Gerard Furest i Dalmau

Gerard Furest i Dalmau

Professor de Llengua Catalana a Secundària

La immersió i Godot

La sentència del TSJC que imposa un mínim del 25% d'impartició en castellà a les aules catalanes és una estocada a la immersió lingüística

El dimecres 24 de novembre del 2021 va ser una dia històric. El problema -el gran problema- de les efemèrides és que poden ser històricament propícies o històricament nefastes en funció dels efectes que tenen sobre una persona o un demos concret; les voluntats contraposades a què al·ludia Schopenhauer. Dimecres 24, dèiem, el Tribunal Suprem va inadmetre el recurs de cassació presentat pel Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya i va donar patent de cors a la sentència del TSJC que imposa un mínim del 25% d’impartició en castellà a les aules catalanes. Un mínim. Atenció a la paraula, perquè un mot, oimés si té vocació jurisprudencial, mai és innocu. La croada que havia començat fa uns anys amb la demanda judicial d’unes desenes de famílies assessorades -instigades?- per entitats ultraideologitzades arribava, d’aquesta manera, a la seva Jerusalem: el canvi de sistema educatiu de tot un país. Dit d’una altra manera: tècnicament, i a nivell de legalitat espanyola, la immersió ja és un cadàver exquisit.

Tan bon punt van ser informats de l’existència de la bomba de neutrons judicial, els partits i entitats més catalanistes no van trigar a declamar el ventall de consignes edulcoradament batallívoles que ens han acompanyat els darrers anys: “Avui i demà, l’escola en català”, “La immersió no es toca”, “L’escola en català, ara i sempre”, etc. Els mateixos partits i entitats que, ai Santa Llúcia, en temps postpujolistes han liderat un relaxament (que a la pràctica i en termes jurídics equival a una prevaricació de manual) en l’observança, no només de la resta de lleis vigents en matèria lingüística, sinó també de la rebregada immersió. L’últim decenni, la promesa -l’excusa- del paradís terrenal ho ha sepultat tot sense que la inflamació gregària de les masses caigués en l’obvietat que entre el misticisme i la mistificació hi ha poc més que una alenada.

Per als professionals de l’educació que donen alguna importància a la llengua -que no són tots ni de bon tros- no és cap secret que la immersió, en tant que metodologia d’aprenentatge, no s’ha arribat ni a generalitzar a secundària. Parlem d’una apologia monumental de la procrastinació perquè, des que es va promulgar el decret 75/1992, s’han escolat vint-i-nou anys. Fins el més enze del pati sap també que, en molts centres educatius, sobretot de l’Àrea Metropolitana de Barcelona però no només, s’hi vehicula la major part del temps lectiu en castellà. El debat que ha giravoltat a l’entorn de la immersió ha tingut, en conseqüència, un component de teatralitat -i encara més d’absurditat- que recorda Godot: se n’ha parlat molt però, en determinades àrees geogràfiques, no ha aparegut mai. I el que és pitjor: a aquestes alçades, ni tan sols se l’espera.

Atesa la petrificació pompeiana tant de les successives conselleries com dels equips directius i del cos d’inspectors, i com que de tant en tant i ni que sigui per casualitat algú ha d’agafar el bou per les banyes, la sectorial d’Educació de la Intersindical va engegar fa poques setmanes una Bústia de queixes lingüístiques que ja gestiona desenes d’incompliments. La revisió dels Projectes Lingüístics ha dut aparellada la confessió pública d’alguns instituts de vehicular més d’un 50% de l’ensenyament en castellà “per afavorir la integració de l’alumnat nouvingut” (sic), contradient així les cites de la Llei 1/98 i la Llei d’Educació de Catalunya que servien de preàmbul al document. Amb tota la calma i sobradesa. No és aventurat de suposar que la màniga ampla en el control vocacional i en la formació sociolingüística en l’accés als cossos docents hi deu tenir alguna cosa a veure, en l’ensulsiada; al capdavall, les lleis s’executen (o no) amb material humà.

Sobta, per tant, que els qui han permès amb la seva laxitud la degradació en l’ús i prestigi de la llengua, que havia de servir com a aglutinant d’una societat d’orígens bigarrats, gosin posar el crit al cel davant d’una escomesa que fotografia -i amb modèstia, en la mesura que la xifra es queda curta- la realitat. Una realitat que han denunciat les comptades veus que discordaven de l’omertà cofoista, com les lingüistes Carme Junyent o Carme Vilà. Això no significa que el 25% mínim que estableix la sentència del TSJC no sigui criminalment lesiu en la mesura que legalitza una factualitat però en coarta, com a designi indissimulat, una futura reversió. És, en aquest sentit, una reblada més de clau al taüt del lingüicidi. Perquè, a diferència del que s’ha repetit per Twitter, un 25% de classes en castellà no equival a un abracadabrant 75% de classes en català. Fer aquesta afirmació denota un desconeixement supí tant de les lleis matemàtiques com del currículum escolar, en què també s’hi imparteix Anglès, matèries no lingüístiques en llengua estrangera mitjançant la metodologia AICLE o optatives en francès, alemany o japonès.

Avís per a jugadamestristes: el sistema lingüístic que dimana de la sentència del TSJC té una retirada al del plurilingüisme -terme antitètic al d’immersió que branden sovint els “nostres” polítics- del País Valencià, que a secundària admet un topall màxim del 60% de classes en català. La broma conceptual, com ha denunciat reiteradament Escola Valenciana, ha dut un retrocés esgarrifós de l’exposició a la llengua pròpia a les aules. Per inversemblant que pugui semblar, amb el Govern progressista i valencianista la possibilitat d’educar en una escola immersiva s’ha esfumat a les comarques del sud. Ni el PP de Zaplana i Camps, ni les dèries pallassívoles de Font de Mora, s’hi van atrevir.

Aquesta darrera setmana, si us plau per força, hem arribat al cap del carrer. És l’hora que deixem de repetir-nos mantres falsaris que ens impedeixen abordar solucions per por de sentir dolor -o vergonya- davant la crua objectivitat: per molt que el relat oficial dels partits catalanistes pretengui amagar-ho, la segregació lingüística, la sempre bescantada doble línia, fa dècades que és un fet i té relació amb el barri, la localitat o la professionalitat dels claustres. Si es pretén fer-hi front, especialment a les àrees més poblades i amb preeminència social del castellà, només queden dues vies: desacatar massivament una llei intrusiva i mirar d’aplicar, amb la poca credibilitat restant, la pròpia, amb el benentès que s’està disposat a assumir el cost en matèria política i de cohesió social que se’n pugui derivar, com ho van demostrar amb reeiximent els docents i famílies de les Illes Balears; o bé deixar-ho córrer, fer un gir copernicà i instituir una doble xarxa escolar que no vingui imposada pel context com fins ara, i en què les famílies que ho desitgin puguin educar els seus fills en una immersió que no sigui purament nominal. Molts optem -encara- per la primera via; però amb la condició que els sepulturers nostrats es jubilin de la res publica i reneguin del cinisme de Matrix amb què ens han anestesiat mentre tiraven de rifeta.

Aquest dimecres 1 de desembre a les 19h Gerard Furest presennta el Decàleg irreverent per a la defensa del català a la llibreria Foster & Wallace de Vic.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació