¡Maní, chicharrón, pasalubong!

Fem un viatge lingüístic per les més 7000 illes que componen l'arxipèlag de les Filipines

Si un dia el lector s’anima a viatjar per alguna de les més 7000 illes que componen l’arxipèlag de les Filipines, entrarà al país per la ciutat de Manila, des d’on podrà prendre un altre vol curt fins a algun lloc de gran bellesa tropical com ara l’illa de Corón, Siargao o Bohol. Altres lectors preferiran potser romandre a l’illa de Luzón, i viatjar cap al nord per a visitar els acolorits arrossars en terrasses de les serralades filipines, o l’arquitectura colonial de la ciutat de Vigan, tots dos declarats Patrimoni de la Humanitat. Aquests últims hauran de recórrer uns 250 quilòmetres amb autobús fins a la muntanyenca ciutat de Baguio (també coneguda com la capital d’estiu degut al seu clima fresc). Des d’aquí podran accedir a la regió de la Serralada Central, la principal carena muntanyosa del país i una de les regions amb major diversitat ètnica.

Terrasses d’arròs de Banaue a les muntanyes d’Ifugao

El viatge entre Manila i Baguio partirà des d’una zona de parla tagàlog (llengua amb l’estandardització de la qual va passar a dir-se filipí als anys 80 i se li atorgà l’estatus de llengua nacional), i travessarà algunes províncies en les quals es parlen tres de les denominades llengües regionals o “majors”: el pangasinan, el pampango o  l’ilocano (un, dos i nou milions de parlants respectivament). No gaire lluny d’aquesta ruta es parlen també una desena de llengües amb molts menys parlants, moltes d’elles llengües negrito: a l’oest, al voltant dels Montes Zambales, es troben les llengües aeta. Cap a l’est, a l’altre costat de la Serra Mare, es troben les llengües agta, alta i arta. Aquest recorregut resumeix, en la seva justa mesura, el paisatge lingüístic filipí: més de cent milions d’habitants, una llengua nacional, una desena de llengües regionals, més d’un centenar de llengües minoritàries, i almenys vuit sistemes diferents d’escriptura .

A mesura que l’autobús travessi pobles i ciutats, els venedors ambulants, amb permís per a pujar uns minuts al vehicle, anunciaran productes com ara cotnes o cacauets en veu alta: “chicharrón, maní, chicharrón, maní….pasalubong!”. Alguns viatgers s’entretindran degustant aquestes delícies mentre que d’altres les guardaran per a regalar-les als seus familiars seguint la tradició nacional del pasalubong, un regal que es fa en anar o tornar d’un viatge. Al cap de poques hores el bus s’aturarà en una de les àrees de descans disposades al llarg del recorregut. Aquells que acudeixin al restaurant podran triar entre plats com kaldereta, adobo, o tapa, i dolces com ensaymada, turón o polvorón, abans de pujar de nou a l’autobús i continuar el viatge. Quan per fi arribin a la ciutat Baguio, els viatgers podran anar a fer un vol pel mercat de la ciutat i provar la famosa longganisa local o fruites i verdures com mais, papaia, kamote o kamatis.

Aquestes i moltes altres paraules li resultaran familiars al lector i li evocaran potser el passat colonial de l’arxipèlag, simbolitzat per aquells arriscats viatges dels exploradors del segle XVI a través de l’oceà Pacífic, que van suposar l’establiment de la ruta comercial del Galió de Manila, o Nao de la Xina. Els navilis que realitzaven aquesta ruta salpaven periòdicament des de la costa occidental mexicana en direcció a l’illa de Guam, i finalment fins a la badia de Manila, on descarregaven mercaderies que portaven del continent americà i carregaven espècies i altres productes asiàtics. Posteriorment, aquests vaixells es dirigien cap al nord, fins a arribar a la costa oriental del Japó, on aprofitaven el corrent oceànic de Kuroshio que els permetia completar el torna-viatge pel nord del Pacífic. La ruta va mantenir la seva activitat comercial durant uns 250 anys, fins a l’inici de la guerra de la independència de Mèxic, un període llarg que va propiciar l’intercanvi de mercaderies entre tres continents i va posar multitud de cultures i llengües en contacte.

En conseqüència, tant als carrers de l’Havana com als de Manila, és possible sentir venedors ambulants de cacauets usant la mateixa paraula per promocionar el seu producte: maní. Diverses fonts indiquen que aquesta paraula procedeix del taïno, la llengua dels pobles precolombins que habitaven les Antilles Majors i Menors, i les Bahames. A més d’haver-se estès per diversos països de Llatinoamèrica, la paraula maní va viatjar des de la mar Carib fins a Acapulco, per a després embarcar en un dels galions i travessar l’oceà Pacífic. Una vegada va arribar a la badia de Manila va continuar propagant-se, començant probablement per llengües filipines regionals, fins a arribar a les llengües més petites. Avui dia, aquesta paraula s’ha estès per moltes llengües del país, i és d’ús corrent tant en capitals de província com en zones rurals, i ha aconseguit arribar fins i tot a alguns assentaments dels negritos, com els alta i els agta.

Moltes altres paraules van fer un recorregut similar a la paraula maní, viatjant des de les llengües i cultures prehispàniques fins a llocs remots de les Filipines. Com apunta en un estudi la lingüista Paloma Albalá, una de les llengües que més paraules va aportar al lèxic de les llengües filipines va ser el náhuatl (la llengua dels asteques), de la qual provenen paraules com ara camote, tomate, cacahuate, coyote, aguacate, chile o tiza entre moltes altres. De la llengua taïna es van difondre paraules com ara hamaca, papaya, maíz, barbacoa, o tabaco. L’estudi identifica també paraules procedents d’altres famílies lingüístiques americanes com les famílies quítxua (cóndor, papa), tupi-guarani (jaguar, tapioca), algonquiana (tobogan, tótem), maputxe (cari) i chibcha (chicha).

Molts d’aquests mots es poden considerar préstecs lingüístics culturals, un tipus de manlleu que se sol produir quan la realitat a la qual es refereix una paraula de la llengua d’origen no existeix en la llengua receptora. Quan van arribar a Amèrica, els colons es van trobar amb una gran varietat de flora i fauna desconegudes per a ells i necessitaven paraules per a anomenar-les. Com indica l’autora del mateix estudi, la solució més senzilla al problema va consistir a adoptar els termes d’origen indígena. Una situació similar es va produir uns anys més tard amb l’arribada dels galions a Manila, llevat que molts dels productes que transportaven en els cellers no existien a l’arxipèlag. És per això que avui en dia existeixen quantitat de préstecs d’aquest tipus a les diferents llengües locals. En aquest sentit, viatjar a Filipines no sols és viatjar als mons austronesi, negrito i colonial, és també, en certa manera, un viatge a les llengües i cultures de l’Amèrica precolombina.

Grup de Lingüistes per la Diversitat

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació