Joan-Carles Martí i Casanova qüestiona el sucursalisme lingüístic

Joan-Carles Martí Casanova ha escrit des d'Elx un article molt lúcid que ha suscitat tota mena de reaccions. Ni secessionisme ni sucursalisme lingüístic. El problema que tenim és tot un altre: és amb la llengua veïna que ens devora. En canvi, el català ens reforça perquè és la nostra mateixa llengua.

Arran d’un comentari escrit per a la llista migjorn, Joan-Carles Martí i Casanova ha escrit des d’Elx un article molt lúcid que ha suscitat tota mena de reaccions. Prou de secessionisme, prou de sucursalisme lingüístic. El problema que tenim és tot un altre: és amb la llengua veïna que ens devora. En canvi, el català ens reforça perquè és la nostra mateixa llengua.  

Permeteu-me una citació inicial de La Festa o Misteri d’Elx: ‘O Senyor de l’Alt Imperi, Senyor de tot lo creat, cert és aquest gran Misteri, ser ací tots ajustats’.

Als voltants de les ciutats de València i Barcelona han sorgit unes noves ‘escoles d’estandardització’, enfora de les acadèmies estrictes, que voldrien tornar al valencià o al català que ara es parla: tan sols un model per cada territori, això sí! Al País Valencià la qüestió es complica força amb el desig de ‘convergència lingüística’: no pas amb els ‘catalans i balears’ sinó amb els ‘secessionistes valencians’ més il·lustrats. Es tractaria de fer una ‘modalitat valenciana’ assumible, per totes les bandes, sense trencar la unitat de la llengua i amb doble denominació onomàstica. Si implica un ‘afluixament’, amb la resta de la comunitat lingüística catalana, no ens hauria de fer patir gens. En som molts –com no podia ser d’una altra manera– , els qui no combreguem amb rodes de molí però el ‘lobby personalitzador’ desenvolupa estratègies i barrina com cuc en fusta a l’escandinava.

No debades, aquestes escoles o escolans –tant a València com a Barcelona–  s’han fet companys de viatge. Es cursen, fins i tot, invitacions des de la ‘germanor’ de les grans modalitats de llengua catalana: dita ‘llengua valenciana’ al País Valencià, de forma més cridanera pels qui defensen aquests nous estàndards territorials que hauran d’arribar a ser ferms i rígids. Per tant, si als ‘més convergents’ ens acusen de ‘noucentisme’, estic en tot el meu dret d’acusar-los de ‘romanticisme’. Al capdavall, ha plogut arena abundosa del desert des del poema “València i Barcelona” del mestre Teodor Llorente: ‘Sigau puix sempre unides, de cent pobles enveja.’  Ha passat un segle i dos quarts i alguns creuen que hem anat un pèl lluny i que caldria tornar-hi: al dia abans i revisar-ho tot.

Despús-ahir, però, tornava a respondre, en una llista internàutica, a un article, breu i lleu, sobre el catalaníssim ‘sota’ i el valencianíssim ‘baix’, d’aquells que es publiquen a la premsa del Cap i Casal totes les setmanes. A Elx ens arriben per la Internet perquè tan prop de la frontera de migjorn al ‘valencià’, sovint, li diem ‘català’, als ‘papers’, i no passa res o ben poca cosa al carrer. El problema que tenim és tot un altre: és amb la llengua veïna que ens devora. En canvi, el català ens reforça perquè és la nostra mateixa llengua. Som dintre un territori on habitem més de catorze milions d’éssers humans.

A mi no em saben greu –ans al contrari–  les ‘converses filològiques’ que ens menarien a un català de tothom.  Ara, sí que em molesta el mot ‘sucursalisme’ per definir el que faríem els valencians que afillem solucions diverses del ‘català central’: entre moltes altres tries més o menys pròximes. Aquestes columnes de premsa ‘filològiques’ acostumen a estar trufades d’adjectius adreçats a blasmar els regnícoles deslleials. Dec ser, ‘un entre tants’ dels acusats, si em permeteu l’estellesianada, pel que fa a ‘sucursalismes’ diversos. La intencionalitat política és clara. Hi hauria ‘valencians assenyats que raonen’ i ‘valencians  sense trellat que no ens avenim a raons.’

