròpia, però en aquest cas, per mi, és evident que la meva militància beu directament de la meva vida en els darrers 13 anys. I sí, en molt bona part, l’han ajudat a alimentar tots aquells que m’han acompanyat. Quan no canvio de llengua i practico la insubmissió lingüística penso en tots ells. Per mi és molt més fàcil; he hagut de deconstruir dogmes, però hi ha un de molt dur de què no he hagut de desempallegar-me: el creure que la meva identitat i el meu idioma eren, per sí mateixos, una falta d’educació i respecte cap als altres. Als que ho llegiu, prengueu-ne exemple, sigueu com van ser ells. Parleu en català i empodereu-vos d’una vegada. Que ja és trist que hagi de venir una madrilenya a fer-vos la feina, coi!