La nostra escola ha de reflectir la nostra subordinació?

Cal plantar cara, perquè aquí no hi ha pau lingüística, sinó tranquil·litat comprada al preu de la submissió sistemàtica dels qui parlen català, perquè la pax hispànica no és pau, sinó imposició

L’escola és una institució que juga un paper fonamental a l’hora de garantir el desenvolupament ple i lliure de la cultura i de la llengua de la comunitat a la qual serveix. Catalunya, el País Valencià, les Illes Balears i les comarques de llengua catalana de l’Aragó tenen dret a tenir una escola catalana i en català, de la mateixa manera com les comunitats del domini lingüístic del castellà i del francès tenen dret a tenir una escola com la que ja tenen (castellana o francesa, en llengua i continguts) i que ningú no els qüestiona.

Manifestació de Som Escola. a Barceona el 18 de desembre del 2021.

Dintre del domini lingüístic catalanovalencià, tothom té el dret de rebre educació, en tots els nivells del sistema educatiu (infantil, primari, secundari obligatori, secundari postobligatori i superior), exclusivament en llengua catalana.

Les famílies amb infants en edat de ser escolaritzats que arriben a una nova comunitat amb una llengua diferent de la de llur comunitat d’origen, tenen dret que els seus fills gaudeixin de les mesures necessàries i suficients per a la integració escolar plena i efectiva. Considerar, per contra, que amb ells es trasllada el dret general a rebre una escolarització ─total o parcial─ en la seua llengua d’origen, manifesta una mentalitat supremacista des de la qual es justifica en darrer terme un inexistent dret d’alterar els usos lingüístics de la comunitat d’acollida. Que l’exercici d’aquest inexistent dret dugui associada, a més, l’obligació dels escolars de la societat d’acollida a canviar (totalment o parcialment) la llengua vehicular de la seua escola, constitueix un acte de violència simbòlica que degrada qui el rep i qui l’exerceix.

Efectivament, la Constitució estableix en el seu article tercer que els catalanoparlants no podem gaudir de plens drets de ciutadania sense conèixer el castellà

Contra aquests principis i drets fonamentals, l’estat Espanyol argumenta que català i castellà no són llengües iguals, llengües que mereixerien, en conseqüència, tenir reconegut el mateix estatut en els seus respectius dominis lingüístics, garantint, d’aquesta manera, que els seus parlants gaudeixin dels mateixos drets, sinó que estableix la primacia del castellà.

Efectivament, la Constitució estableix en el seu article tercer que els catalanoparlants no podem gaudir de plens drets de ciutadania sense conèixer el castellà, consagrant així, a la pràctica, la desigualtat entre ciutadans per raons de llengua: els catalanoparlants som tractats com a disminuïts lingüístics, perquè la nostra llengua no és prou bona i, amb ella, no n’hi ha prou per a ser espanyols, cosa que no els passa als ciutadans de llengua castellana. Per la seua banda, els tribunals es dediquen a neutralitzar el punt del mateix article de la Constitució en què s’estableix que, malgrat això, les llengües diferents de la castellana «gaudiran d’especial respecte i protecció», i ho fan mitjançant sentències que entrebanquen i torpedinen el desplegament efectiu de l’oficialitat de la llengua catalana, alhora que s’arroguen el paper del legislador buidant de contingut l’autogovern dels països de llengua catalana allí on aquest existeix.

Per la seua banda, les institucions de l’estat i els seus representants es neguen rotundament que el català sigui reconegut com a llengua oficial a la Unió Europea, imposen el castellà en múltiples normatives i residualitzen la llengua als mitjans de comunicació.

El setge és complet, i compta amb l’ajut inestimable d’uns mitjans de comunicació d’abast estatal que el legitimen, en gran mesura en base a criminalitzar els intents de resistència de la minoria nacional catalana, que cada cop se sent més indefensa, i d’uns mitjans de comunicació catalans que, condicionats com la resta de la societat catalana, han acabat assumint, en bona mesura, el discurs de qui ens voldria fora de la història, i que sempre troba en les nostres ràdios i televisions un espai per escampar un relat en què es permet la llibertat de negar el nostre dret a existir amb normalitat i plenitud, quan no a qüestionar el nostre mateix dret a existir.

Espanya és castellana i tracta els qui no ho són i es resisteixen a l’assimilació com a cossos estranys al seu ésser nacional, com a anomalies a combatre i reduir.

La pressió és tan gran que els catalans comencen a experimentar una sensació d’indefensió que omple de sentit aquelles declaracions fetes per un dels darrers presidents de govern que ha tingut l’estat: «Que abandonen toda esperanza».

Paral·lelament, aquells qui combreguem amb aquest nacionalisme d’estat, tan potent, se senten reforçats, apoderats fins la impunitat i impulsats a mostrar, a la mínima ocasió, el seu menyspreu cap a la comunitat catalanoparlant, fent-la sentir, d’aquesta manera, encara més condicionada, més dubtosa, més segura que si prova de desenvolupar-se normalment es crearà problemes davant dels quals no tindrà empara efectiva. Els catalans podem ser vexats en qualsevol moment per mirar de viure en català a casa nostra, podem ser acusats de mancar al respecte a l’autoritat per adreçar-nos a determinats funcionaris públics en la nostra llengua, podem ser insultats per utilitzar el català a les xarxes socials, o se’ns pot negar l’atenció en serveis públics i privats pel mateix motiu. Espanya és castellana i tracta els qui no ho són i es resisteixen a l’assimilació com a cossos estranys al seu ésser nacional, com a anomalies a combatre i reduir.

Carl Schmitt, el teòric del dret que en el seu moment va haver de comparèixer davant de la fiscalia en el procés de Nuremberg, afirmava que les categories principals de la política són “amic” i “enemic”, la darrera de les quals s’assignaria als grups que caiguessin fora dels principis amb els quals s’identificaria l’estat. El poder, que Schmitt considera irresistible si és que és veritablement poder, s’arrogaria aleshores, en la mesura que li convingués, el dret d’imposar-se sobre aquest enemic identificat, en contra del qual podria desplegar tota la potència de la seua maquinària, en una acció que tindria, a més, la virtut de cohesionar la societat, unida contra aquell sobre qui recaurà la repressió, l’opressió. Espanya ha identificat el seu enemic, un enemic intern que constitueix un cos estrany al seu ésser nacional i, per tant, una anomalia: els catalans i la resta de les minories nacionals atrapades en les seues fronteres. I com que els catalans es defineixen per la seua llengua, acabar amb aquesta anomalia és sinònim d’acabar amb la llengua. És la reconquesta definitiva, la que segueix la culminada fa poc més de cinc segles: la reconquesta de les terres encara no castellanes incloses en l’estat.

Cal tallar-los les ales, a aquests catalans, fer-los sentir el pes de l’estat, que se n’adonin que tots plegats no valen tant com un dels nostres, que no tenen casa pròpia, que no tenen una part de món que sigui realment seua, que, de la mateixa manera que un dia es va dir que allí on hi havia una tomba Sèrbia, era terra Sèrbia, que allí on algú vulgui viure com a Castella, sigui Castella. «Entre compatriotas no hacen falta pinganillos»; només cal fer impossible que els catalans no puguin fer servir la seua llengua, i els auriculars no seran necessaris. Bilingüisme és que nosaltres aprenguem la seua llengua… i que fem lloc. «Si un solo alumno lo pide».