Els demanaria: ¿sóc sucursalista si adopte una solució del ‘català central’ però no ho sóc si n’adopte, una altra, del ‘valencià central’ malgrat que cap de les dues siguen de la meua varietat casolana primigènia? Tan sols ho dec ser, de ‘sucursalista’, si adopte una solució ‘barcelonina’ però ho seria molt menys si escampe un ‘mallorquinisme’? En el cas del ‘mallorquinisme’: ¿tan sols seríem davant d’un ús exòtic, caprici de l’escriptor? Una flor no faria estiu? ¿Heu o no heu de fer comprovacions pregones, dels meus escrits literaris, abans d’afirmar que he estat ‘sucursalista’ pel que fa als meus usos comarcans, que poden tenir solucions ‘orientalitzants’ i ‘clàssiques’ heretades? Tinc dret o no en tinc a tot el tresor de la llengua: des dels clàssics de la literatura catalana fins a la contemporània passant per totes les parles catalanes vives? Pel que fa al deure de fer conèixer la meua sinonímia comarcana –me’n faig càrrec – tindreu noves meues aviat com ja les heu tingudes abans. Ara, no tinc vocació d’escriptor dialectal sinó tan sols d’escriptor ‘tout court’. Escric per a València, per a Barcelona i per a Sydney o París si s’arriben a revirar, els meus escrits, en aquelles llengües.

Al capdavall, València és més lluny de Guardamar, des d’on escric tot l’estiu, que de Tortosa; el repoblament de barcelonins era encara intens a l’Elx de la darreria del segle XV. Si vam estar un segle empenyorats a Barcelona i el poble n’era ple, de barcelonins i catalans diversos!  El primer dels milanta Soler ens arribà el 1483! La relació –i les immigracions–  no s’han aturat mai de la Revolució Industrial ençà. L’any 1952, el viatge de noces el feren els meus pares obrers elxans a Alacant i no a València i ma mare va viure a Sant Cugat del Vallès una temporada, a casa de son germà. Com que parlem una llengua modesta, de continuum i interrelació absoluts, que algú m’aclaresca el per què hem de fomentar varietats fortament regionalitzades, fins i tot quan la dialectologia no acompanya sempre ni el bon gust subjectiu de l’autor tampoc. En som molts els qui actuem com una comunitat lingüística i cultural compacta, per molt que alguns voldrien que fossem com l’Argentina i Espanya, amb la mar oceana al bell mig, quan tan sols ens separa un riuet de poc cabal.

Si –com a valencià–  escric ‘no pas’ empre un sucursalisme, un cultisme o un noucentisme? Ja se sap que ‘noucentisme’ ha esdevingut sinònim de tot allò que ‘he deixat de dir o de sentir’ al meu voltant! He de parlar i escriure el valencià del meu avi? El iaio Quito i son fill, mon pare, deien ‘dumés’ i acabe d’assabentar-me, al DCVB, que ‘domés’ tan sols és mallorquí!  No  podem refiar-nos-en, ni de les fonts! No és la forma general ‘només’? I d’on ens arriben aquests canvis vocàlics sospitosos als del Vinalopó? Tot pleglat, blasmar els recursos estilístics i geogràfics d’una llengua –per motius més o menys polítics– no faria més que moure a rialla si l’enuig i la preocupació pel seu avenir –‘avindre’ en ‘llengua valenciana’? – no fossen tan intensos: sóc ‘un entre tants’ dels qui no militem en esquarteraments que considerem suïcidis i il·lògics.

Pel que fa a ‘baix’ i ‘sota’ ho tornaré a repetir amb l’esper i desesper que els valencians centrals que se n’ocupen en prenguen nota. Els d’Elx som valencians. D’això no n’hi ha cap, de dubte. A mi m’agrada afirmar que sóc un valencià de llengua i cultura catalana.  A Elx diem, en semàntica especialitzada, ‘baixsota’: un pleonasme clar. Els sociolingüistes saben que el terme que retrocedeix pot solidificar-se amb el terme invasor: de forma transitòria o fossilitzada. El parlar d’Elx n’és ple, d’exemples. Tot siga per la claredat de les noves generacions per a qui els usos ancestrals més catalans es fan foscs quan la llengua castellana imperial avança!

No cal cercar la toponímia del valencià central on hi hauria l’Assegador de la Sota de Moixent. Els articulistes més personalitzadors ens aporten sempre proves que es puguen oir des del campanar més provincià del Miquelet valencià o des del Monument a Colom barceloní!  Ho he publicat al llarg dels anys i n’ha donat notícia algun dialectòleg meridional. A Elx i comarca, per dir que una persona està dominada per una altra, diem el següent: ‘el té o està baixsota’. Exemple popular i raonat per a la brama d’aquest pobre llaurador de bocatge pagesívol: “La Maria té el Vicent ‘baixsota’. A ca seua, ella és la que duu e(l)s pantalons cordats!’

‘L’escriptor d’Elx o Monòver ha d’estar ‘baixsota’  el sucursalisme de València o ‘baixsota’ el sucursalisme de Barcelona; o ha de triar allà on li semble més natural?’

Vet aquí una altra: sempre dic ‘semblar’ on a València diuen “parèixer’ amb campanyes semblants/paregudes afegides en el sentit que ‘semblar’, en valencià, hauria de ser, tan sols, el que jo li’n dic ‘tenir una ressemblança’ i uns altres catalans ‘una retirada’. En aquest cas m’arrenglere amb francesos i occitans! Què hi farem! Els parlars de frontera no són tot castellanismes –ja ens ho recorden, a bastança, per dir-nos que som ‘aberrants’ –  i pouen del vell fons gal·loromànic comú!  El mestre Enric Valor i Vives ho tenia clar. Signà, alguna vegada, ‘un fonamentalista del Vinalopó’. Vaig tenir el goig de parlar amb ell i tan de bo la seua escola fes molt de forat.

En algun moment, no tan llunyà per a nosaltres els elxans, ‘baix’ i ‘sota’ convivien a la comarca més meridional de llengua catalana. És com quan vaig haver de  llegir que els valencians no havíem de fer la diferència entre bastant/prou. Els de l’Extrem Sud som els únics valencians que la fem ben feta de forma natural: en tinc bastanta però no en tinc prou! Amb femenització popular quan cal concordar i pluralitzacions  si les hem de fer! Canviem la normativa? Llegireu, també, que ‘força’ no existeix en els parlars valencians. I el cas és que jo encara diria ‘en tinc força d’olives en la gerra’. Heretat? Us ho ben assegure. Ara, si els joves valencians centrals tornen a vehicular ‘força’ –pel prestigi del català oriental, de la TV3 o veges tu els canals poderosos de la xarxa!–  o a diferenciar ‘bastant’ de ‘prou’ puc aportar la prova valenciana dialectal residual? O deu ser  això un acte de traïdoria per a qui ho van perdre fa segles i no voldrien que vingués de nou?

A mi els sucursalismes ‘interns’ em poden arribar de la comarca a tramuntana a la meua. Es diu l’Alacantí. Sempre que ‘sucursalisme’ signifique dir alguna cosa que no has après a casa. Ara, si ‘sucursalisme’ implica no voler exagerar les diferències lingüístiques entre catalans i valencians –alhora que s’afavoreixen solucions comunes –  dec ser ‘molt sucursalista’. I a molta honra!  Visca el sucursalisme!

Per tant, diguem el que vulguem: ‘digam el que vullgam’,  voldran alguns  defensar/defendre malgrat que la primera i més unitarista campe per tot el vell reialme. No creem, però, fronteres en una llengua que no les necessita gens ni gota. Tot el que hi ha allà amunt es troba aquí avall i el que hi ha aquí avall es troba allà amunt. Tan sols cal saber-ho cercar!  Ho lamente per als qui els surt alfurri quan els ho dones mastegat en valenciana prosa.  ‘Alfurri’ és sinònim a Elx de ‘granulla’. Un arabisme preciós.

Tornaré al meu estiu perquè he d’anar a treballar a diari. No em fareu hortolà! Siga dit amb tot el respecte. I és que els valencians de comarca de secà som de ‘camp’ i no ‘d’horta’ i, per això, ens diem ‘camperols’. De fet, a Elx, els hortolans són els de l’Horta d’Oriola. El català s’hi va perdre a la primeria del segle XVIII, llevat de Guardamar des d’on us pose el meu punt final i el meu punt primer.

Joan-Carles Martí i Casanova publicarà al setembre, a l’Editorial Documenta Balear, la seua novel·la: ‘Els països del tallamar’.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació