Joaquim Rafel: “La llengua ha sobreviscut gràcies a la perseverança dels parlants”

Lingüista reputat, des del 1992 a 1998 va ser secretari general de l’Institut d’Estudis Catalans, Joaquim Rafel és actualment director de les Oficines Lexicogràfiques. També va col·laborar en l’elaboració de l’Atles Lingüístic del Domini Català. Enguany festeja el seu 75è aniversari i, recentment, ha celebrat els cinquanta anys de docència a la Universitat de Barcelona. Enhorabona! Conversem també amb Joaquim Rafel en ocasió del XVIII Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes que tindrà lloc properament a la Universitat de Bucarest.

Xavier Montoliu. Segurament una de les fites cabdals de la nostra filologia –una estructura d’estat com se l’ha anomenada ja- és la propera presentació del Diccionari del català contemporani, per al qual va constituir el Corpus Textual Informatitzat de a Llengua Catalana, un projecte vastíssim que ha comptat amb el treball col·legial de molts filòlegs. Mentre ens arriba aquesta magna obra, com avaluaria l’estat de la llengua catalana contemporània.

Joaquim Rafel. El Diccionari Descriptiu de la Llengua Catalana (DDLC) constitueix la segona fase del projecte anomenat Diccionari del Català Contemporani (DCC). Aquest projecte, de llarg abast, ha constat de dues fases. La primera es desenvolupà entre els anys 1985 i 1997 i consistí fonamentalment en la constitució d’un corpus de referència de la llengua catalana escrita en els darrers cent cinquanta anys aproximadament: el Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana (CTILC), l’extensió del qual supera els 52 milions de mots; aquest corpus permet utilitzacions múltiples no solament en el camp de la lexicografia, sinó també en la recerca sobre altres aspectes de la llengua; constitueix, per tant, una infraestructura bàsica de recerca lingüística que fou pionera en aquells moments en el nostre entorn i està a disposició pública en el web de l’Institut d’Estudis Catalans. El Diccionari Descriptiu de la Llengua Catalana es començà a elaborar l’any 1998, utilitzant el Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana com a base fonamental i font exclusiva; es tracta, doncs, en el sentit més estricte, d’un diccionari basat en corpus.

Des del punt de vista de la seva naturalesa i del seu contingut, el Diccionari Descriptiu de la Llengua Catalana s’aparta en molts aspectes dels diccionaris corrents o diccionaris per al gran públic; sense voler ser el que s’anomena un diccionari teòric en sentit estricte o un diccionari experimental, comparteix amb aquest tipus d’obres algunes característiques, perquè es fonamenta en una investigació sobre unes bases noves, persegueix el màxim rigor possible en la seva realització, aspira a un elevat grau d’explicitud i utilitza una certa formalització en el llenguatge i en la presentació. Com a conseqüència d’això, els destinataris ideals són les persones amb un cert domini dels conceptes lingüístics: això no obstant, no pretén adreçar-se només als especialistes, sinó que, a més de ser útil per a aquests, aspira a estar a l’abast de qualsevol usuari mitjanament culte interessat pels problemes de la llengua; pretén, doncs, combinar, en la mesura possible, el rigor en el tractament de la informació amb la claredat expositiva i amb la facilitat d’interpretació. La idea de fer accessible aquesta obra per via electrònica era latent des del seu inici, i així la interfície de consulta electrònica del diccionari fou posada a disposició del públic en el web de l’Institut el mes de gener de 2005, quan el nombre d’articles redactats era només de 18.000, i durant els darrers anys s’hi han anat incorporant els articles a mesura que s’anaven redactant; avui, finalitzada la redacció sistemàtica de l’obra, el nombre d’articles és de 110.000; si es publicava en forma impresa convencional, aquest diccionari ocuparia uns vuit volums com els de l’actual Diccionari de la llengua catalana de l’Institut. Ja acabada l’obra, estava previst de fer-ne una presentació pública solemne la tardor de 2017, amb presència d’autoritats, però les circumstàncies per les quals ha passat els darrers mesos el país han fet posposar aquest acte fins que s’hagi pogut constituir un govern.

Pel que fa a l’altre aspecte que em planteja, no és fàcil fer un diagnòstic en poques paraules de l’estat actual de la llengua catalana. Una llengua -qualsevol llengua- és ja per si mateixa una entitat complexa, que pot ser avaluada des de diferents angles o diferents punts de vista. En el cas de la llengua catalana en particular, es dona la circumstància que ha experimentat al llarg de la seva història moderna i contemporània un gran nombre de vicissituds que han determinat la seva situació i el seu estat actual. La llengua actual és, doncs, el resultat de la interacció d’una sèrie de factors sociopolítics determinants que l’han anat afaiçonant al llarg dels anys. Malgrat els intents d’anorreament que ha hagut de patir i de l’exclusió de l’ús públic durant llargues etapes, la llengua ha sobreviscut sobretot gràcies a la perseverança dels parlants, que no l’han abandonada mai, i en les diferents comunitats on es parla té avui, amb matisos diversos, reconeixement oficial; té una important presència en els mitjans de comunicació orals i escrits i la literatura en català és actualment important. Tot això permetria pensar que la situació és positiva, però no podem oblidar dues circumstàncies de naturalesa diferent que fan que no puguem abaixar la guàrdia. Una és el fet que la convivència amb el castellà origina una sèrie de fenòmens d’interferència que ocasionen l’abandó de solucions genuïnament catalanes en favor de les castellanes corresponents; i això no solament en el terreny del lèxic, que és l’aspecte més aparent i, d’altra banda, més fàcil d’evitar o de combatre, sinó especialment en el de la sintaxi. L’altra circumstància que ens ha de fer estar alerta són els diferents intents, per part del govern de l’estat i d’alguna comunitat autònoma, de rebaixar l’estatus actual de la llengua en diversos àmbits de l’ús públic, d’una manera especial en l’ensenyament, en comptes d’afavorir-lo o millorar-lo.

X.M. Els parlants catalans tenen habitualment un alt coneixement sobre temes de lingüística –que van començar amb les llistes de barbarismes i han culminat recentment amb la incomprensió sobre l’ús o no dels diacrítics passant, és clar, per temes sobre la unitat de la llengua catalana. En totes les llengües, els seus parlants, coneixen més la paralingüística que el coneixement real i l’ús correcte de la llengua? A què es deu aquest fet en el cas de la llengua catalana?

J.R. Com ja he dit, malgrat els intents d’anorreament que ha hagut de patir i de l’exclusió de l’ús públic durant llargues etapes de la seva història, la llengua ha sobreviscut sobretot gràcies a la perseverança dels parlants, que no l’han abandonada mai, i així s’ha transmès de generació en generació. Això ha fet que generacions com la meva ens trobéssim en la primera postguerra, en plena dictadura, amb un estat de coses en què l’escola era exclusivament en castellà, i els mitjans de comunicació (premsa i ràdio i després la televisió) i els espectacles (cinema i teatre) eren també exclusivament en castellà. En canvi, en la família, entre els companys d’escola, o al barri (quan anàvem a comprar el pa o a la botiga) la llengua vehicular era el català. Aquesta situació crec que va estimular en nosaltres el desig de conèixer millor i de saber escriure aquella llengua que ens era negada en l’àmbit públic i que ningú no ens havia ensenyat a escriure. També degué influir en això l’ambient de les famílies. Cal reconèixer, però, que sense la tasca cívica i cultural que es desenvolupà durant el primer terç del segle xx (abans de la guerra civil) que restà latent en la postguerra, i que de mica en mica anà ressorgint, probablement la situació hauria estat una altra. En relació amb això he de dir que de ben petits vam tenir accés a una sèrie de publicacions en català editades abans de la guerra, i que foren les que ens ensenyaren a llegir en català a la gent de la meva generació. Pensem especialment en les novel·letes juvenils de Josep M. Folch i Torres, de la Biblioteca Patufet, publicades per l’editor Baguñà, que havien tingut una enorme difusió (Aventures extraordinàries d’en Massagran, Marcel de Fortià, Les aventures d’en Boi Delit, En Bolavà detectiu, i un llarg etcètera, degudes a aquest prolífic autor), però també en altres obres potser de més valor literari traduïdes d’altres llengües, que havia publicat, també abans de la guerra, l’editorial Joventut (recordo que quan tenia 10 anys em van regalar La illa del tresor (sic), de Robert L. Stevenson, en traducció del poeta Joan Arús, i, l’any següent, La volta al món en vuitanta dies de Jules Verne, totes dues en versió íntegra). Més endavant, però, durant el batxillerat (que durava aleshores dels 11 als 16 anys) ens adonàvem que potser no n’hi havia prou de llegir en català per a dominar prou bé la llengua escrita i cercàvem com resoldre aquest problema; també en això vam haver de recórrer a obres anteriors al 1939, i així vam anar descobrint les publicades per Editorial Barcino: Les principals faltes de gramàtica, Ortografia catalana i La conjugació dels verbs en català, totes tres de Pompeu Fabra, i, sobretot, Exercicis de gramàtica catalana, que el pedagog Artur Martorell i el gramàtic Emili Vallès havien publicat amb el pseudònim Jeroni Marvà, obra que especifica que ha estat revisada per Pompeu Fabra i que duu una clau dels exercicis, cosa que era molt útil per als autodidactes. Crec que tot aquest esforç personal per a dominar millor la llengua que ens havia estat negada en l’escola i en l’ús públic va despertar també en molta gent de la meva generació un interès per a conèixer altes aspectes de la cultura i de la història del propi país que no ens ensenyaven a l’escola: tinc constància que als setze anys jo llegia la segona edició de Notícia de Catalunya de Jaume Vicens i Vives, que s’acabava de publicar, i dos anys més tard Moments crucials de la història de Catalunya, amb capítols escrits per Ramon d’Abadal, Jordi Rubió, Ferran Soldevila, Miquel Tarradell i Jaume Vicens i Vives. Tota aquesta experiència i aquestes vivències van donar a la gent de la meva generació una especial sensibilitat per tot allò que es refereix a la llengua, i, en un sentit més ampli, contribuïren a la nostra catalanització, en el sentit de prendre consciència de la nostra condició de catalans.

No sé si tots els catalans tenen un “alt coneixement sobre temes de lingüística”, com vostè afirma en la seva pregunta. El que sí que és cert és que una bona part dels catalans té un gran interès per les qüestions relacionades amb la llengua, i que aquest interès és més gran que el que poden tenir els parlants d’altres llengües que no han experimentat les vicissituds que ha hagut de superar la llengua catalana en els darrers tres-cents anys de la seva història. No sé si és cert que “allò que és privat és desitjat”, però sí que és cert que, en el cas de la llengua catalana, les múltiples prohibicions de què ha estat objecte no solament no han aconseguit anorrear-la, sinó que han estimulat en molts ciutadans el desig de conèixer-la millor i la voluntat d’utilitzar-la en el major nombre possible de situacions i de defensar-la contra possibles amenaces internes i externes. Aquest conjunt de circumstàncies fa també que molts parlants siguin especialment sensibles a tot allò que fa referència a la llengua i que sentin la necessitat d’opinar amb més o menys coneixement de causa sobre qüestions lingüístiques.

X.M. Aquesta vitalitat actual de la llengua, el desplegament dels estudis de filologia catalana i la gran quantitat de lingüistes i investigadors de la llengua –i també la literatura- catalanes deu contrastar amb els inicis de la seva època com a professor, l’any 1967. L’arribada de la llicenciatura –actualment grau- de filologia catalana devia suposar un revers en aquesta situació? Per fer memòria, com eren aquelles èpoques per poder recuperar l’ensenyament del català com a estudis de filologia i en català per a la resta de disciplines de la Universitat?

J.R. Efectivament, l’estat actual dels estudis de Filologia Catalana a la Universitat no té res a veure amb la situació del moment en què la gent de la meva generació ens vam incorporar a l’ensenyament, i encara menys amb la nostra època d’estudiants (1962-1967). Com a conseqüència de les circumstàncies que he comentat en la resposta a la pregunta anterior, una part de la nostra generació arribava a la Universitat motivada pel fet català, i aviat establíem complicitats amb companys que tenien les mateixes inquietuds, i, sobretot durant l’especialitat, amb alguns professors. Cursàrem una carrera que s’anomenava Filosofia i Lletres amb dos cursos comuns, on hi havia assignatures de Filosofia, d’Història, de Geografia, d’Història de l’Art, de Literatura, de Grec, de Llatí, d’Àrab, de Gramàtica i altres, a part de les de Religió, Formación del Espíritu Nacional i Educació física, totes obligatòries, excepte l’opció que es podia fer entre grec i àrab. Fins a tercer curs no començàvem l’especialitat, que en el meu cas fou Filologia Romànica, que era la més pròxima a la temàtica catalana. L’ensenyament es feia tot en castellà, excepte en una assignatura d’especialitat (Literatura Catalana), que donava el professor Antoni Comas, que acabava de ser nomenat catedràtic de Llengua i Literatura Catalanes. La càtedra de “Llengua i Literatura Catalanes” s’havia creat l’any 1961, gràcies a les gestions dels professors Antoni M. Badia i Martí de Riquer, però no es va proveir fins l’any 1965.

Quan cursàvem l’especialitat alguns estudiants assistíem a les classes clandestines dels Estudis Universitaris Catalans, que es feien aleshores en domicilis particulars. Això ens obrí uns nous horitzons i ens posà en contacte amb un món paral·lel, diferent del món oficial. També durant l’especialitat algun professor va impartir unes classes pràctiques de català, fora dels programes i dels currículums oficials, que els estudiants difoníem de boca en boca entre els companys de confiança.

Quan vaig acabar la carrera vaig incorporar-me com a professor a la càtedra de Llengua Espanyola, dirigida aleshores pel professor Antoni M. Badia i Margarit, i vaig començar fent classes d’espanyol. L’any 1966, proveïda ja la càtedra de català, es crea el Departament de Filologia Catalana. L’any 1969 entrà en vigor un nou pla d’estudis, l’anomenat Pla Maluquer, propi de la Universitat de Barcelona, que donava una gran llibertat a la creació d’assignatures i una gran possibilitat d’elecció per part dels alumnes, i que durà pocs anys.

Aprofitant aquesta circumstància, alguns professors adscrits al Departament de Llengua Espanyola, poguérem impartir unes assignatures del Departament de Filologia Catalana: Antoni M. Badia va donar Filologia Catalana, Joan Veny, Dialectologia Catalana, i jo mateix, Fonologia Catalana. L’any 1972 va sortir la primera promoció de llicenciats en Filosofia i Lletres, especialitat Filologia Romànica, subespecialitat Filologia Catalana. El mes de setembre de 1973 s’aprova un nou pla d’estudis, que entra en vigor l’any 1974 i que es coneix amb el nom de Pla Suárez. El novembre del mateix any 1973 una ordre ministerial divideix la Facultat de Filosofia i Lletres en tres facultats: Filosofia i Ciències de l’Educació, Geografia i Història, i Filologia. Pel que fa a la Facultat de Filologia, l’any 1974, essent rector de la Universitat el professor Fabià Estapé, es crea el Departament de Llengua Catalana, de manera que passa a haver-hi dos departaments vinculats a la titulació en Filologia Catalana, el de Literatura, que dirigí el professor Antoni Comas, i el de Llengua, que dirigí el professor Antoni M. Badia, després de permutar la seva càtedra de Llengua Espanyola per una càtedra de Llengua Catalana. La Facultat de Filologia constava llavors de sis seccions: Filologia Hispànica, Filologia Romànica, Filologia Moderna, Filologia Clàssica, Filologia Semítica i Filologia Catalana, que és la que englobava els dos departaments de català. El nou pla i la creació de les seccions va comportar un reajustament de l’adscripció dels professors als departaments, i va ser llavors que alguns vam anar passant progressivament del de Llengua Espanyola al de Llengua Catalana (a més d’A. M. Badia, que en fou el director, Teresa Cabré, Lídia Pons, Joan Veny i jo mateix). El mes de juliol de 1986, la Junta de Govern de la Universitat de Barcelona acordà d’unificar aquests dos departaments en un únic Departament de Filologia Catalana, que és com s’ha mantingut fins que darrerament, l’any 2016, amb motiu d’una reducció del nombre de departaments de la Facultat, s’han fusionat els departaments de Filologia Catalana i de Lingüística General en un únic Departament de Filologia Catalana i Lingüística General. La titulació que s’obté és Grau de Filologia Catalana.

