No diguis blat

Al concurs “Atrapa’m si pots” presentat per Llucià Ferrer a TV3, una noia no sabia –o no recordava en aquell moment– la paraula ‘blat’ i va preguntar: “Ho puc dir en castellà?”. Tot seguit, el presentador va revelar la resposta correcta, “És el blat”, i la noia va afegir “Trigo”, com si ‘blat’ no s’entengués prou o algun espectador el pogués confondre amb Vlad l’Empalador.

Arran d’aquesta anècdota, han plogut crítiques per la banda de l’espanyolisme rampant –“Com és possible que no permetin respondre en castellà?”)– i, de retruc, el sector catalanista ha respost que en un concurs en català les respostes han de ser en català (com en un concurs en francès, anglès o italià ho serien en francès, anglès o italià). Fins aquí, tot en ordre (o “sin novedad en el Alcázar”, si s’ho estimen més). 

Ara bé, la pregunta, el dubte de la noia revela una pràctica molt arrelada a la societat catalana: si ho ignoro en català, ho deixaré anar en castellà. Perquè, com molts catalans pensen, el català i el castellà són dues llengües pràcticament indistintes, dos vasos comunicants, dues versions lleugerament diferents d’una –hipotètica– mateixa llengua. Tant és l’una com l’altra, són indiferents, dues llengües calcades l’una de l’altra (sobretot, el català és un calc del castellà). Per aquesta raó molts catalans viuen el dia a dia com un diccionari d’equivalències: “Com es diu ‘tramuja’ en castellà? Com es diu ‘jolgorio’ en català?”. No poden concebre el català i el castellà com dues llengües independents, que tenen expressivitat per elles mateixos i no depenen de l’altra. Cal tenir-les sempre de costat, unides eternament com unes germanes siameses (llegeixin Barcelona freak show d’Enric H. March, a Viena Edicions. Aquesta és la pausa publicitària de l’article, i els estalvio el Fairy, el Norit i les Galetes Birba). 

El que ha fet aquesta noia és un costum habitual a Catalunya: si no me’n recordo com és en català, ho dic en castellà i avall que fa baixada (sense la coma que marca el DIEC). A l’aula, a la feina, a la vida privada, amb els amics i a la feina. Per això tants catalans parlen les dues llengües gairebé alhora, en una barreja indistinta i confusa, comencen amb una i acaben amb l’altra, farceixen el català de paraules o dites castellanes, oscil·len entre les dues llengües, les barregen i les hibriden. No hi ha català sense castellà. Ja és acceptat com un fet natural.

Sobre la llengua a les aules de primària, secundària, batxillerat i mòduls, m’expliquen que a classes que es fan en català molts alumnes pregunten en castellà directament o bé en aquest idioma híbrid, sense cap entrebanc ni rubor. Que més o menys es fan entendre i amb això en tenen prou. (Excusin l’anècdota familiar: si el meu fill no m’ho diu en un català amb cap i peus, no l’entenc. Ja els asseguro que s’espavila a parlar-lo bé). 

La concursant només provava sort amb una pràctica habitual en la vida de cada dia: total, tant li fot si és en català o en castellà. Això és el que ha viscut sempre i és el mecanisme que repetia en aquell concurs. Com que ho va preguntar, queda clar que dins seu hi havia una ombra de dubte: si en aquell àmbit singularíssim i astrofísic que és un plató de televisió s’enraonava en català, és possible que no fos prou adequat respondre en castellà. Però potser s’equivocava –i d’aquí, la llavor del dubte–, perquè és molt estès el costum d’anar barrejant alegrement segons el caprici, la desmemòria o la incultura de cadascú. I tothom troba prou acceptable tot aquest pastitxo lingüístic perpetu. Som un país d’acollida.