L’origen de la ce trencada

L’alfabet utilitzat en el món occidental, en expansió contínua arreu del planeta, té els seus orígens a la Roma antiga. S’havia cregut que aquest alfabet era una derivació directa de l’alfabet grec. I n’és, certament, una dimanació, però indirecta. Perquè els romans, en realitat, per escriure en la seva llengua van prendre per model l’alfabet dels etruscs, que, aquests sí, el prengueren, ajustant-lo a les necessitats de la seva parla, directament dels grecs. Que l’alfabet etrusc esdevingués la pauta per als habitants del Laci s’explica prou bé per la preeminència política, militar i cultural del poble etrusc a la Península itàlica durant els segles VII-V aC.

No debades, els primers testimonis coneguts de l’alfabet llatí remunten al segle VI aC. Es tracta de breus escrits gravats damunt materials durs, com l’or (fíbula de Preneste), el bronze (làmina de Lavini), la pedra (Lapis niger). Són textos epigràfics. I com que palesen els tempteigs preliminars d’una escriptura no sorprèn el seu aspecte formal força rudimentari, desigual, esforçat. A la rudesa de les lletres, s’hi afegeixen unes ratlles irregulars i una direcció de l’escriptura encara no fixada, com ara, d’esquerra a dreta. Justament, els testimonis més primitius, els trobem escrits en sentit contrari, de dreta a esquerra. Amb exemples també de línies alternants, que seguien el mateix trajecte mudable dels bous quan llauraven un camp. D’aquí que hom parli d’una escriptura bustrofèdica.

Aquest alfabet, mancat d’antuvi, de les lletres zeta i i grega, que, aquestes sí, seran preses directament de l’alfabet grec quan la superior cultura de Grècia captivarà els conqueridors romans, s’estendrà al mateix ritme que s’ampliarà l’imperi romà. Però, en els territoris perifèrics de l’Europa Occidental, aquells on les legions romanes no arribaren mai, serà l’evangelització cristiana la que els introduirà en el món cultural llatí. Irlanda, per exemple, mai no conquerida pels romans, n’és un bon exemple. Però, més tard, també ho seran els països nòrdics.

No xoca, doncs, que, cap al segle VIII dC, justament per transcriure noms d’origen germànic, l’alfabet llatí incorporarà la ve doble. Les lletres ve baixa i jota encara hauran d’esperar més temps. Llur incorporació tindrà lloc al segle XVI per la reforma impulsada per l’humanista francès Pierre de la Ramée, més conegut pel seu nom llatinitzat, Petrus Ramus. Fins aleshores la u i la i servien tant per a representar el so vocàlic com el consonàntic, que després de la reforma ramista, quedarà reservat a les modernes v baixa i jota.

La ce trencada és una evolució gràfica de l’enllaç ci, escrit c_i. Un enllaç gràfic és la unió dels traços de dues o més lletres contigües, tant si formen part d’una mateixa paraula com si es tracta de dues paraules distintes però consecutives en la línia.

D’altra banda, la pronunciació del llatí no serà tothora igual. Ni, naturalment, serà idèntica la pronunciació de Ciceró, posem per cas, que la coetània d’un legionari, d’un camperol o la d’un sensesostre dels que llastimosament també abundaven a la Roma del seu mateix temps. I, justament, aquesta parla popular, amb la influència afegida d’altres llengües de substrat, d’adstrat i de superestrat, i per la mateixa evolució social i cultural de la població, donarà origen a les parles romàniques, com el català. I l’escriptura que servirà per a reproduir gràficament la nostra nova parla, com la d’altres llengües romàniques germanes, introduirà la més moderna de les lletres de l’alfabet llatí: la ce trencada.

Fins ara s’ha dit que l’ús de la ce trencada en català és un manlleu de la castellana. S’ha afirmat també que l’origen genètic d’aquesta lletra prové d’una transformació a partir de la zeta. No som pas nosaltres d’aquest parer. Al nostre albir, la ce trencada és una evolució gràfica de l’enllaç ci, escrit c_i. Un enllaç gràfic és la unió dels traços de dues o més lletres contigües, tant si formen part d’una mateixa paraula com si es tracta de dues paraules distintes però consecutives en la línia, unió que s’explica per la rapidesa amb què s’escriu. Aquests enllaços gràfics són molt freqüents ja des de l’Antiguitat, particularment en l’escriptura minúscula cursiva (la d’execució ràpida per escrivans experts). I un d’aquests enllaços és precisament el format per les lletres ci, escrites c_i, amb una i que penja de la base de la ce. Aquest enllaç era particularment (però no exclusivament) emprat per a reemplaçar la síl·laba ti o ci quan aquestes anaven seguides d’una vocal i tenien llavors un so sibil·lant: conuenientia>conueniencia, conuenienc_ia ‘convinença’;  Prouincia>Prouinc_ia ‘Provença’ (d’aquí que, dit sigui de passada, a dreta llei, fonètica i gràfica, Terrassa s’hauria d’escriure Terraça).

I aquesta i que penjava d’una ce en l’enllaç gràfic c_i d’origen cursiu, amb el temps, una vegada fixada la forma c_i, també aquesta es veié subjecta a la transformació a què sempre condueix la cursivitat, la rapidesa d’execució dels traços de les lletres i altres signes gràfics. I així es donà origen a la ce trencada, en realitat una ce “tallada” per un traç que és la resta d’una antiga i. Sobre la justificació del nom, basti ara recordar que J. Coromines fa venir el mot “trencar” d’una rel cèltica *trenco, que significava ‘tallar’.

La ce trencada serveix per a reproduir el so de la essa sorda en una síl·laba que no deriva pas de la síl·laba

I aquesta nova lletra, la trobem emprada per primera vegada a casa nostra en textos del segle XI, escrits en llatí. El primer d’aquests exemples es troba en un glossari (és a dir, un primitiu diccionari, consistent en un llistat no del tot alfabètic de mots tècnics, antics o poc usats explicats per altres paraules d’ús més freqüent), el qual acompanya una edició d’un text jurídic, el Liber iudicum popularis, deguda a un diaca i jutge barceloní anomenat Bonsom, actiu entre la darreria del segle X i els primers decennis de la centúria següent. En aquest glossari, posat per escrit l’any 1011, se’ns explica que la paraula innocuos significa innoçentes, paraula aquesta escrita amb ce trencada. Aquest és el primer testimoni avui per avui conegut del seu ús a la protoCatalunya.

El segon testimoni, el trobarem, també a Barcelona, en un document ben singular de l’1 de desembre de l’any 1044, el qual recull la compra de dues gramàtiques de Priscià per a l’escola diocesana de la catedral de Barcelona. I, en la seva còpia, deguda al prevere Bernat, hi apareix la paraula catalana, revestida de falsa llatinitat, çabatarii. Aquest mot per a ‘sabater’ (en llatí sutor), està escrit també amb la ce trencada.

Però fixem-nos ara que, en ambdós casos, la ce trencada serveix per a reproduir el so de la essa sorda en una síl·laba que no deriva pas de la síl·laba ci, c_i. Es tracta, doncs, d’un ús etimològicament inapropiat, motivat segurament per una hipercorreció o hipercultisme, cosa que sembla indicar que l’ús de la ce trencada ja devia ésser un xic corrent a començos del segle XI, malgrat que les fonts conegudes no l’exemplifiquin abans. Tanmateix, serà, certament, el segle XI el de l’inici de la ja imparable escripturització del català.

Jesús Alturo i Tània Alaix.
Seminari de Paleografia, Codicologia i Diplomàtica.
Universitat Autònoma de Barcelona