M. També en aquella època, concretament l’any 1968, té lloc a la universitat d’Estrasburg el primer Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, de resultes del qual va néixer l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes. Com va anar la creació de l’AILLC i la celebració d’aquest primer col·loqui?

R. El Centre de Philologie et de Littératures Romanes, creat l’any 1957 per Paul Imbs amb el nom més breu de Centre de Philologie Romane, adscrit a la Universitat d’Estrasburg organitzava anualment uns col·loquis sobre temes diferents, relacionats amb la lingüística francesa o romànica general. L’any 1968, però, el professor Georges Straka, aleshores director del centre, organitzà amb la col·laboració del professor Antoni M. Badia un col·loqui sobre la lingüística catalana, que comptà amb una quarantena d’assistents procedents de nou països d’Europa i d’Amèrica, i en el qual es presentaren sis ponències. L’èxit d’aquesta reunió feu concebre la idea a alguns dels assistents de celebrar reunions semblants de manera periòdica en diferents països. Fou així que el professor Felip M. Lorda, aleshores lector de català a la Universitat d’Amsterdam, s’oferí a organitzar un segon col·loqui en aquesta Universitat, cosa que fou realitat el mes de març de l’any 1970, amb la col·laboració del professor Jean Roudil, catedràtic de la mateixa Universitat, i en el qual s’inclogueren també temes de literatura. Durant aquest col·loqui, que fou considerat el Segon Col·loqui de Llengua i Literatura Catalanes, sorgí la idea de promoure una associació internacional que agrupés els estudiosos de la llengua i la literatura catalanes; l’objectiu principal era d’organitzar periòdicament una reunió per tal d’assegurar la continuïtat de les celebrades a Estrasburg i a Amsterdam. Així es constituí una comissió gestora formada pel professors Antoni M. Badia, Felip M. Lorda, Josep M. Batista i Roca, Germà Colon i Georges Straka. Aquesta comissió elaborà un projecte d’estatuts d’una associació internacional centrada en el foment dels estudis de llengua i literatura catalanes, especialment mitjançant l’organització d’un col·loqui cada tres anys en un país diferent.

A Amsterdam ja es decidí que un tercer col·loqui se celebraria a Cambridge, i així es feu el mes d’abril de 1973, en el Fitzwilliam College de la Universitat d’aquesta ciutat. Durant la celebració d’aquest col·loqui, el 13 d’abril de 1973 tingué lloc la sessió constituent de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes on es debaté i s’aprovà el projecte d’estatuts elaborat per la comissió gestora, i així fou constituïda aquesta associació, amb seu oficial a Holanda (recordem que en aquell moment hauria estat problemàtic registrar-la en territori de l’Estat espanyol). L’any 1976 tingué lloc puntualment el quart col·loqui acollit per la Universitat de Basilea.

Faré un esment especial al cinquè col·loqui, celebrat a Andorra l’any 1979, aprofitant la bona disposició i l’oferiment de les autoritats d’aquest principat. Tot i no haver-hi una seu universitària com a punt de referència, la Junta de l’AILLC considerà que potser era arribat el moment de tenir un col·loqui en un territori de llengua catalana i Andorra era una bona opció, tenint en compte les dificultats que hauria suposat en aquell moment d’organitzar una reunió d’aquest tipus en una seu universitària dels territoris catalans de l’Estat espanyol. Tot i això, a fi de sondejar la situació, es projectà que la sessió de cloenda d’aquest cinquè col·loqui se celebrés a Barcelona i així es pogué fer, a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans, recuperada feia poc temps, en uns moments en què l’Institut no havia reprès encara la plena activitat institucional; Joan Coromines, que acceptà excepcionalment de participar en un acte públic, hi pronuncià la conferència de clausura. A partir d’aquesta experiència hom pensà en la possibilitat de celebrar alternativament un col·loqui en una ciutat dels territoris de llengua catalana i un fora dels territoris de llengua catalana. I així s’ha fet a partir d’aquell moment: l’any 1982 se celebrà el col·loqui a Roma; l’any 1985, a Tarragona-Salou; l’any 1988, a Tolosa de Llenguadoc; l’any 1991, a Alacant i Elx; l’any 1994, a Frankfurt am Main, l’any 1997, a Palma (Universitat de les Illes Balears); l’any 2000, a París (Universitat París IV- Sorbona); l’any 2003, a Girona; l’any 2006, a Budapest; l’any 2009, a Lleida; l’any 20015, a València; i el proper se celebrarà enguany (2018) a Bucarest. S’ha aconseguit mantenir la continuïtat d’aquest projecte al llarg de 50 anys des de la celebració d’aquell primer col·loqui de 1968.

M. Des d’aleshores, ha participat interrompudament en tots els Col·loquis organitzats per l’AILLC i a partir de 1982 va ser membre de la seva Junta, amb autoritats com Arthur Terry, Giuseppe Tavani, el pare Massot, Alan Yates, etc. Quin és l’esperit i recorregut d’aquests col·loquis? I, especialment, ara, a punt de celebrar-se l’edició divuitena, a la Universitat de Bucarest (coincidint amb el vint-i-cinquè aniversari de la creació del lectorat de català), es podria dir que s’ha assolit una majoria d’edat entre els estudiosos de la catalanística i el relleu està garantit en aquelles primeres fornades de filòlegs?

R. Des d’aquell primer col·loqui de 1968, anterior a la fundació de l’AILLC, la trajectòria ha estat llarga. Ha estat mig segle de treball ininterromput a fi d’assegurar la celebració d’un col·loqui cada tres anys; i, així, gràcies a la constància de les diferents juntes de govern que s’han anat succeint i a la tasca impagable dels comitès organitzadors del diferents col·loquis, s’han pogut anar celebrant puntualment aquestes reunions cada tres anys en un país diferent fins a arribar a la divuitena edició, que tindrà lloc el mes de juliol de 2018 a Bucarest. Amb això crec que l’AILLC ha acomplert fins ara el seu principal objectiu de contribuir a fomentar els estudis de llengua i literatura catalanes i, de retruc, a afavorir el coneixement i la relació entre els diferents investigadors d’arreu del món. Una mostra palpable d’aquesta activitat són les actes dels diferents col·loquis, que donen fe de l’activitat científica desenvolupada en aquestes reunions. Però aquesta funció de fomentar els estudis sobre la llengua i la literatura catalana no s’acaba amb l’organització dels col·loquis triennals, sinó que l’AILLC publica des de l’any 1980 els volums de la sèrie “Estudis de llengua i literatura catalanes”, que en el pròleg del primer volum es defineixen com una publicació “redactada íntegrament en català però amb una projecció internacional, de caire estrictament científic, i que serveixi de lligam entre els qui es consagren als estudis de llengua i literatura catalanes arreu del món, tant dels qui treballen sols com dels qui estan integrats en alguna de les associacions existents”; fins ara s’han publicat setanta-un volums d’aquesta sèrie, que, juntament amb les actes dels col·loquis, són un reflex de l’activitat investigadora en el camp de la catalanística, i són una mostra de la pervivència de l’interès científic per la llengua i la literatura catalanes arreu del món. Des de la secretaria de l’associació es distribueix periòdicament entre els membres informació sobre la vida associativa, sobre sessions de treball i sobre publicacions de l’especialitat. A més, des de l’any 2016, els anys que no hi ha col·loqui l’AILLC patrocina una Jornada dedicada fonamentalment a la divulgació de la recerca; l’any 2016 se celebrà a Saragossa sobre el tema “El repte d’investigar sobre la Franja d’Aragó”, i el 2017 tingué lloc a Leipzig sobre el tema “Els problemes de la traducció de poesia”.

Els més de 1.200 membres actuals de l’AILLC crec que asseguren el relleu generacional. I, com ha succeït al llarg d’aquests darrers cinquanta anys, és d’esperar que les successives juntes de govern del futur i el suport dels membres facin possible la continuació de la tasca realitzada fins ara.