“Nosaltres som els purs, ells ens emmerden”

Aquest decasíl·lab de Joan Fuster (d’Ofici de difunt) m’ha vingut immediatament al cap després de llegir les dues missives que s’acaben d’enviar Joan Sellent i Narcís Garolera i que ha publicat Núvol. Finalment, Sellent i Garolera han trobat el desllorigador de la polèmica: ells ja són d’una edat avançada —són vells, vaja— i això els ha permès “aprendre un català bo, genuí en tots els registres, de boca dels pares i els familiars”. Jo, en canvi, i tots els qui com jo hem nascut després de la mort del dictador hem après “la normativa de la llengua a l’escola i a l’institut”, però no hem viscut “en català” com ells. Nosaltres som els purs, ells ens emmerden.

Garolera fa gala, novament, d’una aguda capacitat d’anàlisi i atribueix la manca de genuïnitat lingüística de la meva generació al fet que ens “ha tocat viure una època globalitzada en què les llengües s’interfereixen molt més que en la nostra”. Sellent rebla l’argument recordant “uns anys en què el catalanoparlant més illetrat s’expressava amb un bagatge de recursos genuïns i amb un control dels pronoms febles que donaven mil voltes al lamentable engendro que xafa actualment un percentatge tan elevat dels productes de l’escola catalana”. No faré cap comentari sobre el fet que un parlant tan pur del català com Joan Sellent faci ús de castellanismes com engendro. Em limitaré a constatar que Sellent i Garolera viuen als núvols. No deuen haver llegit cap novel·la escrita en català els primers anys del segle XX. Ni cap diari català de les primeres tres dècades del mateix segle. És literalment al·lucinant aquesta evocació irreal d’una arcàdia catalana, d’una època daurada en què fins i tot el més llec en qüestions lingüístiques feia anar els pronoms febles com si fos un Pompeu Fabra. No ens expliquen exactament a partir de quin moment va tenir lloc aquesta hecatombe de la castellanització, ni què la va causar. Després de llegir els seus textos, ens queda la sensació que, en aquest país, no s’han viscut tres segles de persecució furibunda de la nostra llengua i que el castellà i la castellanització no han fet aparició a casa nostra fins que no ens hem inventat l’escola en català i la immersió lingüística. Nosaltres som els purs, ells ens emmerden.

Garolera considera que el debat s’ha tornat virulent i apel·la a “l’objectivitat i la raó científica”. No es deu haver pres la molèstia de llegir la rèplica que Albert Pla Nualart li va fer a l’ARA divendres de la setmana passada. Excepte en el cas de “humà / humanitari”, en què jo m’equivocava, Pla Nualart (que en sap mil vegades més que jo) confirma les meves primeres crítiques a Garolera amb absoluta objectivitat i raó científica i mostra que, si d’alguna cosa peca Garolera, és justament de manca d’objectivitat i de raó de la mena que sigui. Tal com he dit sempre, el seu memorial de greuges lingüístics a Els marges no és sinó un memoràndum arbitrari del model lingüístic que a ell li agradaria imposar-nos en virtut —ara ho sabem— de la seva edat i de l’evocació d’una època fictícia de perfecció lingüística.

“En aquest país, i pel que fa a la condició de parlant, molt sovint la veterania és un grau”, em recorda Sellent, com si m’invités a guardar silenci perquè vaig néixer l’any 1978. Doncs ho lamento molt però el grau jo només el concedeixo als arguments ben construïts. Ni als criteris d’autoritat ni a la gerontologia.