La manifestació de Som Escola amb una pancarta on es pot llegir 'Ara i sempre, l'escola en català. © Carola López ACN
La manifestació de Som Escola amb una pancarta on es pot llegir ‘Ara i sempre, l’escola en català. © Carola López ACN

Per a aconseguir el seu objectiu no s’aturen davant de res, ni se n’amaguen: així d’impunes se senten. N’hi haurà prou amb trobar quatre o cinc centres per província on l’escola sigui en català per a denunciar-los, si no hi renuncien. La frase dona per descomptat que els jutges faran la seua part i que la sentència serà exemplificant: així es farà arribar un missatge molt potent a la comunitat educativa: perdeu tota esperança. I tots ho sabem, que la faran, aquesta feina, perquè el problema no és que la justícia espanyola no sigui independent: no ho és, però potser no ho és menys, o no ho és gaire menys, que en la majoria de països del món, el problema és que la justícia, en darrera instància (i sovint ja en primera instància), és impartida per membres de la majoria nacional hegemònica. El futur del català sempre es decideix des de fora dels Països Catalans, i per part de gent que no el parla.

Es tracta d’imposar l’ús del castellà a uns quants docents gràcies a la capacitat de coacció de què disposa l’estat, i si tot i així no cedeixen, unes quantes vides enfonsades, unes quantes famílies piconades, i aconseguiran finalment que alguns catalans es deixin de parlar entre ells en català, perquè és clar, no cercaran escoles on el català, per causa sobretot de la negligència inqualificable de la mateixa Administració catalana, ja no sigui ara mateix la llengua vehicular, sinó que cercaran centres on això no passi, on els xiquets i els seus mestres encara es parlin entre ells en català, perquè són gent del país que es parla en la llengua del país, i miraran d’impedir-los-ho, sense aturar-se ni un moment a pensar en la vexació que això suposa, en la humiliació que implica, sense pensar que això, a la pràctica, és tornar-nos a 1939. Al cap i a la fi, l’objectiu no és cap més que impedir que el català sigui la llengua dels catalans, i substituir-la pel castellà.

Ens volen vençuts i desarmats, per poder assolir els seus darrers objectius i tenir la seua Espanya en pau.

Deia després de la batalla d’Almansa, Manuel Martí, degà de la catedral d’Alacant, que no hi ha pitjor desgràcia que sobreviure a la pàtria. És justament a aquest horitzó que s’enfronta l’actual generació de catalans: a ser testimonis de com s’apaga, per estrangulament, la seua llengua i, de com, d’aquesta manera, la seua nació mil·lenària dona pas a una nova província castellana.

Per què no n’hi ha prou amb ser català per a ser espanyol i se’n obliga a perfeccionar-nos?

Potser no és això un exemple de maltractament? Però què els hem fet nosaltres? En què els hem ofès? Potser no preteníem només ser iguals que ells i tenir els mateixos drets lingüístics? Per què mereix càstig pretendre que el català als Països Catalans sigui tractat com el castellà a Castella? Per què mereix càstig pretendre viure plenament en català als Països Catalans? Per què no podem tenir una escola catalana en llengua i continguts com a Castella tenen un escola castellana en llengua i continguts? Per què es dificulta que puguem integrar a la catalanofonia aquells qui venen a viure entre nosaltres i amb nosaltres? Per què no n’hi ha prou amb ser català per a ser espanyol i se’n obliga a perfeccionar-nos?

La nostra desgràcia és que Espanya no s’entén sense nosaltres, però que tampoc no s’entén deixant-nos ser nosaltres: per a ser espanyols hem de deixar de ser catalans, i això és obligar-nos a triar entre ser espanyols o mantenir la nostra dignitat. Tan fàcil que seria que, senzillament, ens respectessin, que visquessin i deixessin viure. Però sembla que no poden, i que els catalans, els valencians, els mallorquins ens hàgim de justificar cada dia, que ens hàgim de guanyar el nostre dret a ser amb normalitat i plenitud, que ens hàgim de guanyar el respecte que per defecte se’ns deuria.

Per això ens hem d’enfrontar cada dia a uns dubtes a què cap poble hauria d’enfrontar-se: Què serà de nosaltres sense la nostra llengua? Què serà de nosaltres si ens fan estrangers a casa nostra? Que serà de nosaltres si sobrevivim a la nostra pàtria? Com serà la nostra vida, i quina classe de gent acabarem sent?

No ens resta cap més opció que plantar cara, com ja va dir al seu moment el professor Joan Solà, en la seua intervenció davant del ple del Parlament de Catalunya, quan aquest encara no s’havia convertit en una taverna, amb graderies plenes d’individus que es comporten com plebs romana bramant en un espectacle de gladiadors: cal planta cara, perquè aquí no hi ha pau lingüística, sinó tranquil·litat comprada al preu de la submissió sistemàtica dels qui parlen català, perquè la pax hispànica no és pau, sinó imposició. Cal plantar cara perquè, encara que no vulguem el conflicte, ens l’imposen, i a sobre, si ens exclamem, ens acusen de victimistes al mateix temps que es fan la víctima, perquè no els importa la coherència, els importa imposar-se, com el maltractador, que l’única llibertat que li reserva a la seua dona és la de l’espai domèstic, i que, quan l’agredeix si reclama viure una vida plena, no s’està de dir-li que la veritable responsable de l’agressió ha estat ella, perquè «mira què m’has obligat a fer!»

Hem de plantar cara des de la unitat, perquè la unió és la nostra força. Davant de l’estat els individus som febles, i l’estat ho sap, per això cerca sempre identificar la baula més feble de la cadena i colpejar just allí, perquè una cadena és tan forta com forta sigui la seua baula més feble. L’escola la defensarem col·lectivament: els docents units, i units també amb els estudiants i els seus pares. Però també tenen un paper els parlaments i els governs dels diversos territoris del Països Catalans, per molt que els dolgui i vulguin escapolir-se’n. Cal que mirin d’estar a l’alçada de les seues responsabilitats, en comptes de mirar com espolsar-se-les de sobre. Cal canviar lleis per adaptar-les a les noves situacions sobrevingudes, i treure suc del marge de què es disposa per tal de minimitzar els danys. Calen diners, noves iniciatives, intel·ligència en les aliances i les negociacions (tot i que és trist i ignominiós haver de negociar allò que pròpiament és un dret natural). Cal una acció unitària de les institucions autonòmiques i locals dels Països Catalans, i també, allí on tinguin representació, de tots els grups polítics dels Països Catalans que no estiguin compromesos amb els qui treballen per la nostra perdició, siguin del color que siguin. Cal emmirallar-se en els programes i les iniciatives que hagin tingut èxit en altres indrets amb una situació semblant a la nostra (alguns ben propers). Cal partir del coneixement precís de la situació sociolingüística per mirar d’aturar el declivi i començar a remuntar, tot aplicant mesures realistes. Cal que prenguem consciència que totes les polítiques tenen conseqüències lingüístiques que s’han de preveure, i aturar aquells projectes que, darrere d’un aparent benefici econòmic per avui, amaguen fam per demà i dissolució cultural i destrucció del teixit social ara. Cal fer de la política lingüística un eix transversal de la política del país a tots els nivells.

Cal, en definitiva, que els nostres representants públics deixin d’avergonyir-nos, que els catalans, els valencians i els mallorquins que, en nom de la prudència i per aversió al conflicte, al més mínim conflicte, hagin esdevingut, sense voler-ho, traïdors, deixin de col·laborar en la seua perdició i en la de tots; que creem, des d’ara mateix, òrgans i plataformes unitaris per a articular la nostra defensa col·lectiva. Cal, en definitiva, que, com deia Joan Sales, deixem de ser imbècils per tal de poder ser catalans, de poder mirar-nos a la cara sense abaixar l’esguard, i poder reconèixer-nos a nosaltres mateixos d’aquí a cinquanta anys, perquè els nostres països encara siguin catalans.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació