La llengua com a guerra freda cultural

La llei de política lingüística posa el marc per a una guerra freda, un cas clàssic de dos bàndols que no volen pitjar el botó vermell per por de la doctrina de la destrucció mútua assegurada (“mutual assured destruction” o MAD, sigles deliberadament triades per formar la paraula “boig” en anglès). Al costat espanyol la por és que, si es tiba la corda en excés, les bases de l’independentisme es reactivin i aquest cop hagin après les lliçons del Procés. Per la banda catalana, es barregen dos terrors: un és l’angoixa secular per la derrota final, la ulsterització irreversible, la reserva índia, etc. Però n’hi ha una de més subtil i inconfusiblement processista: la por dels polítics a que la gent els exigeixi fer alguna cosa fins al final.

Com en tota guerra freda, s’estan corrent dues curses armamentistes paral·leles entre bambolines. La de la part d’obediència espanyola transita per un camí conegudíssim: es confia que la inèrcia diglòssica dels últims anys continuï erosionant la llengua catalana i, amb ella, el nacionalisme com a eina de memòria, ubicació al món i resistència contra el domini espanyol. Amb una mica d’ajuda dels jutges, la globalització, la tecnologia i la demografia ja aniran fent la feina. En canvi, a la trinxera catalana hi ha una novetat. Després de dècades comprant la trampa del fals cosmopolitisme, la constatació empírica del retrocés del català ha desprestigiat el bilingüisme per sempre. Amb clares claus generacionals, però no només, s’està obrint pas una nova sensibilitat més militant i més informada sociolingüísticament, segons la qual el nacionalisme català i una defensa desacomplexada de la llengua encaixen perfectament amb el nou sentit comú antiimperialista, igualitari, d’essencialisme estratègic, i tot l’etcètera de marcs mentals que han desplaçat el neoliberalisme cultural que havia regnat a finals del segle XX. Cada cop més hegemònica en tot l’espectre, aquesta nova subjectivitat ja té eines conceptuals per no haver de demanar perdó per parlar en català a Catalunya, i tant les polítiques com les iniciatives civils que surtin d’aquí seran diferents de les del pujolisme i el maragallisme. Es tingui l’opinió que es tingui sobre les dues estratègies, el consens consisteix a no posar la llengua al centre del conflicte i fer la guerra cultural per darrere.

Aquesta situació m’ha fet tornar a Paul Engler, vell amic dels lectors de servidor de vostès, una de les figures claus per entendre l’independentisme que, com vaig provar d’explicar, ha estat el manual polític dels nostres líders, des de Quim Torra a Oriol Junqueras passant per Jordi Cuixart. Segons Engler, els moviments transformadors necessiten polaritzar la societat si volen canviar alguna cosa, i la clau de tota polarització és escollir bé la demanda específica sobre la qual es construeix tot. Gandhi sabia que, si polaritzava al voltant de la independència de l’Índia, molta gent es mantenia neutral, però si polaritzava al voltant de l’impost sobre la sal, podria canalitzar un malestar transversal cap al riu de la independència. De manera anàloga, l’independentisme va fer servir qüestions de democràcia i economia per posar-se al centre de la política catalana.

Passa que l’altre concepte clau en la teoria d’Engler és el sacrifici o “l’energia sacrificial”. Segons la filosofia de la no-violència estratègica, els moviments socials creixen quan la majoria adormida percep que hi ha persones disposades a jugar-se la pell per una causa i s’hi solidaritza. Els sacrificis que surten de la roda cínica i decebedora de la política convencional infonen una idea amb un mana moral capaç de despertar l’empatia dels altres, i històries d’èxit com el moviment pels drets civils demostrarien que una bona estratègia pot saltar fronteres tan rocoses com la racial. I dic tot això perquè Engler també explica la situació inversa: el més perjudicial per a una causa és que el seu sacrifici sigui descobert com una escenificació buida. Si es revela que darrere de la jugada només hi havia cinisme, l’empatia dona lloc a l’apatia.

Ciutadans va polaritzar amb la llengua i ha acabat substituint el vell consens sobre la immersió. L’independentisme va polaritzar amb qüestions de democràcia i economia, i ha acabat substituint el vell consens catalanista. En resum: amb més o menys llacunes i més o menys efectes bumerang, la polarització que descriu Engler funciona. No cal dir que tots sabem que l’independentisme està esperant que el tàndem PP i Vox arribin a la Moncloa per facilitar certa polarització, i que l’esquerra espanyola espera que l’independentisme es continuï esllanguint amb la pacificació autonomista, tal com corroboren les enquestes. Com que aquests cicles s’aniran alternant durant anys i la llengua no s’esperarà a la independència, l’únic que li queda al català és continuar lliurant la guerra freda que, si fem cas de les dades, hauria d’adoptar una estratègia radicalment diferent de la de les dècades passades. El problema és que, en els moments en què el conflicte lingüístic s’escalfa, com ara mateix, una casta política que ha buidat completament el sentit de la polarització i del sacrifici no serveix per sumar capital moral per a la causa, sinó per perdre’l.