Joan Alberich: “Sempre hi haurà guillats pel grec”

Aquest Sant Joan passat va sortir a la llum una de les publicacions més esperades d’aquests últims anys: la del Diccionari grec-català, editat conjuntament per Enciclopèdia Catalana i l’Institut Cambó. Es tracta d’una obra molt completa, que incorpora un apèndix morfològics, noms propis i mapes amb topònims transcrits al català.

Griselda Oliver i Alabau

Griselda Oliver i Alabau

Cap de la secció Homo Fabra

Aquest Sant Joan passat va sortir a la llum una de les publicacions més esperades d’aquests últims anys: la del Diccionari grec-català, editat conjuntament per Enciclopèdia Catalana i l’Institut Cambó. Obra cabdal dirigida per Joan Alberich i Francesc J. Cuartero, ha comptat amb un equip de vuit redactors: Jaume Almirall, Xavier Crossas, Josep Granados, Joan Andreu Martí, Daneil Ramon, Montserrat Ros, a més dels dos directors. El proper 15 d’octubre es presentarà a la Llibreria 22 de Girona.

Joan Alberich, professor de grec, i Núria Bort, editora d'EC | Foto: Griselda Oliver

Es tracta d’una obra molt completa, que incorpora un apèndix morfològic, noms propis i mapes amb topònims transcrits al català. Per no estendre’s més en la llargada del diccionari, van decidir només centrar-se en el corpus de textos escrits i prescindir de les inscripcions. “Només n’hi vam incloure una, que es troba a un mosaic d’Empúries, on hi diu l’hàpax hedýkoitos. M’explica Alberich que en algunes guies del jaciment havia estat traduït per “Que gaudeixis dels plaers d’Afrodita”. En realitat aquesta inscripció significa “Tingues un son plaent” i podria estar relacionada amb l’asclepièon o amb el serapèon la colònia empordanesa, o fins i tot podria tractar-se del nom d’una deïtat hel·lenística relacionada amb Serapis o Asclepi. “En realitat, koitos és un substantiu relacionat amb el verb keímaii, que vol dir ‘estar ajagut’, ‘jeure malalt’. Per tant, no té res a veure amb el coitus llatí, que és de la mateixa família lèxica del verb coire”, afegeix rient el professor, amb qui he quedat per parlar del diccionari, juntament amb Núria Bort, cap d’edicions de diccionaris d’Enciclopèdia Catalana.

Griselda Oliver: Aquest diccionari es presenta “com a resposta a una exigència, llargament sentida i molt expressada”. En quin moment us vau adonar d’aquesta exigència?

Joan Alberich: Qui primer ho va veure va ser Enciclopèdia Catalana. Un cop es va publicar el Diccionari llatí-català, van veure la necessitat que havia de tenir el seu company de grec. En aquell moment, ja fa vint anys, amb un equip de sis persones —que al cap d’uns anys es va ampliar fins a vuit— ens vam posar a fer proves.

Núria Bort: Just a l’acte de presentació del Diccionari llatí-català, l’any 1994, es va posar el tret de sortida a aquest diccionari. Era un diccionari que, evidentment, era esperat, i havia d’estar dins del nostre catàleg.

Si el Diccionari grec-català és germà del Diccionari llatí-català, per què hi ha diferència en la mida?

J. A.: Aquest diccionari recull un miler d’anys de llengua literària. De llengua àgrafa n’hi ha hagut sempre, perquè els humans sempre han parlat i segur que algú hauria de tenir algun esperit literari encara que no sabés escriure: la prova és la tradició homèrica. La literatura grega és la més consolidada d’Europa, ja que es remunta al segle V, VI o VII aC, moment en què es componen la Ilíada i l’Odissea i els poemes hesiòdics, fins ara. No hi ha cap llengua al món igual i, per tant, vam haver de buscar un tall, i el vam marcar al segle II dC.

N. B.: El projecte inicial no era tan ambiciós com aquest, ja que segurament tenia com a referència el llatí i tenia unes dimensions similars. Després que els autors haguessin tingut redactat un 10-15% del diccionari, ens van advertir que no podien garantir la qualitat i per fer alguna cosa realment sòlida calia ampliar-ne l’extensió, perquè ho volien incloure tot, també tots els gèneres i dialectes i per fer-ho bé necessitaven més espai. Per a nosaltres, això va suposar un augment del 70% del pressupost. No era fàcil però ens vam convèncer que era necessari per fer una aportació realment cabdal.

Volíeu aspirar a fer un Bailly (grec-francès) o un Liddel-Scott (grec-anglès), els dos diccionaris de referència per als estudiants de grec?

J. A: La nostra aspiració era que hi sortissin tots els autors literaris d’aquest període —no inscripcions, perquè si no ens n’aniríem en un altre món—, i també que l’indoeuropeu hi tingués presència. El nostre és l’únic diccionari del país on al costat de la paraula primitiva hi ha l’arrel indoeuropea, cosa que no té gaire tradició a Catalunya, perquè el país va estar subordinat lingüísticament i en aquells moments es van haver de preocupar de la llengua catalana, que prou feina hi havia a fixar-la. Així, aquesta és la primera vegada que un diccionari en llengua catalana recull l’arrel si n’hi ha —quan no n’hi ha, diem que té origen mediterrani, oriental, semític o el que sigui, i si no se sap, posem un interrogant. Ara bé, si l’especialista té necessitat d’un diccionari més gran, aleshores li recomano que agafi el Liddel-Scott, el Bailly, el Montanari, o qualsevol altre diccionari alemany, que són diccionaris més especialitzats i amb molta citació, tot i que molts cops són repetides.

N. B.: En això, realment vosaltres heu fet un esforç d’originalitat.

J. A.: Hem intentat no repetir els mateixos exemples i sempre hem agafat exemples de traduccions ja publicades per la Fundació Bernat Metge, i si alguna de les traduccions era molt lliure —per exemple, en algunes de les traduccions de Carles Riba s’hi troben verbs que no existeixen en català—, aleshores l’adaptàvem perquè fos comprensible per a un alumne de segon o tercer any. A més a més, la persona que vulgui estudiar més sempre tindrà un altre diccionari al qual pugui acudir. Per exemple, si busca algun terme del grec dels Pares de l’Església, aleshores pot acudir al Lampe, que s’hi dedica. Amb el pas del temps i l’evolució de la humanitat les paraules canvien de significat i això es veu molt clarament amb els cristianisme: només cal pensar en el terme pneuma, que tant pot significar esperit, esperit sant, com ventositat o buf.

Per quins motius fins ara no es disposava d’un diccionari grec-català?

J. A.: El país encara té moltes mancances.

Fins ara, amb quins materials s’havia treballat per a l’estudi de les llengües clàssiques?

J. A.: Tota la bibliografia de què es disposava era en castellà, i els dos diccionaris principals eren el Vox i el Sopena, que no s’ha reeditat. El Vox estava pensat per a estudiants de batxillerat, quan Franco va decidir posar l’estudi del grec i del llatí a l’institut, ja que li van fer creure que estudiar grec feia robustos els nois —i les noies, segurament també, almenys espiritualment. El Vox està fet a partir dels textos dels autors bàsics que s’estudiaven en aquell moment: Homer, Heròdot i algunes tragèdies de Sòfocles i Eurípides, de manera que no el podem considerar un diccionari, sinó un lèxic. La nostra idea era diferent: volíem agafar tots els autors al llarg d’aquest miler d’anys i incorporar-hi també els antropònims i topònims, que és una de les nostres principals mancances.

N. B.: No és gens fàcil fer un diccionari tan complet com aquest, que té 92.000 entrades. A més, tots els autors ho han fet com a feina paral·lela a la principal —la majoria són professors universitaris o de secundària, cosa que es nota en la seva voluntat pedagògica—, cosa que feia que el procés d’elaboració s’alentís. Però no s’han aturat mai, no han defallit mai, sinó que han fet una feina constant lenta —per a nosaltres molt lenta, naturalment, perquè veus la necessitat de tenir un diccionari i estàs impacient—, però realment no han defallit i no s’han desanimat mai.

Què pot aportar aquesta eina a l’estudi del grec i a la bibliografia actual?

J. A.: En primer lloc és una eina d’ús per a l’estudiant i l’estudiós. Per exemple, s’hi cataloguen noms de plantes i d’ocells ja traduïts al català, mentre que, en canvi, si ho busques amb el Bailly o el Liddel-Scott, necessites recórrer a una eina intermediària per saber la traducció exacta.

N. B.: La principal aportació que fem és tenir l’accés directe del grec al català. A més a més, el diccionari és original, no una traducció, i està pensat des d’aquí, amb les obres i edicions que s’han fet aquí. En aquest sentit és realment útil perquè t’estalvies recórrer a eines estrangeres.

