Jo he firmat el manifest Koiné

Si volem que el català ocupi els espais regulats que ocupa el castellà gràcies a les lleis necessitem que les dues llengües tinguin un estatus diferent.

El 1895, en la solemne sessió inaugural de l’Ateneu Barcelonès, Àngel Guimerà, que n’era president, va utilitzar la llengua catalana. Hi va haver escàndol. Molts senyors presents, burgesos, intel·lectuals, seriosos, van considerar que allò era una ofensa a la institució i a les autoritats i van protestar aïradament. Els catalanistes militants, que eren presents en nombre menor, van contestar la protesta. Alguns van marxar i la conferència va continuar en català… fins avui (amb el parèntesi cruel del franquisme, quan el castellà hi va tornar a regnar obligadament). Els qui van protestar devien considerar que Guimerà era un talibà perquè vulnerava el que es considerava normal: que les coses serioses es feien en castellà. Era un normalitat acceptada per tothom, excepte per una minoria (encara) de catalanistes que estaven fundant una nova realitat política i, per tant, també lingüística i, per tant, també de consciència. De consciència nacional. Avui som talibans els qui critiquem la “normalitat” establerta des de la Transició en el sentit polític (som independentistes) i lingüístic (defensem l’oficialitat única del català en la futura república). No és casual que les dues coses vagin de bracet. Però parlem de llengua.

Àngel Guimerà retratat per Ramon Casas | Arxiu MNAC

Els qui defensen la continuïtat de la normalitat actual no s’exclamen quan noten, si és que ho noten, que el castellà ocupa abusivament gran part dels espais regulats d’exposició pública i del funcionament de moltes institucions. Ocupa la major part de la publicitat, del cinema, de la justícia, dels mitjans de comunicació privats, de l’etiquetatge, de la majoria d’ofertes comercials, de moltes enquestes, dels call-centers, de molts cursos de formació, de molta atenció al públic, etc., etc. Tot això no és gens espontani, insisteixo, està regulat. I està regulat per un seguit de lleis espanyoles que deriven de l’article 3 de la Constitució que consagra el castellà com a única llengua obligatòria, també a Catalunya —l’Estatut ho va voler corregir però el Tribunal Constitucional va dir que ni parlar-ne i ho va suprimir. De manera que legalment la situació del castellà i del català està desequilibrada a favor del castellà, cosa que fa que sigui la llengua per defecte i la llengua del paisatge. Això fa molt difícil la incorporació de nous parlants, que troben innecessari l’esforç d’apendre català si no tenen prou inquietud cultural ni prou oportunitats d’ascens social immediat (el català encara és la llengua majoritària de la classe mitjana). En conseqüència, la presència aclaparadora del castellà a tot arreu està desgastant el català fins a un grau mai viscut abans, en què s’ha perdut vocabulari, sintaxi, fonètica i geni, fent una passa endavant cap a la dialectalització, cap a la galleguització, si se’m permet l’ofensa. Això passa amb l’aquiescència dels mitjans de comunicació, els correctors dels quals troben normal que guanyi com a única opció dir “el dia següent”, “estava llest per sortir” o  “es portaven bé” (per s’avenien). Etcètera.

Tothom que s’ha estripat les vestidures amb el manifest Koiné troba que això és normal, correcte, estimulant i mantenible. Un seguit de gent, que tenim la llengua catalana com a matèria de treball, trobem que no i firmem el manifest que demana que el català sigui única llengua oficial. Per fer què? Doncs per revertir la situació privilegiada del castellà. Perquè el català ocupi un terreny que vagi més enllà de les posicions simbòliques que es van acordar tàcitament durant la Transició, és a dir, que el català seria la llengua de la política, de l’escola i dels mitjans públics (i per això C’s, el PP i les entitats espanyolistes malden per introduir-hi el castellà en nom del bilingüisme). Ja veiem que el bilingüisme (oficial) és problemàtic.

Si volem que el català ocupi els espais regulats que avui ocupa el castellà gràcies a les lleis que l’impulsen necessitem que les dues llengües tinguin un estatus diferent, és a dir, que l’una sigui oficial i l’altra, no. Que a poc a poc, i sense traumes, el paisatge canviï a favor del català i que el català esdevingui la llengua de referència. Això vol dir llengua única? Doncs és clar que no! Això vol dir regular allò que es regula en tots els països civilitzats. I no té res a veure amb la llengua personal de les persones, de cadascú dels parlants, que continuaran parlant com els dóna la santíssima gana, perquè hi tenen i tindran tot el dret. Quant als drets lingüístics a preservar, que és lògic que es preservin, només faltaria, els castellanoparlants han de tenir accés a l’administració i la justícia, i la llengua castellana ha de continuar sent ensenyada a l’escola. Ningú vol perdre patrimoni. No s’extirparà el castellà del cervell dels catalans ni es deixarà de parlar a Catalunya ni es prohibirà (com si es va fer amb el català en temps de Franco). Per entendre’ns, li donarem al castellà l’espai que avui té naturalment el català, situació que no els angoixa gens i no els mou a demanar més protecció ni més res. Són els mateixos que han callat com una mula quan es va instituir el Lapao i quan s’ha trossejat la llengua a les Illes i al País Valencià… and so on (perquè vegin que no sóc gens monolingüe).

De manera que si això és manca de cosmopolitisme o talibanisme, és que els autoerigits representants dels castellanoparlantisme practiquen avui. No deu ser tan dolent. El castellà és un actiu en el bagatge cultural dels catalans però no és la llengua nascuda a Catalunya: és una llengua arribada amb el poder polític, amb els decrets, amb el prestigi del mercat espanyol i amb les successives onades migratòries (com ara ho és el castellà als Estats Units). Amb aquestes eines, les llengües es disputen el mercat. Doncs ajudem la més feble. Que això fa por als polítics? Doncs mira, t’ha tocat. I tampoc cal patir: la decisió la prendrà un Parlament democràtic, amb totes les veus representades. I per això cal que la veu de l’oficialitat del català es manifesti. Mai més ben dit.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació