Javier Marías, on érets quan et necessitàvem?

Joan M. Minguet reflexiona, arran de l’article de Javier Marías publicat a El País, sobre la causa catalana i el procés sobiranista. L’article original, que ell mateix ha traduït del castellà al català, es troba en el seu blog, Pensacions.

El problema espanyol està tocant fons. El procés sobiranista a Catalunya està provocant que tots hagin de pronunciar-se. Sí, ara ja és el moment de prendre posicions perquè els que pensaven que això del “dret a decidir” era un lleuger tactisme dels partits polítics estan comprovant el seu error. Si haguessin viscut a Catalunya s’haurien adonat que, des de l’11 de setembre de 2011, els partits polítics estan reressagats respecte a la societat catalana. S’haurien adonat, no tant a la Catalunya interior, majoritàriament catalanista de sempre, sinó a l’antic “cinturón rojo”, on visc, en aquests feus tradicionalment socialistes (per deixadesa dels vells “psuqueros”, per cert), aquests en què gent com l’alcalde Balmón llueixen un esperit clarament antidemocràtic, que en els darrers temps ha crescut superlativament el desencís —o la ràbia— cap a les polítiques que l’Estat espanyol ha desplegat a Catalunya i sobre la cosa catalana. Es percep en persones castellanoparlants, en famílies que varen arribar fa anys a aquest territori i que mai no s’han sentit maltractades, com alguns partits polítics catalans es refocil·len a defensar. Quantes persones estan fent aquest gir a favor d’una Catalunya independent? Ningú no ho sap, per això es necessita fer una consulta, per a conèixer l’opinió de tots, absolutament de tots.

Sí, ara tots els espanyols savis corren a posicionar-se perquè veuen que això no és un joc. Es tracta d’un repte profund, que passarà a la història del món sigui quin sigui el seu resultat. L’últim a pronunciar-se ha estat Javier Marías, que diu que està preocupat si Espanya es queda sense Catalunya, però ho diu en to amenaçador, amb l’arrogància que ell mateix s’atorga per assenyalar que els catalans també hauríem d’estar preocupats perquè, al seu entendre, si ens independitzem, quedarem aïllats del món, ningú no ens podrà salvar de la dreta catalana, de l’onanisme nacionalista. Arran de la intervenció de Marías, m’agradaria fer algunes preguntes a persones il·lustres com ell. Per tant, no em refereixo a aquells pseudo intel·lectuals (els Vargas Llosa, Boadella, Espada i companyia) que s’esgargamellen en contra del nacionalisme català mentre s’emboliquen en una bandera espanyola. Boadella ja es va retratar fa uns dies: “Si no hubiera existido la lengua catalana hubiéramos sido más felices”, va dir en una frase que a Wittgenstein l’hauria fet tremolar.  Quant d’odi! Quanta irracionalitat!

No, aquests no m’interessen, ja fa temps que van prendre partit. Vull fer unes preguntes als qui ara es manifesten sobtadament federalistes, als qui, com Marías, ara els preocupa que Espanya es quedi sense el territori català, als qui de cop i volta els ha sortit una vena catalanòfila. Aquí van:

1. On s’han publicat les seves protestes dels espanyols savis que tant defensen ara la plurinacionalitat de l’Estat espanyol quan el govern aragonès va eliminar la paraula català del seu mapa lingüístic i es va inventar aquesta aberració del LAPAO? No recordo cap protesta i si n’hi va haver, que no ho dubto, va ser petita i no va créixer exponencialment com creixien les mentides sobre la convivència lingüística a Catalunya.

2. On estaven les veus dels lingüistes espanyols, dels membres de la RAE, aixecant la veu, fins i tot cridant, davant d’aquesta obcecació política de la dreta valenciana per no voler admetre el que la filologia certifica, que el valencià és un dialecte del català? Per què ningú des de Madrid va ajudar a vociferar la veritat davant del joc brut dels Zaplana, Camps, Barberà i el silenci dels socialistes valencians? Es pot ser anticatalà a València, les tradicions cal conservar-les, si un així ho vol, però buscar arguments que atempten contra la ciència filològica, contra la pròpia història, és una ignomínia que mereixia una insistència repetitiva per part d’aquests intel·lectuals que ara tant es preocupen per l’assumpte català.

3.  Aquests mateixos savis que ara manifesten la seva vocació federalista, s’han preguntat alguna vegada per què hi ha tantes poques universitats espanyoles que imparteixin ensenyaments sobre la cosa catalana a les seves facultats de lletres? La dada és feridora i enormement reveladora: durant el curs 2011/2012 a Espanya hi havia tres universitats (Alcalá de Henares, UNED i Santiago de Compostela) en què s’impartia alguna assignatura centrada en el que podríem denominar estudis catalans. El més feridor és que, al contrari que a Espanya, on el català i allò català diu la Constitució que ha de protegir-se, en la resta del món hi havia moltes universitats que impartien estudis de catalanística: 22 universitats a Alemanya, 17 universitats al Regne Unit, 12 universitats als Estats Units d’América, 12 universitats franceses, 9 universitats a Itàlia i, entre unes quantes més, i per posar una nota diguem-ne exòtica, una universitat a l’Índia.

4. Aquests savis federalistes, tant els de nova fornada, com els socialistes catalans, que proclamen aquest federalisme naïf, tan poc intel·ligent, s’han adonat que un veritable federalisme espanyol implicaria que l’estudi d’allò català (i d’allò basc i d’allò gallec), no solament hauria d’incrementar-se a les universitats espanyoles, sinó també a les escoles de tota la península? Perquè aquest seria l’únic camí per fer que les noves generacions sentissin que viuen en un veritable Estat pluricultural, no en un Estat centralista que suporta com pot les cultures i les llengües perifèriques.

5. Quants intel·lectuals espanyols han denunciat que, recentment, l’Instituto Cervantes prohibís la presentació del llibre Victus, d’Albert Sánchez Piñol? Sembla anecdòtic, però també és revelador que els que tant es preocupen de les manipulacions del govern català no denunciïn un acte de censura política contrastada.

6. Aquests espanyols savis, tan amics de Catalunya, tan preocupats per la nostra sort com a país, mai o poques vegades s’ocupen de denunciar les mentides que es diuen sobre els problemes a les escoles catalanes. Són molt contraris al PP, Marías deia que la dreta espanyola “puede con él”, però ¿ha denunciat la LOMCE del ministre Wert?, ¿ha aixecat la veu per a dir que només 40 famílies que viuen a Catalunya han demanat que els seus fills siguin escolaritzats en espanyol? Una xifra que demostra que són una minoria absoluta. I que consti que sóc dels qui considera que les democràcies sanes són, precisament, les que tenen en compte les opcions minoritàries, però el que resulta indignant és que partits com Ciudadanos, com el PP, facin de la minoria una veritat injuriosa. I més indignant encara que els savis espanyols no se n’adonin, i no ho denunciïn des de les seves privilegiades posicions.

7. En última instancia, quan Javier Marías diu que una Catalunya independent restaria al caprici de la seva sort i ningú la podria salvar de les seves oligarquies, em podria assenyalar en quin moment Espanya ens ha salvat en els darrers anys dels problemes que els catalans hem tingut en el registre lingüístic i cultural? Si mai no ens ha salvat, si ha permès tots aquests —i uns quants d’altres més—atacs culturals i lingüístics i ell ha estat callat, com pot pretendre que li fem cas ara, quan s’ha adherit a l’estratègia de la por.

Si-us-plau, que ningú no vulgui salvar-nos, els catalans volem votar i, després de votar, alguns de nosaltres volem arriscar-nos a un futur incert. Però és que el passat proper no ho ha estat, d’incert, ben al contrari, ha estat penós. I l’hem hagut de transcórrer pràcticament sols, amb molt poca companyia de part dels intel·lectuals, dels savis espanyols.