Autors del 'Diccionari grec-català' | Foto: Chordà Comunicació

A més, el diccionari compta amb un apèndix gramatical i mapes. Ho teníeu previst en el projecte inicial o ho vau incorporar més endavant?

J. A.: D’una banda, vam decidir posar-hi mapes per animar la gent que no faci servir mapes en anglès o en llatí. Pel que fa a l’apèndix gramatical, el vam començar elaborar al cap de deu anys. Primer ens vam dedicar a la redacció dels continguts del diccionari, que va ser una feinada i, més endavant, vam veure la necessitat d’elaborar una gramàtica que fos comprensible per a un estudiant de segon any de grec i, si convingués, una de primer que hi estigués molt interessada. És una gramàtica que se centra sobretot en la part flexiva, perquè les preposicions i les conjuncions ja les trobarà dins del diccionari.

N. B.: Quan va sortir la gramàtica per Sant Joan ens han arribat bones crítiques de la gramàtica i és una de les coses que més s’han valorat.

J. A.: Quan tradueixes has de fer que s’entengui el que diu l’autor grec i ho has de fer d’una manera païdora, perquè la persona que ho llegeixi no ha de saber necessàriament grec. Per això, jo sóc de l’opinió que quan un es posa a traduir ha de prescindir de totes les regles sintàctiques perquè cada llengua té la seva pròpia sintaxi i funciona diferent. Jo, per exemple, he traduït La política, d’Aristòtil que, en realitat, l’autor no la va escriure amb la pretensió de publicar-la, sinó que són uns apunts i hi falten els verbs. Quan et toca traduir-la, doncs, has de posar-hi verbs i evitar repetir-los, i establir una puntuació perquè sigui fàcil de llegir.

Aquest apèndix actualitza la gramàtica de Berenguer?

J. A.: Sí, i ajuda a solucionar algunes qüestions que Berenguer deixa poc clares, com per exemple, l’aorist. Les nostres gramàtiques distingeixen entre aorist primer i segon —cosa que prové de les primeres gramàtiques que van elaborar els estoics, i que distingien entre analogia i anomalia: tot el que no era regular, era irregular—. En canvi, nosaltres distingim entre aorist sigmàtic (regular) i aorist temàtic (irregular): respecte del temps, el sigmàtic és l’últim que apareix, ja que les formes regulars sempre són les darreres, mai no són les primeres. Això també passa amb les declinacions: per això nosaltres no parlem de primera, segona i tercera declinació, sinó de declinacions de temes en -a, en -o, etc.

A partir de quins textos vau fixar el corpus?

J. A.: Tots els que apareixen a l’índex de noms, des de la Septuaginta fins als evangelis, passant pels principals autors grecs: Anaxàgores, Arat, Aristòtil, Apol·loni de Rodes, Arquimedes, Arquíloc, Cal·límac, Demòstenes, Demòcrit, Diògenes Laerci, Dió Crisòstom, Epicur, Èsquil, Estesícor, Euclides, Eurípides, Gòrgias, Hesíode, Heròdot, Hipòcrates, Homer, Flavi Josep, Licurg, Lísias, Llucià, Longus, Marc Aureli, Nou Testament, Parmènides, Pausànies, Píndar, Pitàgoras, Plató, Plutarc, Pseudo-Cal·lístenes, Safo, Septuaginta (Antic Testament), Simònides, Soló, Sòfocles, Teòcrit, Tirteu, Tucídides, Xenofont, etc. Hem fet el tall fins al segle II dC.

Per què vau fer aquest tall?

J. A.: Una de les principals discussions que vam tenir durant l’elaboració del diccionari és si havíem d’utilitzar el concepte grec clàssic: què és clàssic? És el que pertany al segle V i IV, i para de comptar. Nosaltres també hi hem incorporat autors de l’època hel·lenística, de l’Antic Testament, del Nou Testament. És un diccionari que pot servir també a la gent del seminari, que estudia grec durant dos anys. Jo encara sóc d’una generació que estudiava les oracions en llatí quan era petit.

Quin criteri heu establert per traduir els noms propis i topònims?

J. A.: Hem fet servir de referència la publicació de La transcripció dels noms propis llatins i grecs, fet per mi mateix i Montserrat Ros i publicat per Enciclopèdia Catalana. També és el llibre que fa servir de referència la Bernat Metge.

Com es va dur a terme el procés d’edició del diccionari?

J. A.: En primer lloc, vam mirar tots els altres diccionaris i vam establir que les entrades que calgués tindrien la seva arrela indoeuropea, a partir del Dictionnaire étymologique de Pierre Chantraine, però també vam basar-nos en els diccionaris de Peter Hoffman i de Julius Pokorny. A banda d’això, a cadascú vam assignar-li una lletra, encara que cadascuna tenia una mida diferent: per exemple, l’alfa, l’epsilon i la pi s’enduen el 40-45% del diccionari!

N. B.: Sobre el procés de treball, val la pena recordar que van seguir un mètode de treball rigorós: cada redactor —d’un equip format per vuit persones i amb dos directors, Joan Alberich i Francesc Cuartero— escrivia la seva lletra o el seu fragment de lletra, ho passava als directors, que ho mirava i feia els comentaris i les esmenes pertinents, i ho tornava a enviar al redactor. Un cop esmenat, ho passava al segon director, que li feia comentaris i esmenes, si calia. El redactor ho tornava a revisar i després ho enviava a l’editorial. Tot aquest procés ha anat a favor de la uniformitat.

J. A.: Puc dir que per davant dels meus ulls ha passat tot el diccionari diverses vegades.

Joan Alberich, professor de grec | Foto: Griselda Oliver

Francesc Cuartero escriu al pròleg: “La situació, però, és a hores d’ara diferent i paradoxal. D’una banda, els estudis clàssics, que tradicionalment tenien una posició estable i acceptada, ara veuen reduïda la seva importància dins els nous plans d’ensenyament. Per contra, el nivell dels especialistes consagrats a disciplines basades en el coneixement de les llengües clàssiques i el de llurs aportacions posseixen qualitat més alta”. Per què convé actualitzar la bibliografia grecoromana si, com diu Cuartero a la introducció, és cada vegada una ciència que ha quedat més arraconada en els plans d’ensenyament actual?

J. A.: Sempre es van fent estudis, si fas una ullada a l’Année philologique veuràs que l’estudi del grec avança. Jo crec que cadascú es mira la cultura grega des d’un angle diferent: ja sigui des del punt de vista històric, mitològic, polític i filosòfic. Hi ha gent que veu en l’evolució i en les noves generacions una degradació però jo crec que sempre “neixen flors a cada instant”. Sempre hi haurà guillats pel grec, encara que el grec el marginen a vegades per desconeixement o perquè el consideren un luxe sibarític. Potser sí que la cultura és sibarita, ja que a l’edat de pedra l’home va viure durant anys i anys sense escriure res, però també és cert que hi ha literatura escrita i àgrafa, i jo crec que vivim més bé nosaltres que el mateix Pèricles o August.

Quina és l’aportació d’aquest diccionari?

J. A.: Nosaltres hem portat les paraules gregues al català, hem demostrat que tota la riquesa lèxica del grec, que és immensa, es pot traslladar al català: en català es pot dir tot. A més a més, crec que aquesta obra és cabdal per al traductor, perquè així no perdrà temps buscant a altres diccionaris. Amb aquest diccionari treballem a favor del grec i del català.

N. B.: En aquest diccionari hi apareixen molt grecismes que no apareixen als diccionaris generals i això ja és una aportació molt gran. A més a més, ha de facilitar per força la feina dels traductors, editors, professors de grec, i si els la facilita, de retruc també facilitarà la difusió dels clàssics.

Què ha aportat l’indoeuropeu a l’estudi del grec?

J. A.: Tot el que és anòmal i irregular en realitat està retratant una època anterior. Per a mi això és el que aporta l’indoeuropeu. El mateix passa amb el verb anar català, que és irregular; però que hi ha darrere d’aquesta anormalitat? Dos verbs: ambulo i vado. El mateix passa amb lego (dir) i eipon (va dir), que són dos verbs que en indoeuropeus existien per separat i en grec es van associar.

Et permet, doncs, fer una anàlisi tan diacrònica com sincrònica de la llengua.

J. A.: L’indoeuropeu et permet reconèixer la baula. L’estudi de l’indoeuropeu va començar a principi del segle XIX i ha continuat al llarg del segle XX i ens permet entendre, per exemple, entre moltes altres coses, que la llengua homèrica és una barreja de dialectes que no parlaven però que Homer va aglutinar per formar una llengua comuna perquè l’entenguessin molts públics receptors. D’indoeuropeu, però, malauradament, a casa nostra se n’ha estudiat poc i fa molta falta, ja que quan l’estudies t’adones que les llengües es distingeixen pels seus morfemes, no pels lexemes.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació