Les vides exemplars de Joan Badia

Ens ha deixat Joan Badia i Pujol, home polifacètic: escriptor, pedagog, polític, periodista, filòleg i editor

Mentre milers de republicans celebràvem la Copa del Rei que acabava de guanyar el Barça, ens va aparèixer la notícia de la mort de Joan Badia i Pujol com un cop de puny a la boca de l’estómac. Les associacions d’idees es van multiplicar. Joan Badia i la portada de Jonc, el primer llibre de text de llengua per a COU, Joan Badia i la portada o el llom o alguna pàgina de Xiulet (Barcanova), Feix (Edicions 62), Curs de llengua catalana (Teide) o d’algun dels seus més de cent llibres per a tots els nivells curriculars publicats a Vicens Vives, Casals, Castellnou, Anaya, Eumo o Angle, l’editorial barcelonina que havia cofundat el 1992.

Joan Badia i Pujol

O potser Joan Badia el pedagog, el profesor d’institut o d’universitat, de l’Autònoma, l’UB o la UOC), el mestre de milers de noies i nois, d’homes i dones, perquè també feia clases de català per a adults, o tal vegada el Joan Badia amb l’absoluta dignitat davant del Tribunal Suprem, com a testimoni de descàrrec del seu amic Jordi Cuixart, el maig de 2019, perquè va ser un membre destacat d’Òmnium Cultural. O en el seu paper d’alcalde de Callús que vol protegir el dret de votar que els seus veïns tenen el dia 1 d’octubre de 2017 —déumeu com passa el temps— i mentre intenta parlar —perquè és catedràtic de llengua i sempre ha cregut en el poder de la paraula— amb els guàrdiacivils, que són a la porta del col·legi on hi ha la gent concentrada, rep una empenta d’un agent que l’atropella amb l’escut i el fa caure a terra d’esquena i els convilatans criden indignats i algú l’ajuda a incorporar-se i ell està perplex durant alguns segons, probablement més per l’impacte del déjà vu que per l’impacte físic, potser en recordar els seus mesos amagat l’any 1975, quan la policia franquista el buscava per detenir-lo com a membre del club de sospitosos habituals i no el va poder trobar. Però aviat reacciona i amb els braços fa gestos per fer seure els companys, l’abc del manual de resistència pacífica del doctor King i després, mentre una dotzena d’agents empenyen la gent, ell dirigeix el cor improvisat amb el compàs de les seues mans, “Som gent pacífica”, insisteixen aquelles veus que les Espanyes es neguen a escoltar.

Tota la gent de l’USTEC, el sindicat d’ensenyants que ell va ajudar a fer majoritari, tota la gent d’Esquerra Republicana, el recorden amb emoció i segurament tota la gent del PSUC, que evocarà potser la seua detenció a Manresa, entre el 8 i el 14 d’abril de 1973, quan finalment el van tancar a la presó i ell, després de tres dies a comissaria, va sentir alguna cosa semblant a la felicitat —explicava trenta anys després—, perquè podria dormir algunes hores sense interrupcions, sense l’experiència brutal, recurrent, de la tortura del quiròfan que t’apliquen de matinada, quan et col·loquen damunt d’una taula amb mig cos penjant i et peguen als ronyons i caus i el teu cap impacta a terra i sents el gust dolcenc de la sang i el gust amarg de la derrota personal i de la humiliació col·lectiva, però saps que allò s’acabarà aviat, que Franco és un vell que té els dies comptats i després hi haurà la justícia i la concòrdia, el regne de la solidaritat, que ell explica un dia al jutge que aquest és el missatge de l’Evangeli segons Mateu, segons Marc, Lluc i Joan —que coneixia a fons perquè havia cursat els estudis secundaris al Seminari de Vic, que la misericordia —diu— és el camí i aquest camí el va dur a donar-se als altres com a mestre i polític, a somiar un país nou, un foc nou que escalfés tothom sense distincions d’orígens.

Mentre el rei Messi rebia la seua copa de mans d’un señor molt alt —l’acudit fa furor a les xarxes—, vaig recordar que Joan Badia et feia sentir com un amic especial, exclusiu, però en realitat hi havia centenars de persones com tu, amb la mateixa sensació. A l’immens menjador de Via Augusta 202-226, la seu del Departament d’Ensenyament, dinàvem i xerràvem amb el soroll ensordidor de fons de les forquilles i els plats de funcionaris i professors, sempre amb una anècdota, un consell, un comentari enginyós, una observació sobre la nostra feina que al mateix temps era la seua passió. Després hi havia el petit luxe de vint minuts de cafè i sobretaula que assaboríem amb fruïció, mentre la gent plegava o tornava als despatxos a rematar la jugada i ell reprenia la feina de Director General d’unes quantes coses i totes molt bé.

Com certes persones escollides pels déus, va viure moltes vides en una, i totes apassionants: les d’escriptor, pedagog, polític, periodista, filòleg, editor i la que més intensament l’ocupà i el preocupà, la de ciutadà exemplar, respectat i estimat per tanta i tanta gent que sentim un buit que no podrem omplir.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació