La primera paraula en castellà (i l’última, també)

De la mateixa manera que Josep Pla, servidor de vostès creu més en la força de les anècdotes que en la de les categories, i és per això que confio que el lector tindrà la paciència de llegir aquesta anècdota sobre els problemes que hom pot tenir si s’entesta a expressar-se en català amb empreses de serveis que, a pesar que operen a Catalunya, gasten a casa nostra una política lingüística idèntica a la que utilitzen a Jaén o a Bogotà —encara que saben que aquest capteniment les situa al marge de la llei.

Una companyia telefònica, el nom de la qual amagaré pietosament, em va trucar un vespre per oferir-me un producte que no recordo quin era. Em van dir “caballero” i van començar a atropellar-me. De seguida vaig tallar el telefonista per preguntar-li des d’on trucava. Em va dir que des de Sevilla i li vaig dir que volia ser atès en català. L’home em va prendre per un orat, ja que m’havia aclarit que em trucava des de la capital andalusa, i em va penjar sense concedir-me temps a donar-li una resposta més enraonada. Òbviament, em va semblar que el telefonista havia estat molt groller. Perquè l’atenció telefònica al Regne Unit, encara que es faci des de l’Índia, es fa en anglès. (Podríem preguntar-nos per què no es fa també en gal·lès o escocès, però ens desviaríem del tema, o potser no.) On vull anar a parar? Aquí: és massa demanar a les empreses espanyoles que ofereixin atenció en les diferents llengües territorials de l’Estat o que, com a mínim, puguin atendre en català a Catalunya, ja que així ho disposa la Llei del Codi de consum de Catalunya? Doncs sembla que sí.

Com que en comptes de quedar-me de braços plegats vaig esbombar l’incident en un parell de piulades descriptives al Twitter, la companyia telefònica em va enviar un missatge públic convidant-me que m’hi posés en contacte per missatge directe. Potser no és balder aclarir que me’l van adreçar en castellà. Aleshores, en privat, els vaig escriure en la llengua de Ramon Llull que em semblava que, ja que estaven implantats a tot Espanya, havien d’estar en disposició d’adreçar-se als usuaris també en català —no vaig voler entrar en les altres vuit llengües territorials de l’Estat diferents del castellà—. I aquest darrer missatge ja no me’l van contestar per escrit.

Uns dies després, un matí de diumenge, em van trucar de la companyia telefònica i, aquest cop sí, em van atendre en català. Em van dir que es mirarien les meves necessitats i que em trucarien l’endemà , cosa que no van fer. Al cap de tres dies (era dimecres), em va tornar a sonar el telèfon. “M’han comunicat que vol ser atès en català”, em va dir una telefonista com volent dir “no m’havia passat mai abans”. Vam parlar en català, amb incursions en lo pus bell catanyolesc (“Té llamades il·limitades”), i vaig contractar el servei. Va ser exactament en aquest punt quan es va acabar el català. En sec. Tot d’una. Com si haguessin arribat a un topall imaginari que et frena en el punt màxim de la deferència.

Com si s’hagués trencat de tant d’usar-lo, podríem dir parafrasejant la cançó que popularitzà la Jurado, ben aviat em van trucar per signar un contracte telefònic: en castellà. Em van fer una trucada per concertar dia i hora perquè m’instal·lessin la fibra òptica: en castellà. Van venir dos operaris sud-americans per instal·lar-la: en castellà. Quan van acabar la instal·lació de la fibra, em trucaren de la central per constatar que tot hagués estat ben fet. No cal que digui en quina llengua se’m van adreçar, oi?

Com explica Carles de Rosselló en un article sobre com donar oxigen al català, l’aplicació del Codi de consum de Catalunya significaria un cert progrés de la llengua pròpia del país amb més parlants en àmbits on ara escasseja: “Les grans empreses tenien de termini per adaptar-se a les disposicions del Codi fins el 23 de gener del 2011 i les PIMES fins el 23 de juliol del 2011”. L’incompliment d’aquest apartat de la llei és flagrant i l’administració no la fa complir o no la pot fer complir. Ja m’agradaria que aquesta fos una crítica gratuïta, però, per una d’aquelles casualitats, resulta que a la població on visc hi ha una exposició itinerant sobre el Codi de consum de Catalunya. Vaig preguntar al personal si hi havia un apartat lingüístic. Van arronsar les espatlles i em respongueren que no, però que l’exposició estava en català i que ells havien hagut d’acreditar que podien parlar-lo.

Però no siguem catastrofistes, que està mal vist. Després d’instal·lar-me la fibra òptica, els operaris de l’empresa (P/ “Cada dia plegueu a aquesta hora?”. R/ “No. La mayoría de días, más tarde”) van arreplegar-ho tot i van fer cap a la porta de sortida. “Bona nit”, em digué un dels dos treballadors abans que es perdessin escales avall. “Bona nit”, vaig respondre astorat. A sobre, van i m’espatllen el títol de l’article en el temps de descompte.