Em vaig comprometre a escriure l’article del GLiDi de juny i, com que no tenia idees, vaig demanar auxili als tuitaires. Descarto algunes propostes molt generals sobre el coneixement i el confinament perquè no crec que pugui aportar res de nou. També descarto les propostes sobre llengua catalana perquè no en soc experta. I no, no és falsa modèstia.
Sovint es confon la feina del filòleg amb la del lingüista. Quan intento explicar la diferència als meus alumnes, a part de fer-los veure que l’objectiu de cadascuna és diferent (entendre la llengua la filologia, entendre el llenguatge la lingüística), els poso exemples de les diferents actuacions dels uns i els altres. Aprofitant que una de les propostes és que parli dels possessius, utilitzo l’exemple per explicar-ho. En català tenim un sistema de possessius que fem servir per referir-nos a relacions molt diverses. “El meu llibre” pot ser, efectivament un llibre que és meu perquè l’he comprat, però també pot ser un llibre que he escrit. “La meva taula” pot ser una taula que és meva però també la taula on treballo. Ben segur que amb llibres i taules tenim una relació molt diferent de la que tenim amb els pares i les mares, però ells també són “el meu pare” i “la meva mare”. Però no sempre, perquè, a vegades també són “mon pare” i “ma pare” o “ton pare” i “ta mare”. Un filòleg dirà que aquestes darreres són formes arcaiques, o dialectals o pròpies de la llengua oral o el que sigui. Un lingüista, en canvi, es preguntarà, per què diem “ton germà” però no “ton llibre”, o diem “ta germana” però no “ta taula” i hem de comptar que sabrà que hi ha moltes llengües al món que tenen possessius diferents per a les possessions inherents o inalienables i per a les possessions alienables. Les possessions inalienables són aquelles que, generalment, no poden canviar de mans (el meu dit és meu encara que me l’amputin) i les alienables són les que poden canviar de propietari (el cotxe, la casa, la barca, la roba, les sabates…) i poden variar força entre cultures diferents. El lingüista també sabrà que, en aquest cas, les possessions inalienables més freqüents són les parts del cos i els termes de parentiu. Una explicació ben plausible, doncs, per als possessius (mon, ton, son, etc.) és que s’han conservat en els termes de parentiu perquè són relacions inalienables.
Ningú no pot aportar ni un sol exemple en què canviant la llengua s’hagi canviat la realitat. El que s’observa és que la llengua explica el món de maneres diferents.
També m’han demanat que parli del nombre atès que no vull parlar del gènere. I aquí faré una mica de trampa. La relació que s’estableix entre el singular i el plural és la mateixa que s’estableix entre el masculí i el femení. El singular i el masculí com a no marcats inclouen el plural i el femení respectivament. Ara que s’han posat de moda els gossos i les gosses, suposo que estem d’acord que si diem “El gos és un bon animal de companyia” ens referim a tots els gossos. Per això no diem “El gos i els gossos són bons animals de companyia” com sí que podríem dir “El gos i el gat són bons animals de companyia” perquè són animals diferents. Per això quan diem “Els autònoms i les autònomes” estem discriminant les dones perquè els atribuïm una categoria diferent. Entendríem un enunciat que comencés “La dona i les dones”? Doncs quan diem “Els ciutadans i les ciutadanes” si no és per fer èmfasi en les ciutadanes per algun motiu, estem considerant les dones com a diferents dels ciutadans. Era això, el que volíem?
Els que defensen la manipulació de la llengua per fer-la no sexista es basen (conscientment o no) en el determinisme lingüístic que postula que la llengua configura la realitat. Aquesta és la posició extrema de la hipòtesi Whorf segons la qual la llengua condiciona la nostra visió del món. Molt bonic i molt suggestiu tot plegat si no fos perquè ningú no ho ha demostrat. Ningú no pot aportar ni un sol exemple en què canviant la llengua s’hagi canviat la realitat. El que s’observa és que la llengua explica el món de maneres diferents, com ja han explicat en aquesta sèrie d’articles la Carla Ferrerós i el David Ginebra.
El que fan els transformadors és no escoltar la llengua i, per tant, no entendre-la. Un dels bàsics de la història del fanatisme.
El que fan els transformadors és no escoltar la llengua i, per tant, no entendre-la. Un dels bàsics de la història del fanatisme. Per no recórrer sempre als mateixos, estaria bé recordar que dictadors africans com ara el Dr. Banda o Sekou Touré van fer el mateix: (voler) canviar la llengua per canviar la realitat.
I en aquestes correlacions que es fan amb la llengua també hi ha la que postula que, a més biodiversitat, més diversitat lingüística. És una altra d’aquelles hipòtesi atractives que no ens prenem la molèstia de refutar. El fet és, però, que no és certa. D’entrada, un plantejament així ja nega la història dels pobles però és que a més la podem comprovar fàcilment. L’únic país realment monolingüe d’Europa en el sentit que només s’hi ha generat una llengua (que, a més, fins fa ben poc era considerada un dialecte del danès) és Islàndia. I crec que ningú no posa en dubte la gran biodiversitat d’aquell país. El país de l’Àsia on es parlen més llengües és l’Índia, però també a l’Índia s’hi concentren un gran nombre de les llengües més parlades del món: hindi-urdu, bengalí, panjabi estan entre les deu primeres, marathi, telugu i paixtu tenen més de cinquanta milions de parlants cadascuna; gujarati, bhojpuri, awadhi, malaialam, kannada, maithili, oriya i marwari en tenen més de trenta. Amb quines relacionem la diversitat, amb aquestes o amb les que tenen pocs centenars de parlants? Perquè la relació entre els nombres de parlants i la biodiversitat és ben diferent. En fi, els exemples i els contraexemples no s’acaben.
“Quan Coromines (sobre un terme de suposat origen àrab) escriu massa, alerta!”.
Val a dir que la majoria de propostes han estat sobre el futur del català, el català als mitjans audiovisuals, el català i les joves, etc. Algun dia hi tornaré. Però com que una proposta era que parlés de Joan Coromines, aprofitaré per tenir un record pel recentment traspassat Federico Corriente. Tothom sap que l’aportació de Joan Coromines a l’estudi de la llengua és monumental, això ningú no ho discutirà, però si hi ha un àmbit amb propostes força discutibles és el de totes aquelles llengües no indoeuropees. Hi ha molts termes que Coromines considera àrabs o “aràbics” que no ho són. Federico Corriente i el seu equip, del qual destaco Dolors Bramon i Pere Balañà, van fer una feina de neteja que ha estat molt il·luminadora. De la Dra. Bramon sempre recordo un consell que tots hauríem de tenir present: “Quan Coromines (sobre un terme de suposat origen àrab) escriu massa, alerta!”. I Pere Balañà ha identificat moltes etimologies amazigues especialment en la toponímia però també en el lèxic. Si Coromines era especialment cruel en les correccions, Corriente sempre va tenir unes maneres exquisides en les seves revisions a l’obra del mestre. No deixeu de llegir-lo mai, sempre s’hi aprenen coses.
Atès que, amb el confinament, sembla que Josep Pla ha estat un dels grans rellegits, li manllevo el títol Notes disperses. Gràcies a tots els que m’heu donat idees.