Aquest dimarts s’ha presentat linforme del procés participatiu del Pacte Nacional per la Llengua. El procés ha estat obert des de l’1 de març fins al 30 de setembre i ha permès recollir 333 aportacions per millorar la situació del català, de les quals n’han sortit 2.600 propostes. Durant la presentació de l’informe que el Secretari Francesc Xavier Vila ha fet davant les entitats i partits que componen la taula del Pacte Nacional per la Llengua han sortit alguns termes que em semblen oportuns i útils per entendre el moment que vivim.

• 

  Glossa

  Propostes per la llengua

  Pere Francesch / ACN

El primer és el concepte de llengua completa. El català no és una llengua completa perquè no en podem fer un ús ple en tots els àmbits de la nostra vida. A hores d’ara, gairebé cinquanta anys després de la mort de Franco, encara és molt difícil poder celebrar un judici en català o poder tenir una oferta audiovisual normal en la nostra llengua. Em sembla que el desgast que ha patit el terme normalització demanava un concepte nou, i penso que el de llengua completa dona la talla. Ara que ja sabem que no hi ha llengües normals, hem de poder somniar una llengua completa.

El segon concepte sociolingüístic que he trobat valuós és el de ‘seguretat lingüística de les persones’. No parlem només de seguretat jurídica, que també, sinó sobretot de la confiança en la pròpia vàlua i en la possibilitat de poder anar pel món confiats que ens entendran. Ens manca aquesta seguretat cada vegada que baixem del carro a la més mínima contrarietat. Ens manca seguretat cada vegada que en una reunió de pares a l’escola ens passem al castellà només perquè una persona no entén el català. Ens manca seguretat quan la policia ens atura a la carretera i ens rendim abans que ens ho demanin.

I en tercer lloc, hem de començar a parlar de microdiglòssia de la mateixa manera que parlem de micromasclisme. Ho ha dit molt bé Maria Purificació Pinto, que participava a la taula del Pacte Nacional en representació del Consell Social de la Llengua Catalana. Pinto, que és una persona que ha adoptat la llengua catalana com a pròpia, ha apuntat que hem de saber detectar la diglòssia en les petites renúncies lingüístiques de cada dia, de la mateixa manera que el feminisme ens ha ensinistrat a destapar el masclisme que s’amaga rere actituds aparentment innòcues. No estem disposats a renunciar que el català sigui la llengua vehicular a les escoles, però després ens adrecem en castellà a l’entrenadora de futbol del nostra filla o al cambrer que ens ha de servir un cafè en llet. Els catalanoparlants ens sentim forts quan actuem en grup, però en el cos a cos individual evitem de seguida friccions i conflictes. Ens sentim protegits quan el pacte és col·lectiu i de curs legal, però fem figa quan ens la juguem tots sols de tu a tu.

En definitiva, no tindrem una llengua completa fins que no guanyem una mínima seguretat lingüística i aprenem a detectar les microdiglòssies de la nostra vida.